El conjunt va ser declarat Paisatge Pintoresc el 1961 i reclassificat com a Conjunt Històric el 1994. Hi destaca, a banda del paisatge i el castell, el nucli urbà, com exponent d’arquitectura rural de muntanya, i l’església romànica, amb una interessantíssima decoració escultòrica al seu timpà. Siurana és una població a l’extrem est de la serra de Prades, a 737 metres d’altitud. Es troba a una península que domina les valls del riu Siurana i de Cornudella. La seva situació sobre un penya-segat de més de 250 metres de desnivell, sobre el riu Siurana i el barranc d’Estopinyà, el domini visual de l’entorn immediat, la proximitat de les serres de Prades, Gallicant i Montsant, fan de Siurana un paratge de gran bellesa, un focus d’atracció turística i excursionista de gran importància.

Les primeres referències que tenim sobre el lloc, són l’aparició d’indústria lítica d’època prehistòrca. Hom el suposa, per altra banda que el topònim Siurana és l’arabització (Xibrana) de l’antropònim Severiana, de clara arrel llatina. Aquesta hipòtesi, junt a la notícia d’establiments establiment romans prop del lloc que ens ocupa, fa obrir la possibilitat d’una continuació de poblament des d’època romana a l’edat mitjana, fet que es corrobora amb l’existència d’enterraments en cista de lloses i excavats a la roca. 
Es suposa que l’ocupació islàmica de Siurana es remunta al segle IX, en uns moments en que la marca extrema és fortificada, com esmenta un text tortosí del 850-851. Amb tot la cita expressa de Siurana és precissament d’un text cristià del 1095, i la única referència àrab és a l’obra de Iaqút (1229).
El castell seria el centre de control del territori i al seu voltant es va desenvolupar una xarxa de defenses, amb torres a la Morera de Montsant, Albarca, Ulldemolins, Prades, Alforja, la Mussara, i l’Albiol. En una segona línia, hi hauria el Vilosell, Vimbodí, la Pobla de Cèrvoles, Falset, Pradell de la Teixeta, Cabassers, el Lloar, la Palma, la Torre de l’Espanyol i Vinebre. En altres llocs també hi haurien torres: Alcover, Arbolí, Bellmunt de Priorat, les Borges del Camp, Colldejou, la Figuera, Margalef, la Torre de Fontaubella i Vilanova de Prades. Aquesta extensió del districte del castell es corrobora pels límits del territori que en dónen els documents feudals just després de la conquesta de 1153-54.
El 1146 Ramon Berenguer IV va donar Siurana a Berenguer Arnau i els seus. Però la conquesta efectiva no es realitza fins més tard, entre 1153 i 1154, després de les capitulacions de Tortosa i Lleida.
Conquerida Siurana, la castlania va passar a mans de Bertran de Castellet i després a Albert de Castellvell, que havien contribuït activament en el setge. Bona part del territori andalusí del castell va formar en temps d’Alfons I la batllia reial de les Muntanyes de Siurana, després de Prades.
Després de la conquesta, hi ha molt poques dades documentals: al 1287, es van esmerçar seixanta sous i quaranta diners en obres al castell, al 1294 hi ha la referència d’una capella dedicada a sant Joan.

Si bé Siurana va perdre importància estratègica després de la conquesta i nova estructuració del territori, el castell es va utilizar, donada la seva llunyania i aïllament com a presó de determinats personatges. Entre 1281 i 1283 hi sojornà Bernat de Foix, també Alemany de Lentí, l’arquebisbe Bernat d’Olivella, Carles el Coix (1286-1288) i els seus fills Carles, Lluís i Robert d’Anjou (1288-1295). 
En aquest període Siurana és un dels nuclis de població de les nostres contrades on hi ha un grup important d’occitans, entre els que es compten diversos càtars. 

