LA FONT DE DALT
La primera referència que tenim d'una obra pública per a dur aigua a la vila és l'acord de 22 de febrer del 1631: es farà una conducció des del barranc i es bastirà una font al lloc dit de la pedrera d'en Berni, mestre d'obres de la vila que havia estat empresonat l'any anterior a Falset, per cooperació amb els bandolers, i alliberat per les bones gestions del jurat Roqué de la vila.

Durant Mots anys, la vila no té altra font, a la qual arriba l'aigua per una sèquia, que neix al barranc amb una presa. Ho coneixem pel llibre de les ORDINACIONS / DE LA VILA DE / CORNUDELLA / QVE PER LO BON GOVERN / Y BÉ PUBLICH DE SOS MO-/RADORS HA FORMAT LO / AJUNTAM. DE ELLA; Y PER / SA VALIDITAT APROBADAS, / EÓ DECRETADAS PER LO / EX.M SEÑOR DUCH DE CARDONA, / COMPTE DE PRADES, Y SEÑOR / DE DITA VILA. SON FETAS AL THENOR SEGVENT, / EN LO ANY / 1761. Les ordinacions 50-64 ens en parlen (1). Així coneixem que hi ha una presa que no es pot rompre; d'on neix una séquia que va "a la font" i als abeuradors. No es pot menar bestiar, ni gros ni menut, a la presa (ni amunt ni avall d'ella); tampoc a la séquia. No es poden rentar robes ni verdures a la font ni als abeuradors; ni estovar cànem. Les infraccions son penades amb deu o vint sous, segons la infracció (dos terços per la vila i un terç pel comte de Prades). La Font de Dalt es refà en passar Carles III per la vila, a la pentecosta del 1762, de camí d'Escaladei.

LA PLACETA DE L'ABEURADOR
    D'antic tenim coneixement d'un punt d'aigua en el lloc anomenat ara Plaça de Sant Joan. En tenim referència en concedir-se un segon dia de mercat (el dimecres a més de l'habitual del divendres)(1685). Aquest nou mercat s'estableix a la Placeta de la Verdura, també anomenada "dels abeuradors", a prop dels hostals; potser li venia l'aigua des del barranc pel carrer de Sant Jaume. En aquesta placeta dels abeuradors hi havia el forn vell i per un carreró (d'en Piqué) es passava a l'actual Esclotets (abans dit "la sèquia"). Encara al 1746 es parla de la placeta de l'abeurador, que surt al Bals pel portal de La Font (després d'en Gomis), tot pujant pel c/. de l'Abeurador.

LES FONTS ARA FA CENT ANYS
Per documents de la Junta d'Aigües de la vila en coneixem diverses, quines tenien abeurador, on eren i els arrendaments dels sobrers. Font de Dalt i abeurador; del Bals, de la Creu; de St. Joan; de la Plaça; de l'Església; de les Eres; Font de Baix; del c. Major i Abeurador; del Be; de St. Isidre. Els sobrers de les fonts i abeuradors, i també dels rentadors, es posaven a subhasta. Primer per 15 anys, a preus que anven des de 30 pts./any (les Eres, per Josep Olivé; 1883) fins a 80 pts./any (l'abeurador de Dalt a Antoni Gatell) (1833). Després ja es féu la subhasta per 10 anys, (1894) i ja dins d'aquest segle (s.XX), només per un any (des de 20 pts/any - el Bals, per les Monges; 1900-, fins a 150 pts/any - la Bodega Cooperativa, 1920).
    

