Els supervivents dels camps d'extermini nazis, fa gairebé quaranta anys que treballen per tal que no s'oblidi la barbàrie totalitària del feixisme que sotragà Europa durant bona part del segle XX.

L'amical de Mauthausen es va crear en la clandestinitat el 1962 amb l'objectiu d'explicar el crim que s'havia comès amb els deportats i defensar la memòria de tots els que van ser exterminats i tractar de defensar els seus drets. Legalitzada el 1978, avui en dia l'Amical de Mauthausen i altres camps de totes les víctimes del nazisme d'Espanya -aquest és el nom oficial- aplega al voltant d'uns cinc-cents adherents, entre deportats, vídues i fills. L'associació compta amb un comitè d'honor on hi figuren personalitats com Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Gregorio López Raimundo o Heribert Barrera. Aquesta obra en favor de preservar la memòria d'una de les inquitats més grans de tots els temps ha merescut el reconeixement de les nostres institucions. Així, el govern de la Generalitat de Catalunya els va concedir la Creu de Sant Jordi el 1995 i l'Ajuntament de barcelona, la seva medalla d'honor.

La lluita de l'Amical contra el racisme, la xenofòbia i l'antisemitisme els ha dut a visitar molt sovint facultats i escoles per tal que "la nostra joventut conegui la veritable història del nostre país i estigui vacunada en contra de tota classe de totalitarismes".

La imatge correspon al triangle blau que els nazis vàren cosir als uniformes dels presos espanyols i catalans. Un triangle balu que identificava als apàtrides i que els nazis col.locaren a tots els republicans fets presoners. Uns dotze mil republicans foren empresonats i aproximadament deu mil moriren a Àustria o Alemanya.
 

Entrevista a Joan Escuer  (per Àngel Ramos)

"Vam jurar que quan sortíssim fora del camp estaríem obligats a recordar i explicar la nostra experiència"

-Com va anar a parar a Dachau?
    -Com tants altres republicans catalans que estaven a França refugiats formava part de la Resistència contra els nazis. El 4 de juliol de 1942 ens van detenir a un grup i ens va jutjar la justícia francesa. Condemnats a presó vàrem passar divuit mesos a París. Després se'ns van endur a un camp de llibertat vigilada fins que el 8 de maig de 1944 va venir la Gestapo i amb tres companys més i la que seria la meva dona, Constanza Martinez, ens van dur a Fresnes, que era una presó molt dura, amb direcció alemanya. Allí vaig sentir una conversa que em va afectar molt. Uns nois molt joves, de disset o divuit anys parlaven entre ells i un va dir a l'altre: "avui he anat a judici. I què, com t'ha anat? Bé, pena de mort..." De la manera en que aquelles criatures parlaven... Em va tocar molt aquell comportament d'aquells joves davant la mort.. i d'allí a Dachau fins l'alliberament.

-Llegint el pròleg de Rosa Terán al llibre Auschwitz explicat a la meva filla, diu de la tasca de l'Amical: "La lluita per la dignitat no concerneix al passat sinó també al futur". Hi està d'acord?
-Completament. El que estem fent nosaltres, anant per les escoles, les associacions, les universitats... és recordar la història i no oblidar el present.

-Però vostès que van sofrir tant, encara es veuen amb cor de recordar?
-Això ens fa viure. El que estic fent amb tu, a les escoles, arreu... ho vinc fent des del 1945. Per mi ha estat una obligació. Nosaltres vam fer un jurament, que va sortir de Buchenwald, i al qual ens vam adherir tots els presos dels camps d'Alemanya. Vam jurar que quan sortíssim fora del camp, estaríem obligats a recordar i explicar la nostra experiència, perquè, si no ho feiem nosaltres tot plegat quedaria com una anècdota de la història.

-Jorge Semprún, que va estar a Buchenwald, diu "hi ha coses que no es poden dir". Com es pot explicar tant horror?
-Quan Semprún era ministre de cultura nosaltres li vam demanar ajut i ni ens va contestar. I quan la Mercedes Milà li va demanar que expliqués les seves vivències a Buchenwald, s'hi va negar i li va dir que ni als seus fills ho ha explicat. La meva senyora i jo vam fotre un cop sobre la taula. Com es podia negar a explicar-ho!

