|
Esborrany d’estudi. Miquel Martorell, Siurana agost 2002-07-26 |
||||||||||
Presentació:
A
la tardor de 1999 va caure a les meves mans una notícia que em posà
darrera la pista de fets oblidats de les nostres muntanyes i en particular
de la nostra vila.
La
lluita clandestina contra la dictadura, després de la derrota dels
constitucionals a mans dels revoltats, es mantenia amb l’esperança
que els aliats esbandirien Franco un cop caigut el nazisme. Però
no va ser així, i la repressió encara fou més dura.
La lluita clandestina: Els
homes i dones antifranquistes estaven organitzats entorn del Partit Socialista
Unificat de Catalunya (en dèien el partit) i de la Confederació
Nacional del Treball (en dèien els companys). L’acció
policial i els delators infiltrats provocaven sovint detencions sonades
i caigudes de quadres dirigents. I és en ocasió de
la
caiguda dels 80 a l’abril de 1947 i l’ensopegada del febrer de 1948
que l’organització del partit queda ferida i deslligada.
El
PSU envia des de França el company Agustín[1]
qui entre 1947 i 1949 s’informa de com ha quedat l’organització
i redacta en tornar a París (agost 1949) el famós informe
Agustín: las cifras de nuestros efectivos de organización
alcanzan solamente la mitad respecto al año 1946, es decir, tenemos
en la actualiadad 1.600 militantes. Dels quals 500 estan empresonats,
190 han estat somorts per raons de seguretat i uns 300 han quedat desconectats
a tot Catalunya[2]
L’organització
a Catalunya estava dividida en dues grans àrees: Barcelona-cinturó
industrial i comarques. I les comarques en dues zones: zona 1 Tarragona,
i zona 2 la resta del país. Tarragona tenia 177 militants, dels
quals 94 en actiu, 40 somorts per seguretat i 93 havien quedat desconnectats
per les caigudes. Les organitzacions de base eren majoritàriament
camperoles, excepte a Reus i Flix on hi havia militància industrial.
Existia organització efectiva a Tarragona (7), Ascó (6), Falset (10), Flix (25), Cabacés (3), Alcover (6), La Ràpita (20) i Reus (17). S’havien perdut momentàniament els grups de Cambrils (6), La Figuera (1), la Torre de l’Espanyol (5), La Canonja (14), Amposta (3), Móra-Valls-Tortosa-Bellmunt-La Cava-Enveja (50) i Cornudella (14)[3] Els guerrilers antifranquistes, els maquis: La
notícia em va empènyer a remoure papers i connectar amb vells
lluitadors que em dibuixessin la situació dels anys quaranta. I
em vaig trobar de front amb els guerrillers antifranquistes de Montsant
i Muntanyes de Prades.
Qui
primer en va donar pistes de la relació maquis-Cornudella fou l’informe
Nogués, redactat en tornar de l’interior (Paris juliol 1946)[4].
Aquest jove, fill de Porrera, cambrer molt temps a Reus, és enviat
a l’interior per a refer les organitzacions tarragonines, després
d’una caiguda sonada[5]
Malgrat
el perill ja que els equips dirigents de Tarragona, Reus i Tortosa havien
caigut i ell podia ser reconegut[6],
es presenta a Tarragona, i relliga la gent del port: existia no por
sino pànic a la policia i guàrdia civil, existia el criteri
de que no es podia fer res, doncs si es feia quelcom, les primeres victimes
serien ells[7].
Amb poc temps però, Nogués aconsegueix afermar el repartiment
de 60 TREBALL a Tarragona, 20 a Tortosa[8]
i refà tota la direcció de Reus i comarca: en poc temps
es logrà organitzar a 16 militants del partit i a 15 de la JSU;
s’establí contacte amb Alcover, La Selva, Les Borges, Vilaseca,
La Musara i Castellbell, i algun altre poble que s’estava preparant per
aquells dies. A la comarca de Reus hi ha un grup de guerrillers…que tenen,
a part de les seves pistoles, 30 fusells amb molta munició i en
bon estat; el responsable del grup és en Teixidó, company
bastant conegut per tots els militants de Reus. Poc després
s’ha de fondre depressa i passar la frontera en ser reconegut en un cotxe
de línia tornant de Montsant[9]
Amb la pista de l’informe Nogués, i per converses diverses mantingudes amb vells lluitadors, i en un primer avenç provisional[10] podríem dibuixar el següent. Cornudella i el maquis de Montsant-Prades: Els
guerrillers de Montsant-Prades enquadrats en les AFARE provenen d’escamots
del PSU i de la CNT, que conecten amb el camp a través del company
Napoleó
(Victor Figuerola) del Mas Limbau de la Selva de Camp, i del grup de Cornudella.
