El valor i la importància que té el poble per a cadascú es comprova quan te n’allunyes. El meu primer cop va ser als 13 anys, quan jo era encara molt tendre, i els meus pares, amb un gran esforç sense el qual avui jo no estaria aquí, em van pagar els estudis a Tarragona. Jo m’enyorava, sobretot al principi, i comptava les hores i els minuts que faltaven per al cap de setmana, i escrivia a les vores de les llibretes el nom de Cornudella, dels Brivalls, de Siurana… i també el d’alguna noia. El segon cop que vaig allunyar-me’n va ser més desagradable, en motiu de la mili a Melilla, però va servir per fer més profund encara l’afecte i estima per Cornudella. El tercer cop ha estat el millor, sense cap mena de dubte,  riu Siurana i riu Ebre avall, per trobar-hi l’amor.

Almenys en el meu cas, per molt que t’allunyis del poble, mai te’n vas del tot, perquè el portes al teu dintre i, d’alguna manera, en fas d’ambaixador. Els que som de pobles petits ens agrada fer d’altaveus del nostre poble, nomenar-lo sempre que podem, posar-ne una foto a l’escriptori de la pantalla de l’ordinador perquè tothom que passa pel darrere ens pregunti què és. Volem deixar ben clars els nostres orígens, potser per por a perdre’ns en un món que hem descobert tan gran, més enllà de les Gritelles i el Montsant. D’aquesta manera, les ciutats i gents que ens coneixen ens assimilen, a la seva manera, amb el nostre poble, i sempre ens pregunten per ell, i si hi passen alguna vegada ens comenten que el paisatge és tan bonic. Per exemple, quan el mes de juliol hi va haver un incendi i va aparèixer la notícia a TV3, molta gent a Tortosa em preguntava si havia estat greu. Fins i tot algú em va dir que lamentava els incendis en general, però que aquest en concret li sabia més greu, perquè d’alguna manera, coneixent-me a mi i els meus contes, s’estimava una mica més Cornudella. I a mi això em fa sentir orgullós.

En molts dels meus contes Cornudella hi és present, com un decorat de fons o com a un dels protagonistes, i m’agrada que els personatges es passegin pel carrer Major, prenguin cafè en un dels bars, o juguin al carrer Sant Isidre. I no és una casualitat, ni una cosa forçada, sinó que em surt espontàniament, necessàriament, perquè el poble forma part de la meva manera d’entendre la vida. Com algú va dir, la pàtria de les persones és la seva infantesa. Cornudella ja va estar present al mateix títol del meu primer llibre Tens un racó dalt del món, que potser molts no saben que és un anagrama que es forma desordenant les lletres de Cornudella de Montsant; però no un anagrama qualsevol, sinó un que representa perfectament què significa el poble per mi: Tens un racó dalt del món. Al meu proper recull de contes que, si tot va bé, es publicarà a principis de 2008, el poble de Cornudella hi tindrà molt protagonisme i com un petit regal que us faig per avançat, us en llegiré un parell de petits fragments:

Fragment de Monedes o L’indecís rodar dels anys
“Quan surten de l’església no noten el fred d’aquest febrer, i la vista que han contemplat tantes vegades, des dels cingles de Siurana, els sembla nova. El cel està clar i el Montsant es mostra amb tota pulcritud, com si aquest diumenge s’hagués mudat amb ganes d’unir-se a la festa. Albarca a la dreta i La Morera a l’esquerra, s’amaguen entre les roques del Montsant, amb timidesa; però des de la seua alçària, en una conxorxa antiga amb Siurana, no se’ls escapa res, i coneixen tot allò de nou i tot allò de perenne que respira la comarca. Des dels fumerals de Cornudella, al mig de la petita plana esquitxada de turons, es dibuixen línies que pugen, es difuminen i es perden lentament.”

Fragment d’Ombres antigues
“Quan comença a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella es van fonent amb la nit. No són com les grans ciutats, que quan s’amaga el sol volen suplir-ne la seva llum, i es presenten davant del món més enlluernadores que mai, cridant l’atenció de viatgers i cometes amb una aparença irreal. Els pobles encenen tímides llums, que amb prou feina juguen a ser miralls dels estels. Com han fet en molts pobles, a Cornudella han instal·lat uns focus que il·luminen de nit la façana de l’Església. Així, un pot imaginar-se que els dos campanars són com pares protectors, que deixen encesa una llum del quarto perquè els seus fills no tinguin por. De totes maneres, Cornudella no cal que pateixi si vénen malsons; l’endemà de tots els dies, darrere Siurana, sortirà de nou el Sol.”

Als meus contes jugo molts cops amb records de la infantesa i la joventut, que són molts, i sovint van associats amb costums que es repeteixen any rere any, en dates concretes, i que ens fan adonar de com el temps passa, i de com passem nosaltres amb el temps, com ara la cavalcada dels Reis, la Mona, el ball de Sant Cristòfol a la plaça o la Festa Major. De tots els actes de les festes majors d’aquells anys destacaria els balls.
Recordo molt bé aquells primers balls als anys 70, quan els de la meva quinta començàvem a treure a ballar les noies, alguns amb més timidesa que altres, i sovint travessàvem la pista de la Rene o de l’Íntim per a preguntar-los, assegudes en fila a les butaques, si volien ballar: “Balles? Balles? Balles?”  Sempre n’hi havia alguna que et deia que sí, i després, tot just acabada la cançó , tornava corrent  ben de pressa al seu racó, amb les altres noies, i tornava a començar el cercle: “Balles? Balles? Balles?” Però no podies ballar amb la mateixa! o de seguida començarien a córrer rumors pel poble. Des d’aquí vull enviar un petó ben fort a totes les meves balladores.
En aquells anys la Festa Major era principalment això: ball i cine; cine i ball. D’aquelles sessions de cine és difícil d’oblidar el so de les cançons de Grease a la Rene, o el sabor de les pipes a l’Íntim mentre aguantàvem el llarga que es va fer La mujer del teniente francés, mentre esperàvem amb ànsia que s’acabés d’una vegada per retirar les butaques i que comencés el ball d’una vegada. 

No, no patiu, no us explicaré totes les batalletes de la meva joventut, perquè, parlis amb qui parlis, tothom té la sensació que les millors festes majors de la història van ser les de la seva joventut. Les festes majors han canviat, és veritat, però nosaltres també, i segur que ara no les vivim amb la mateixa intensitat i entusiasme que llavors. Per això, avui us demano que recobreu per uns dies el jove que vau ser i que aquestes siguin les festes majors més xaladores de la vostra vida. Bona Festa Major i Visca Cornudella! 

Jesús M. Tibau i Tarragó
Cornudella de Montsant, 16 d’agost de 2007