-Però no pateix quan ha de recordar tot el que va patir?
-Si. De vegades m'emociono, però no es pot oblidar. Perquè els alemanys l'han condecorat a Jorge Semprún? Ara ha fet un llibre on explica algunes coses. Ell va estar a l'administració del camp, no va anar a carregar vagonetes ni va estar dotze hores treballant a pic i pala o amb una nutrició de 650 calories. No va arribar a pesar 35 quilos com vaig arribar a pesar jo. Ell no va viure la situació dels qui anaven a treballar forçats. A ell no li va tallar els cabells al zero com a mi perquè els qui estaven a l'administració portaven els cabells llargs. Ara bé, ho explica d'una manera tan ben feta, perquè és un bon escriptor, que té la meva consideració. Però no es pot pblidar. La deportació és una cosa tan seria que no es pot banalitzar.

-Vostè creu que les seves conviccions polítiques profundes el van ajudar a sobreviure?
-Si, perquè quan entro al camp i em diuen que ja no sóc en Joan Escué sinó el número 74.181 i que he entrat per la porta però sortiré per la xemeneia... No li podia dir res a aquell home, però a dintre meu pensava que en sortiria viu, de la manera que pogués, honestament. Vaig tenir sort, i bona salut, tot i que en tres mesos vaig perdre la meitat de pes, però em vaig refer. Quan veia que algú estava murri, que mirava a terra o a l'aire, que semblava perdut, t'hi avocaves a ell, el sacsejaves: "Què fas tu?" "Vinga tu, ja llances la tovallola?" I els explicaves que havia de sobreviure per explicar el que ens havia passat.

-L'Amical es funda el 1962, en ple franquisme. Com s'ho van fer?
    -Ens reuníem clandestinament, a casa d'un particular. Vam poder aconsseguir la pel.lícula Nit i boira i la passàvem per algunes esglésies, a empentes i rodolons.

-Abans ha sortit la paraula banalització, Què li sembla la pel.lícula de Roberto Benigni La vida és bella?
-No l'he vista, però la meva filla la va veure a França i em va comentar que hi anés, que m'agradaria. La que si he vist i em sembla la millor pel.lícula sobre el tema és La llista d'Schindler. La vaig veure amb el cor encongit, perquè hi havia tres o quatre escenes que les vaig viure jo. L'escena del vagó està molt ben explicada. Quan comencen a cridar, quan volen aigua... però no la quantitat de gent que hi anava dintre. jo anava en un vagó que hi havia cent vint persones. Quan vam sortir del vagó el 15 o el 20 per cent ja estaven morts, d'asfíxia, de set, de bogeria...

-Amb tants milers de testimonis com s'explica que hi hagi gent que encara negui l'holocaust?
-Nosaltres vam denunciar a Pedro Varela i vam guanyar el judici. Li van caure cinc anys. La Generalitat va fer molt bé, i va incautar tots els llibres. Aquí a Espanya hi han nazis que estàn molt ben apossentats, Otto Skorzeny, que va anar a alliberar a Mussolini, tenia una empresa de relacions públiques a València, al qual el govern Belga li va demanar l'extradició i Franco va respondre atorgant-li immediatament la nacionalitat espanyola...

-Vostè no creu que els responsables dels crims del franquisme, com Serrano Suñer, també haurien de pagar?
-Sí. Serrano Suñer era un arribista. Era cunyat de Franco i va aprofitar la situació per tenir un càrrec, era un pobre diable. A Gandesa, Serrano Suñer encara té un carrer.

-Que n'opina de la condecoració al comissari franquista Melitón Cabezas?
-Donar una condecoració a un botxí! No havíem tingut mai un govern tan trampós com aquest.

-Rep alguna indemnització del govern alemany?
-Si, rebo una pensió del govern alemany. El 1948, les Nacions Unides van obligar a Alemanya a pagar indemnitzacions i pensions per a les malalties agafades als camps de concentració -esclerosi, descalcificacions...- jo ja ho tinc arreglat des d'aleshores, però hi ha molta altra gent que no. Adenauer, en un preàmbul de la llei, ja no va contemplar els espanyols que van tornar a espanya abans del 1953, perquè entenien que havíen renunciat a l'estatus de refugiat polític i havíen reconegut a Franco. Així aquests es van quedar sense pensió. Ara ja tenen una indemnització, però no els han donat mai la pensió per les malalties agafades.