Uns i altres, amparant-se amb la cacera els seveixen de correus. Si els
vilatans baixaven a Reus a mercat o altres feines, paraven a la pastisseria
de la plaça Prim, cal Puget, que feia de bústia[11];
o també al Pati Blau. Si no podien baixar a ciutat, la zona de Montsant
feia servir enllassos del servei de Correus[12].
Però això succeïa abans de la caiguda del 46, quan l’assalt
a l’aeroport de Reus.
El maquis del primers quaranta: Els
guerrillers havien començat a lluitar tot just entrar les tropes
revoltades a Reus i comarca[13].
El primer grup el formaren els Pàmies, David-Joan-Miquel, amb
Pep
Pastor
(Josep
Oriol Tost) alcalde cenetista d’Almoster. El grup Pàmies rebé
l’incorporació de Ramon Roig el Patacó, cap faista
destacat de les Milícies Antifeixistes de Reus que no volgué
exiliar-se i entrà pel joc de les armes, amb els fills Ramon i Fernando.
El
grup Pàmies-Patacó donà molta guerra, al juliol de
1941 amb una gran batussa als avellars de Vilaseca amb una nombrosa força
de la Benemèrita.
En
no tenir connexions exteriors, el grup minvà, Pàmies fou
liquidat en un enfrontament a Valls, i els Patacons feren la viu-viu a
La Mussara.
L’invasió
de la Vall d’Aran:
L’octubre
de 1944, tot preveient que les potències aliades tombarien la dictadura
un cop liquidat el nazisme, es produeix la invasió de la Vall d’Aran[14].
La desfeta escampa per les muntanyes partides ben equipades i amb ganes
de lluitar al fons del territori.
Al
novembre-desembre de 1944 hi ha enfrontaments seriosos entre guerrillers
i exèrcit a Ribarroja, a La Fatarella i a Sta Coloma de Queralt.
Poc
abans, revifen les partides Patacons i similars. I per una obscura història
de diners i joies, liquiden l’amo del Mas de la Barba, Joaquim Juncosa
(diumenge 6 de febrer 1944, al tard, abans de la nevada). La commoció
és gran, i la munyanya s’esvera. Un any després, cau l’alcalde
de Cornudella Pere Juncosa cosi de l’amo del Mas de la Barba (14 de febrer
1945; a les 5 del capvespre al Mas de l’Abella) i el cap de Falange de
la comarca, el dentista Morales anant de miting des d’Ulldemollins a Margalef.
El funeral i l’enterro superen totes les previsions[15].
La repressió és dura: no es deixen sortir els pagesos al
tros més enllà de la llum del capvespre, es regiren les senalles,
no surt tothom qui vol de les viles, a cada alzina hi ha una parella…
Tot va molt revoltat, però el és cert que el camarada Morales
fou abatut per guerrillers, i potser també l’alcaldeJuncosa[16];
i tot ho encolomaren als Patacons. L’amo del Mas va caure potser per altres
complicacions i mals entesos[17]
El vell patacó és liquidat l’any 1946; i el grup restant reb l’incorporació del Capità Pipes (José Martin Menendez) oficial vingut de l’exili; liquidat en una topada a l’Aleixar, aplicant la llei de fugues. L’atac a l’aeroport de Reus: Un
grup important és el que reorganitza tots els dispersos dins les
AFARE[18].
Es mou als volts de La Riba, amb Emiliano Fernandez, Andreu Teixidó,
Gabriel Teixidó, Josep Oriol Tots (provinent dels Pàmies-Patacó)
i Delfí Deltell (oficial de les AFARE). Aquests organitzen l’assalt
a l’aeroport de Reus per aconseguir armament i crear un cap de pont per
a la invasió i caiguda segura del franquisme amb suport dels aliats.
L’embolat era de consideració: havia passat quelcom d’anormal,
al presentar-se alli Deltell, soprendre la bona fe d’alguns companys; es
presentà alli amb un pla maquiavelic, dient que es tractava del
cop definitiu contra el franquisme[19].
Tota la militància de Reus i comarques estava a punt d’intervenir
quan toquéssin les campanes de la Prioral de Reus[20].
Aquella nit ningú va dormir, amb les armes a la ma…però el
seny o la por d’algú no va donar el toc d’avant. L’operació
estava programada per la policia infiltrada i es va aturar a temps. Això
no impedí que el treball policial entrà a saco en les organitzacions
i molta gent lluitadora hagué de fondre’s[21],
altres a la presó[22],
i encara més a l’exili[23].
Es coneix com la caiguda de les AFARE-1946.[24]
Els guerrillers dels darrers quaranta: No
hem d’oblidar la
partida del Cisquet, que baixant de França
té diversos enfrontaments amb els civils, fins que fa un atracament
revolucionari al Banc Hispano Colonial de Vimbodí de 30.500 pts
amb sang. Aquesta partida que sojorna a Riudabella, intercepta el comissari
Morales a Serra La Llena i li fa la pell, i potser és el responsable
dels fets del Mas de l’Abella[25].