AIGUA DE CARBONERES
És la gran obra hidràulica d'ara fa cent anys per aconduir 1 litre/seg., al llarg de tres kilòmetres; també s'anomenava de "La Gritella". La vila, en veure's mancada d'aigua, abandona la recerca a ponent i al Montsant, i comença la recerca cap a la conca del Siurana. El primer tràmit s'inicia el 26 d'abril de 1870. l'11 de juny l'arquitecte provincial inspecciona ja el possible recorregut. Però no serà fins al 1878 que ho inicia les obres, un cop Miquel Viñes, propietari de la font, dóna permís per a dur l'aigua (3 novembre). Les obres s'acaben el 22 de març de 1884 i són entregades per l'encarregat Vicenç Bielza. Al cap d'uns anys hom podrà somiar en posar aigua a domicili (proposta de 2 de juny de 1918). Cal recordar que la conducció ha canviat de traça al llarg dels anys. Si primer accedia al dipòsit vell encarant l'Argentera pel mas dels Hortolans, després anà derivant cap als tossals. Ja en aquesta època s'inicien les lluites per salvar l'aigua de l'avidesa del Camp. L'any 1907 cal fer vagues consistorials i grans manifestacions populars per aturar l'intent de Reus de captar l'aigua del Siurana des de Vilaplana fins als Gorgs, amb l'excusa d'excavar una mina de ferro anomenada "el Progreso". Un aiguat d'octubre del 1907 destrossa la canonada al pas de l'Argentera. I l'informe dels tècnics de la Diputació és prou cendrós: "Las aguas de que dispone el municipio proceden del manantial denominado Gritella, situado a unos tres kilómetros de la población, conducidos por medio de una tuberia de fundición que atraviesa un terreno bastante accidentado, en la que se pierde la mayor parte del escaso caudal captado, sin que los esfuerzos que realiza el ayuntamiento para las frecuentes reparaciones sean suficientes para asegurar el suministro de por sí muy escaso". L'any 1929 s'inicien les gestions per a noves captacions a les Fontscaldes.

L'AIGUA DE LES FONTSCALDES
La manca d'aigua s'agreuja en acabar la guerra civil. Els primers tràmits de noves captacions s'inicien el 3 de juny del 1497, sent alcalde Josep Mª Masip i secretari Joàn Sardà, ja que la vila "no dispone en la actualidad más que de un defectuoso abastecimiento de aguas sin distribucion domiciliaria, siendo el caudal disponible muy inferior a los 50 litros por habitante". I és així que en una sessió extraordinària del consistori (10.05.1949) hom aprova fer una mina des de Carboneres fins a les Fontscaldes amb un pressupost de 528.355,07 pts (inicial de 506.000,46 pts): la sessió la presideix Isidre Estivill, amb els regidors Josep Estivill, Joan Sabaté, Joan Bta. Espasa, Ramon Adzerias i Genaro Martorell. Deu dies després es contreu compromís de 50 anys al 4% amb el Banc de Crèdit Local, per la meitat del pressupost. S'inicien les obres que poc a poc es van alentint.
 
L'obra la projecta l'enginyer Sanchez Medina i la realitza l'empresa de Lluís Muntanyola Tey de Barcelona (Obras y Construcciones Hidráulicas). Cal perforar 1550 mts, i afegir 0'93 lts./seg. als 1'10 lts./seg. de Carboneres, per abastir una població de 1580 habitants. Amb la manca de diners es fa una visita al Ministre de Governació a Madrid. L'aturada se solventa amb una aval de M. Perpiñà Garcia contra el Banc Mercantil de Tarragona, que cal ampliar tot seguit fins a 50.000 pts. A l'any i mig de començar les obres cal un nou cop de colze; i ara són quinze veïns que avalen 150.000 pts. contra la Caixa de Pensions (15.12.1950). L'obra es complica i la perforació es dificulta. Canvia el consistori i cal trobar més diners; ara a la Caixa del Priorat (75.000 pts. al 6%). Per fi, al maig de 1952 l'obra ja és coll avall; tant que Josep Mª Català proposa de fer una piscina. Al nadal del 1952 arriba al poble la nova aigua de les Fontscaldes, que no és més que les aigües de la capçalera del barranc de l'Estopinyà; una obra amb visió de futur que manté la capacitat de consum de la vila al llarg de vint anys. En realitzar la xarxa de distribució (1970) s'instal.la un nou dipòsit de 250.000 lts. al jou dels Tossals. Les sequeres dels setanta fan rumiar noves captacions. Així el consistori presidit per Ramon Alzamora promou la recerca més a orient, cap al Siurana (1978). L'enginyer Ventosa, de la Diputació, estudia la incorporació de la Font Nova del Carcaix a la mina de les Fontscaldes. Els veïns de Siurana hi estigueren d'acord, però es desestimà pel seu alt cost (3.700 mts. per dur 0,6 lts/seg., i 8'3 milions inicials).