-Després de tots els tràngols que ha viscut com veu la situació política actual?
-A Europa estem en una situació monetarista, amb milions de parats. Crec que la situació està fotuda. Sembla que no hi hagi respostes però és com un volcà adormit, s'està coent i el dia que hi hagi una explosió social s'ho endurà tot per davant.

-Continua sent un home optimista malgrat tot?
-Sí, crec en l'home. Sense l'home no es pot fer res... L'home té una gran potència. Li prohibiràs parlar, el tancaràs...però no podràs aturar-li el pensament. Tenim la fortuna de tenir la paraula i el pensament.

-Quines activitats prepara en aquests moments l'Amical de Mauthausen?
-Nosaltres sempre fem el mateix, comunicar amb la gent. El maig vinent anem a Tivissa a fer l'assemblea general, perquè en aquell poble, de només 1.800 habitants, va haver-hi deu deportats. I fem conferències als instituts. Molta gent pensa que el jovent és passota i això no és veritat, sobretot les noies tenen molt interès. Per cada deu dones que parlen només ho fa un home. Les noies els hi passen la mà per la cara.

Amical de Mauthausen reclama que l'oblit no esborri el terror nazi
L'Amical de Mauthausen a Reus (Diumenge 28 d'abril de 2002). Diari de Tarragona dilluns 29 d'abril de 2002

Els supervivents dels camps d'extermini estudien convertir la seva associació en una fundació Conscients que l'avançada edat dels membres de l'associació Amical de Mauthausen i altres camps de concentració nazi fa difícil la continuïtat de l'entitat d'aquí a pocs anys, el seu president, Joan Escuer va confirmar ahir, en l'assemblea que es va fer al Centre de Lectura de Reus, que l'associació està estudiant la possibilitat de convertir-se en una fundació amb els mateixos objectius: reivindicar la memòria històrica de totes les persones que van patir els camps de concentració nazi.

Joan Escuer, fill de Cornudella del Montsant i president d'Amical de Mauthausen, té a l'actualitat 88 anys. Tot i que continuarà, mentre li ho permeti el cos, fent pedagogia d'allò que van ser els camps nazis a través de l'associació, també reconeix que l'edat comença a ser un gran inconvenient per a les persones que participen en aquesta tasca, amb xerrades, conferències, debats, coláloquis o exposicions.

Per aquest motiu, des d'Amical de Mauthausen s'ha confirmat que estan estudiant la possibilitat de convertir l'associació en una fundació per tal de continuar treballant per recuperar la memòria històrica en una època, l'actual, en la qual Escuer preveu una gran revolució social: «A molts pa•sos hi ha grans diferències entre les persones i això
no es pot consentir. L'ascens de Le Pen a França, per exemple, és la conseqüència de la manca de sensibilitat social de molts partits d'esquerra que estan totalment aburgesats i no defensen els interessos de la classe treballadora. Hi ha un descontentament social, polític i econòmic que és perillós.»

El president d'Amical de Mauthausen va dir que la lluita que van fer molts espanyols durant la guerra civil i la posterior guerra mundial no es pot oblidar com si res. En tot cas, assegura que no li extranya l'oblit existent a l'actualitat. Segons Escuer hi ha un interès a tapar allò que va passar. «Els actuals dirigents són els fills i els nets dels antics falangistes. Nosaltres vam lluitar per la pau i la democràcia i en canvi els seus avantpassats van fer tot el contrari», sentencia amb tota contundència Escuer, que va voler agrair la rebuda que se'ls ha fet a la ciutat de Reus. «Reus sempre ha estat una ciutat d'esquerres i això es nota amb aquesta sensibilitat per aquestes qüestions socials», va afirmar.

Amical de Mauthausen té 450 socis, entre els supervivents dels camps i els familiars. A Reus es van reunir uns 150 membres d'aquesta associació, procedents de Catalunya, l'Aragó, el País Valencià, Andalusia i Astúries. També van aprofitar per condemnar la política d'Israel cap el poble de Palestina.