Tot el grup, un cop a Barcelona, cau en enfrontaments al Raval, i altres
amb llei de fugues al Camp de la Bota; dins la trista caiguda dels vuitanta.
Poc
a poc, l’activitat de resistència davalla, i es fon cap a l’any
1948. Encara hi ha grups guerrillers que es mouen per Llaveria; i són
aniquilats amb la llei de fuges a Capçanes[26]
Altre
apartat seria dibuixar l’activitat antifranquista a la zona sud de la província,
on tots els grups estaven agrupats en l’AGLA[27].
Aquests nuclis, molt bens estudiats, tingueren el darrer epígon
en el cercle de La Pastora, dels Reguers i els Ports, personatge
mític que la propaganda oficial feia mig marimatxo-mig bèstia
simbòlica.
Serveixin aquestes notes com a primer avenç d’una investigació que es presenta sorprenent; i que la considero un deure d’homenatge als qui cregueren que havien de lluitar fins a la fi contra els militars revoltats, opressors de la voluntat del poble. [1]
Es tracta de Gregorio López Raimundo, empresonat després
molts cops, i Secretari General del PSU més endavant
[2]
Es considerava connectat qui rebia la premsa del partit i cotitzava o participava
en l’ajuda als empresonats; la revista TREBALL distribuia per Catalunya
uns dos mil exemplars cada quinzena, amb el compromís i perill que
això representava.
[3]
L’informe Agustín és a l’arxiu del PCE a Madrid; segueixo
el magnífic estudi d’ANTONI LARDÍN, El PSUC clandestí
als finals dels anys quaranta, L’Avenç, n 240, pgs 41 i sgs.;
i les converses mantingudes amb l’autor (09.03.2000)
[4]Informe
de les activitats portades a l’interior, MAS 12 c, 17 fol mecanografiats;
dins el Fons Comorera-Massip, al Centre d’Estudis Internacionals de Bacelona.
[5]
Diverses caigudes debilitaren la lluita a Reus (1943, 1946, 1949); però
la més sonada fou la del 1945 fruit d’una llarga infiltració
policial dins el maquis.
[6]Agustí
Gurrera Folch (1920), exiliat a Paris, membre del comitè de Reus
i del provincial del PSU des de 1943 el recorda molt bé: un xicot
d’uns trenta anys, força alt, que es feia dir “Sergi” (conversa
26.06.2000)
[7]els
companys havien sostingut alguna relació amb les militants per la
recapta de cabals pels empresonats i llurs families, unica cosa possitiva
que es podia fer després de la caiguda.(informe Nogués,
pg 8, CEI)
[8]
canviar
tota la direcció, posar-hi nois joves, que no son coneguts per la
policia i no tenen tanta por (id)
[9]
tan depressa que deixa a deure 300 pts a la fonda de Reus on s’estava,
i encarrega des de París que els ho paguin
[10]
cal encara poder accedir a l’Arxiu de la Guardia Civil a Madrid, i als
lligalls de l’Arxivo General de la Administracion a Alcalà de Henares;
temps al temps
[11]
el pastisser Josep Puget (1920) membre del comitè local de Reus
del PSU, va anar set mesos a Pilats en una caiguda (conversa
de 03.03.2000)
[12
Agustí Gurrera recorda algú de Correus de Reus que havia
estat d’UGT a la batalla de l’Ebre: era un bon amic i home de confiança
que ens ajudava (conversa de 26.06.2000)
[13]
segueixo el primer i magnífic estudi de CARLES LLAURADÓ I
BROS, El maquis a la demarcació de Tarragona (1939-1952),
a La provincia de Tarragona durant el franquisme (1939-1976), C.E.P.S.
Guillem d’Oliver, Tarragona 1996; jo mateix he colaborant en l’aportació
de dades.
[14]
El jove I . està a transmissions a Lleida i desxifra dia per dia
l’embolic i el daltabaix de l’invasió (conversa del 09.03.2000)
[15]
Els diaris del moment parlen de cinc mil assistents! L’informe del Governador
és luctuós: hemos perdids los mejores y más activos
camaradas
[21]
hi havia molta gent amagada a Montsant amb l’ajut de Cornudella (Celestí
Martí, conversa 04.04.2000)
[23]el
mateix Agustí Gurrera, en reactivar-se el judici a Manresa (1949),
es avisat i pot fugir per Massanet de Cabrenys.
[24]
Segons l’informe Nogués, Deltell es quedà 20.000 pts d’un
atracament revolucionari; el grup de guerrillers l’hi ha fet la justícia
guerrillera
[27]Agrupación
Guerrillera Levante-Aragón, d’arrel cenetista-faista.
Text: Miquel Martorell. Article publicat al nº7 de l'Informatiu d'ERC Cornudella de Montsant (novembre 2002). Muntatge pàgina i imatges (extretes de les pàgines web enllaçades): Cornudellaweb.com
|
||||||||||
|
|