La seva intenció és "introducir en nuestra villa el sport en sus varias formas, por carecer hasta el momento actual de la practica de ninguno de ellos. A este fin acuerdan con unanimidad y con el mayor entusiasmo" crear una entitat amb la missió primordial de "hacer los trabajos necesarios para la adquisicion de los terrenos en que ha de instalarse el campo de juego"(3). Una comissió interina registra els estatuts al Govern Civil el 16 de gener de 1923; i encara trobem documentació al llarg de l'any 1924. La junta la formàven: Carles Viñes president, Salvador Miró vice, Jaume Cugat tresorer, Francesc Saperes secretari, i els vocals Joan Vidiella i Francesc Mata (4).

El Centre de Sports tenia tres classes de socis: actius, protectors i infantils. Es reunia en assemblea el primer diumenge de gener i es nodria de les qüotes, de munyir els protectors i de les festes que organitzaven per treure calés; vaja, com ara.
De bon començament es buscà un terreny de joc, que evités jugar de qualsevol manera darrera les Bodegues(5). Es troba una componenda llogant dues parades de Ca l'Aleu, allargassades a l'inici del camí de Siurana, prop de la carretera de Prades; un cop despedregat el marge que les dividia i arrencats els ceps, queda batejat l'indret com el futbol de l'Aleu(6).
Es jugava contra els pobles veinats, i qui més qui menys recorda el poter Marcelo, rellevat de vegades pel Pepito Saperes, amb Joan Sabaté pixina i Ignasi bella d'extrem esquerre.

Aquesta fotografia pertany al partit jugat el 8 de setembre de 1920 contra el F.C. Montroig i que els nostres perderen per 2 a 1. Podeu veure aquesta fotografia amb més resolució a l'exposició fotogràfica permanent "Cornudella segle XX".		Aquesta segona no porta data i només indica que fou feta amb motiu de jugar al camp del Vilaplana. Podeu veure aquesta fotografia amb més resolució a l'exposició fotogràfica permanent "Cornudella segle XX".

En arribar els anys trenta, sembla que ja no es juga, i la vida del Centre de Sports perd força i es va difuminant. Ara el jovent s'aboca als centres polítics; i després d'una sonada baralla amb l'Intim, els joves acabaràn fundant la Societat Cultural i Agrícola La Renaxença(7).

En acabar la guerra, el Centre de Sports queda suprimit com quasi totes les entitats del país. Però un cop superats els primers anys de la por, es torna a engrescar el jovent, i es reinicien els partits al futbol de l'Aleu. Ara les figures eren Pere calle a la porteria, Giral i Juliano a la defensa, Ignasi bella i Xiribito a les puntes, i Perera al centre (8). Es jugava a tornar amb els pobles d'aprop, arribant fins a Els Torms i Torres de Segre. Però no es pagava el lloguer del terreny i el propietari se n'atipà; llaurà les parades i hi plantà ceps.

Hem d'arribar a les glaçades del 56 perquè la febre del futbol es torni a encendre. S'aconseguiren uns terrenys de Cal Secall a la carretera de La Morera i es pastà un gran equip: Pallarès guerxo a la porteria; Esmeragdo Miró garsa, Lluís Bargalló pereto i Vicenç Aragonès roig a la defensa; amb Gaudenci Bodro denci, Joan Baiget baiget, Francesc Sentís queto, Albert Juncosa albert, Josep Bonet carrança, Josep Vallverdú molo, Josep Anguera joanill; i Isidro de la miquela, Ramon Perera suro i Cristòfol Salas tòfol al davant (9). Els ànims van durar uns tres o quatre anys mentre es mantingué la paciència del propietari; en no cobrar, llaurà el camp i hi posà sembradura. I sacabaren els partits de festa major.

Entrem als anys seixanta, i un grup de veïns fan costat al jovent i troben la solució llogant un terreny de Mossèn Ramon, al tomb de la creueta (10). Es signa a Porrera l'acord per 500 ptes/any. Torna la febre de la pilota, i cada dia i diumenges al matí va tota la colla a despedregar, aplanar i posar el nou camp a punt; fins i tot l'Esmeragdo aconssegueix dinamita per volar les roques. Quan arriba el bon temps i no hi ha feina al camp, es juga cada diumenge; a tornar i algún cop a pagar. S'arriba a Torres de Segre, Juncosa, Soleràs, La Granadella,  Pobla de Cièrvols, i no cal dir Prades i Ulldemolins. L'equip es trasllada amb el camió de Joan de la Berta, del Punyet o de cal Vit. A l'estiu, es juguen partits aferrissats entre el poble i el bròquils forasters. L'afer de la pilota rutlla, i fins i tot es crea una junta amb Vicenç Aragonès al capdavant, Josep Piqué als calés, i Josep Mª Perulles porret, Josep Vallverdú molo, i Josep Bonet carrança. Cada jugador es comprava l'equip; les entrades valien dos pessetes, i es recollien 300/400 pts, i així s'acumulava un forat que la junta i els amics anaven tapant com podien. A més, la Guàrdia Civil cobrava 270 pts. per vigilar els partits amb bonos del colegio de Huérfanos de la Benemérita; fins que el president Vicenç digué prou, es negà a pagar i fou endut al cuartelillo; avisat mossèn Anglès, declarà l'activitat esportiva com secció parroquial (!) i s'acabà la pressió del Cuerpo (11).

La febre del futbol s'anà esmortuint als anys setanta. Tothom parlava que el camp era petit, i que calia ampliar-lo. Encara es veié més necessària l'operació en construir-se les noves escoles; però esverava el cost econòmic. I fou amb el primer govern democràtic quan es concitaren les voluntats i s'inicià l'operació d'ampliar el camp de mossèn Ramon tot girant-lo(12). Es creà una nova junta que, amb l'alcalde inclòs, activà un crèdit mancomunat a la Caixa Rural, mentre l'ajuntament cobria els interessos(13). Llavors, en voler accedir a ajuts oficials de la Generalitat, calgué entrar a la Federació Catalana de Futbol (1er de gener de 1980) i endegar uns Estatatuts pel nou Club de Futbol Cornudella (signats el 23 de desembre de 1981) (14). Però aquesta darrera etapa, mereix una més llarga explicació (15).

Des de la fundació del Centre de Sports, fins la legalització del Club de Futbol havíen passat quasi  seixanta anys d'activitat esportiva, amb els seus guadianes.