57 mesos en el camp de Mauthausen
La història d'Eusebi Pérez (Vilafranca del Penedès, 1920) no difereix de la de molts dels seus companys . Aquest militar de l'exèrcit republicà va ser detingut a França i transportat, en pèssimes condicions, segons relata, a Mauthausen. Va entrar-hi el 24 d'agost de 1940 i va sortir-ne el 5 de maig de 1945, després de 57 mesos de treballs
forçats, humiliacions, cops i, fins i tot, quatre operacions, una de les quals feta sense anestèsia i per tal d'esbrinar com funcionava un colze sa. Dels 70 quilos que pesava, va arribar als 45. Va sobreviure després de pujar durant molts mesos els 186 esglaons que separaven la pedrera i el camp, amb els 25 o 30 kg. que pesava cada pedra. «Cada pedra de Mauthausen és una gota de sang», diu Pérez.

Denunciaran Serrano Suñer
Joan Escuer va confirmar que l'associació Amical de Mauthausen té previst sumar-se a la demanda que l'agrupació francesa Ética per la Justícia està preparant contra Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i ministre d'Exteriors entre 1940 i 1942, al qual volen portar davant els tribunals francesos com un dels principals culpables de la deportació d'uns 20.000 ciutadans espanyols als camps de concentració nazis. Tot i l'avançada edat de Suñer, està a punt de complir els 101 anys, i el seu estat de salut, els membres de l'associació consideren que seria molt positiu per recuperar la memòria història el judici d'aquesta persona. Segons Escuer, tot i que els alemanys, en adonar-se de la gran quantitat d'espanyols que hi havien als camps, van intentar retornar-los a Espanya, Suñer, per ordres de Franco, i també per voluntat pròpia, va explicar Escuer, va treure la nacionalitat espanyola a aquestes persones, moltes de les quals ja no van poder tornar mai més a casa. Per això, ara reclamen justícia.

Els exdeportats als camps nazis, preocupats pel fenomen Le Pen 
Amical Mauthausen va celebrar ahir la reunió anual a Reus 
L'Amical de Mauthausen a Reus (Diumenge 28 d'abril de 2002). El Punt dilluns 29 d'abril de 2002

L'Associació Amical de Mauthausen, que aplega els exdeportats espanyols als camps nazis, va fer ahir la reunió anual a Reus. L'entitat es va mostrar preocupada per l'ascens electoral de Le Pen a França i va recordar que encara queden camps d'extermini arreu del món. Un record que Amical no deixarà de fer perquè, segons el seu president, Joan Escuer, «la nostra missió és informar les noves generacions dels horrors que vam patir perquè no tornin a passar mai més».

Per Escuer, nascut a Cornudella el 1914, l'ascens de Le Pen «és una mostra del desencant de la gent, fins i tot d'esquerres, per la incapacitat que demostren els governs que es diuen progressistes per donar resposta al descontent moral, polític i social que es viu a Europa». Escuer va afirmar que «vivim en un moment prerevolucionari, ja que hi ha atur arreu i només els que tenen capital viuen bé, la veritat». Escuer i altres exdeportats han presentat una demanda judicial contra Serrano Suñer, cunyat i ministre d'Afers Exteriors de Franco. El motiu és clar: «Va desposseir de la nacionalitat espanyola els exiliats republicans, que van anar a raure als camps d'extermini.» «Per nosaltres, Serrano Suñer és responsable de l'extermini i, per tant, només volem que es faci justícia.» Amical Mauthausen està estudiant la seva conversió en fundació perquè pugui continuar existint i treballant un cop ja no quedi viva cap persona que va sobreviure l'horror dels camps nazis.