L'AIGUA DE L'ESTOPINYÀ
Amb el nou consistori, presidit per Àlvar Busquets, hom reemprèn el projecte de conducció Font Nova-Fontscaldes (abril 1979) amb l'enginyer Ventosa, fins que els tècnics opten per desestimar-lo. És així com s'inicia la posta a punt d'un bombeig des de la Font de l'Hort de Dalt fins a Carboneres. El 26 de maig del 1979 es firma la cessió dels sobrers de dilluns, dimarts, dimecres i els diumenges, entre la mestressa de cal Viñes i el Consistori. L'obra la finacia en gran part la Diputació, sobre un total de 705.870 pts; i en la seva premura es pot realitzar, en renunciar la vila a una altra obra ja concedida. La precarietat de la situació fa allargar la concessió fins al desembre de 1982. Ja al febrer del 1981 l'enginyer Rafael Cabré redacta el projecte d'un dipòsit de retenció de 73m3 a l'Estopinyà i d'un grup impulsor fins a la xarxa general de Carboneres; i es contracten les aigües de Jassans i fonts properes. El pas següent serà la perforació d'un pou al mateix barranca, encarregada a SEXMA (abril-1981) i que per incompliment del contracte es concedeix a Pàmies de la Selva del Camp (15-febrer-1982). Abans ha calgut solventar una nova línia de 25 Kw, amb un cost inicial de 876.513 pts. La nova obra fa un bombeig puntual de 170 lts./seg. amb una nova distància de 1.370 mts.

L'AIGUA DEL CARCAIX
La insuficiència del cabal d'aigua (4 lts./seg.), fa que el consistori presidit per Àlvar Busquets torni a marxar cap a orient, cap al Siurana. Es preveu una possible captació des del Molí de l'Esquirola (cota 550), i s'inicien els tràmits per la concessió de cabals i diners a la Confederación Hidrográfica del Ebro, a la Diputació i a la Direcció Gral. d'Obres Hidràuliques.
 
El projecte de l'empresa Eurostudios de Madrid queda redactat per l'enginyer de la Diputació, Juan Zaballos, el juny de 1985. Inclou la captació i conducció des de la cota 714 (a les Codrolles, baix el mas de l'Extremenyo) fins l'Estopinyà (6.500 mts) i la impulsió des de l'Estopinyà fins a Siurana (200 mts de desnivell). La captació assegura 7 lts./seg. pel seu natural i la impulsió un bombeig puntual de 21m3/hora. El procediment administratiu es retarda més d'un any per interessos contradictoris dels veïns reticents. Encara més: l'empresa Hidráulica y Obras i la direcció de l'enginyer De La Fuente empantanen l'obra i es queda sense realitzar la impulsió a Siurana. Malgrat tot, amb l'ajut dels veïns en l'obertura del Carcaix, l'aigua de la cota 714 arriba a la vila a les cinc de la tarda del dijous 23 de febrer de 1989. Feia uns cent anys que la primera conducció de Carboneres arrivaba a la vila. Alcalde de la vila,´Àlvar Busquets i Estivill.

L'AIGUA A SIURANA
La primera aigua aconduïda a Siurana prové de la donació que féu el propietari de cal Peran de la seva font de les Codines amb l'aportació de Mn. Josep Salvat, fill del molí, dels 2000 mts. de plom per a la conducció a canvi d'un cànon d'aigua per a l'Abadia. Cal Peran es guardava els sobrers per a regar els diumenges la seva horta dels Clots de la Vila, usant els rentadors com a dipòsit. Era alcalde de la petita vila Josep Alzamora (1889).
En mancar l'aigua en temps de grans sequeres, hom rebaixà repetidament l'esquena del Coll del Ginebre, es construí un dipòsit regulador al Coll de la Creu (1971), ampliat fins a 100.000 lts. posteriorment (1977); abans s'havia refet la conducció i la caseta de captació (1975). Però la manca d'aigua era notable (fins a 1/2 lt. per minut), agreujada per una major ocupació d'habitatges. Això feu necessària la inclusió de Siurana en el projecte de captació del Carcaix. Un cop més l'empres Hidráulica y Obras deixà penjada la situació, es redactà un nou projecte amb l'enginyer José Mª Moro amb un cost inicial de 16 milions. Veïns de Siurana, Cornudella, Porrera i Poboleda, baix la direcció tècnica de l'empres Lluís Batalla S.A, aconsseguiren que la impulsió arribés amb aigua de l'Estopinyà el migdia del 23 de novembre del 1989. Feia cent anys de la primera aigua aconduida a Siurana; abans pel natural des de les Codines; ara amb bombes de 35 HP i per un forat dins del cingle. Era alcalde de la petita vila Miquel Martorell.