El 1324 Jaume II va crear el comtat de Prades, dins del qual s’inclou Siurana. Durant la Guerra Civil Catalana, el 1462, les tropes de l’arquebisbe de Tarragona i el comte de Prades es van reunir a Siurana abans d’anar al setge de la ciutat de Tarragona. En temps de la Guerra dels Segadors el castell va tornar a recuperar la seva importància estratègica. Hi sojornava un destacament francès, que es va rendir després de dos mesos, el 27 de novembre de 1651. Posteriorment, una ordre reial va fer enderrocar el castell. El 1812, durant la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques van fer diversos estralls a Siurana.

Des del segle XIX Siurana es converteix en un lloc que crida l’atenció a viatgers i excursionistes. La literatura evoca el record de la seva inexpugnabilitat i la llegenda de la seva conquesta.  Finalment entre 1945 i 1949, J. Padrós va dirigir una sèrie de treballs d’excavació.

EL CASTELL
El castell es situa en un punt clarament estratègic i barra el pas cap al nucli urbà de Siurana. Quant a les restes conservades, es pot veure que el pas dels anys han afectat seriosament la seva estructura. Es va construir sobre una llenca de pedra calcària grisa, i ocupa una extensió màxima de 180 per 50 metres (est-oest i nord-sud). L’orografia fa que la seva planta s’adapti perfectament al terreny, amb una forma allargassada que ens evocaria la silueta d’un vaixell.
En el punt més alt del promontori, al recinte sobirà, hom va construir en època andalusí una torre mestra de planta quadrada. Al sud de la torre ens trobem amb un espai cobert per una volta de carreus i arcs diafragma de pedra, que es coneix com la Presó, una cisterna de cronologia baix medieval. Al costat est, una sèrie de murs de mamposteria i carreus, de planta irregular, tanquen un espai delimitat per arcs i murs dels quals ens ha arribat ben poca cosa. Al sud, un pas sobre la roca ens porta cap al recinte jussà.

A l’oest del recinte sobirà, hi ha un espai delimitat al nord per un mur de mamposteria i organitzat interiorment per petites estances, que deuria formar part de construccions baix medievals. Aquest espai acaba amb un esperó defensat per una tronera baix medieval just sobre un fossat obert a la roca, conegut popularment com el Salt de la Reina Mora.
El recinte jussà del castell és un ampli espai dividit en dos grans nivells en el qual hem de diferenciar una sèrie de zones. Al nord hi ha un conjunt de restes, algunes d’elles medievals cristianes, que ens indiquen que hi hauria un edifici o conjunt d’edificis dedicats a activiats agrícoles i habitatge. A la banda est, un ampli grup de murs de grans dimensions bastits amb grans carreus lligats amb morter que són segurament vestigis d’època musulmana, mentre que sobre el fossat d’aquesta banda del castell, hi ha una altra muralla i restes d’una porta d’entrada al castell. Al costat el sud del recinte jussà, hi ha una sèrie d’estructures que hem de posar en relació amb habitatges, tant andalusins com feudals.
Fora del recinte castral, a la banda est hi ha un profund fossat obert a la roca i una muralla perpendicular al castell, o cuirassa, que barrava el pas al poble. A l’oest, els indicis existents ens fan pensar que ací es desenvoluparia un barri o zona d’hàbitat medieval.

LA RECUPERACIÓ DEL CASTELL
Malgrat la importància del castell, poques han estat les atencions que ha rebut. Als anys 40 va ser objecte d’unes excavacions arqueològiques i en els anys 90 ha estat netejat per l’associació de veïns. Finalment el 1995 el Departament de Cultura de la Generalitat va consolidar part de la cuirassa. Poc després l’Ajuntament de Cornudella de Montsant, va encarregar a l’arquitecte Josep Huguet un projecte de recuperació del conjunt històric. Amb aquesta es va establir la base de la intervenció al castell. L’objectiu és la consolidació del castell de Siurana, com a primera fase de la recuperació i dinamització tant del monument com del conjunt històric. Els primers treballs han estat iniciats, bé que de manera incipient, entre els anys 1999 i 2000, amb la neteja, planimetria i les primeres consolidacions que ha dut a terme l’Escola Taller Montsant, en conveni amb el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya (1% cultural). Actualment s’està treballant en l’estudi del conjunt arquitectònic i en la consecució de noves fonts de finançament per continuar els treballs de consolidació i recuperació.