Neus Català, de Els Guiamets, y Joan Escuer, de Cornudella, narran su paso por Ravensbruck y Dachau
DOS VIDAS SINGULARES CON MUCHA HISTORIA A SUS ESPALDAS 
Diumenge 26 d'octubre de 2003, Diari de Tarragona

IMPORTANT: En aquesta reproducció de la notícia del Diari de Tarragona només s'ha inclòs el text corresponent a Joan Escuer. Si voleu veure el text sencer, amb el text corresponent a Neus català, el podeu trobar a http://www.prioratdigital.com/noticies/2003/octubre/cornudella_guiamets26102003.html

Dos tarraconenses son los protagonistas de esta historia: Neus Català, nacida en Els Guiamets, y Joan Escuer, de Cornudella de Montsant. Ella, como única mujer catalana que queda con vida de quienes fueron internados en los campos de exterminio nazis, y él, como uno de los últimos. Dicen que el tiempo lo cura todo y, sin embargo, hay cosas que ni el tiempo tendría que borrar. Una de ella es el recuerdo de aquéllos que vivieron la atroz experiencia de estar presos en un campo de concentración nazi durante la segunda Guerra Mundial. Avivar la memoria, no con interés morboso sino con voluntad de aprender del pasado, puede evitar para siempre que se repita algo así.

(...)

Joan Escuer, desde Cornudella

Joan Escuer nació en Cornudella del Montsant el 16 de noviembre de 1914. Hijo de payeses, vivió en su pueblo hasta los 18 años ejerciendo el oficio de herrero, hasta que se fue al servicio militar a Tarragona, donde se hizo músico.

En la Guerra Civil Joan fue destinado por el Ejército a Aragón en el departamento de transmisiones hasta octubre de 1936. A principios de 1939 resultó herido en el Bruc por el ataque de las tropas franquistas y traspasó la frontera a pie el día 6 de octubre de 1939. 

En Francia, fue enviado a Argelers, donde convivían gran cantidad de republicanos españoles. El 14 de febrero de 1940 le trasladaron a una compañía de trabajadores especializados donde estuvo empleado en una fábrica de metales. Poco después fue detenido por pertenecer a la Resistencia. Durante meses fue internado en las prisiones de Fresnes, La Santé, Tourelles y La Compiègne, antes de ser deportado a un campo de concentración. El 20 de junio de 1944 fue llevado en tren al campo de exterminio de Dachau. Estuvo allí hasta el 2 de mayo de 1945.

'Tú entras por la puerta, pero saldrás por la chimenea', me dijeron

Joan Escuer, de 88 años, nació en Cornudella el 16 de noviembre de 1914. Afiliado a UGT desde joven, estuvo en el Campo de exterminio nazi de Dachau del 20 de junio de 1944 al 2 de mayo de 1945.

¿Qué es lo que más recuerda de su estancia en el campo?
La sed y el hambre eran la primera tortura, aunque era más terrible la falta de agua que de comida. Cuando llegamos con el tren me pareció ver a esqueletos andando. Nos quitaron todo: ropa y cualquier cosa personal. A mí me asignaron el número 74.181. No podías decir tu nombre, te tenías que identificar con el número.

¿Qué comían?
Unas 650 calorías al día. En tres meses perdí la mitad de mi peso. Por la mañana tomábamos un vasito con una especie de café y un mendrugo de unos 100 gramos de pan; había quien se lo comía de un bocado; otros, en cambio, lo racionaban en trocitos pequeños. Incluso había quien lo tostaba en la estufa. Yo le decía que le sacaba las proteínas que tenía...

¿Alguna vez perdió los nervios?

Para escarmentar te hacían presenciar las ejecuciones de los demás. Una vez nos levantaron a las tres de la mañana para formar y, en el patíbulo, vimos morir a varios... Entonces me entró un ataque de nervios que mis compañeros disimularon.

¿Recuerda a alguno de ellos?
Sí, el caso de un joven polaco al que acusaron de haber robado un perro. Lo tuvieron atado con cadenas y colgado en una puerta varios días...Descubrimos luego que los capos se estaban comiendo los perros... Otro día los SS habían pegado a un compañero 15 golpes de garrote en los glúteos...Yo me puse a cantar Muñequita linda y un SS me aplaudió. No volví a cantar nunca más.

¿Cómo se mantiene así la dignidad humana?
Nos animábamos entre nosotros. A veces te daban de beber un líquido que lo que hacía era hacerte orinar y defecar encima, con las burlas consiguientes. Muchos cogieron tuberculosis y se morían sin ninguna atención. A veces sólo por contestarles a la pregunta te pegaban sin más. Un día haciendo la cola matutina para coger los 100 gramos de pan el capo me preguntó: «¿Por qué llegas siempre el primero?». Yo le dije que porque era disciplinado. Entonces me hizo volver a hacer toda la cola otra vez con un hambre atroz.

¿Se dirigían a ustedes de palabra?
En contadas ocasiones. Nunca nos miraban ni a los ojos ni nos tocaban, porque sino se contaminaban. 

¿Cómo dormían?
Dos o tres en cada cama, porque así además nos calentábamos. El frío era terrible.

¿Tenía amigos que murieron allí?
Muchos. Las chimeneas funcionaban día y noche... es un olor difícil de olvidar. Cuando entré el capo me dijo: «Tú entras por la puerta, pero saldrás por la chimenea». Yo no dije nada, pero pensé: «yo saldré por la puerta». Y así fue. 

¿Qué recuerda de las SS?
Los capos eran los peores porque solían ser prisioneros o delincuentes pero de raza aria. Fueron reclutados por las SS para hacer el trabajo sucio; llevaban una gorra con una calavera y dos tibias bordadas... Eran salvajes.

Joan Escuer, ex presidente del Amical Mauthausen
Joan Escuer Gomis, que fue presidente de Amical Mauthausen en España -entidad formada por víctimas y familiares de quienes sufrieron los campos de concentración nazi falleció el pasado miércoles en su casa de Sentmenat (Barcelona).
EL PAÍS 18/12/2004 (Hemeroteca Cornudellenca: http://www.cornudellaweb.com/hemeroteca/2004/hemeroteca2004nd.html)

Escuer, de 90 años, nació el 16 de noviembre de 1914 en Cornudella de Montsant (Tarragona) y sufrió los campos de concentración nazi durante la Segunda Guerra Mundial. En 1944 fue detenido y confinado en el campo alemán de concentración de Dachau.

Escuer inició un proceso de politización fruto del contacto con círculos republicanos, que estuvo marcado por la preocupación social. Simpatizó con formaciones de carácter comunista; pasó a la militancia cuando se formó el PSUC, en julio de 1936. Se incorporó a las filas del Ejército republicano y participó en el frente del Ebro; herido, fue evacuado en octubre de 1938 hacia Tarragona. Siguió la ruta de la retirada desde distintos hospitales hasta llegar a Francia. Internado en diferentes campos, se incorporó en febrero de 1940 a la 318ª Compañía de Trabajadores Extranjeros.

A partir de junio de 1940 empezó a establecer contactos con miembros de la resistencia francesa de la zona de Perpiñán, hasta que en 1941 fue desplazado a Saint-Nazaire, donde coordinó varios grupos, hasta su detención por la Gestapo en julio de 1942.

Condenado y recluido en prisión, fue deportado al campo de Dachau el 18 de junio de 1944, donde fue destinado a un grupo de trabajo en una fábrica de material aeronáutico en Allach. El 1 de mayo de 1945 fue evacuado debido al avance de las tropas aliadas, hasta su liberación definitiva. De vuelta en París, Joan Escuer se reencontró con su compañera Constanza, y poco después se casaron y fijaron su residencia en Francia.

Afiliado a la Amical de Dachau francesa desde 1947, reanudó su tarea política en el PSUC como responsable de la comarca de París norte, y participó en la organización de campañas de denuncia contra el régimen de Franco.

En 1968, Joan Escuer y Constanza Martínez establecieron su domicilio en Sentmenat del Vallès, el pueblo que había acogido a Constanza en 1936, cuando era una joven refugiada, al que se sentía vinculada emotivamente; se instalaron definitivamente allí en el año 1972. En esta población desplegaron de nuevo su capacidad asociativa y movilizadora, y participaron desde la entidad Amigos de Sentmenat en numerosas campañas cívicas.

Vicepresidente de la junta de la Amical de Mauthausen desde 1977, participó, junto con Constanza, en numerosos actos en diferentes centros cívicos y educativos en defensa del recuerdo de la deportación, y desde 1994 hasta 2002 ocupó la presidencia de la Amical de Mauthausen y de otros campos, así como de víctimas del nazismo en España.

Hoy a las 12.30 se celebrará un acto civil de despedida en el local de la sociedad Coral La Glòria, de Sentmenat (paseo de Anselm Clavé, 46-48).-