Algunes de les amistats de Robert Capa eren Picasso, Henri Matisse, Ingrid Bergman, Ernest Hemingway i el mateix Milton Wolff, anomenat "el Llop", el darrer comandant dels brigadistes americans, que va ser fotografiat per Capa al Priorat al capdavant de la Brigada Lincoln. Wolff, que serà a Marçà durant els actes de commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals (31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003), és un dels personatges que el mateix Hemingway va retratar al llibre -després portat al cinema- "Por quién doblan las campanas". Està previst que durant els actes, Wolff  sigui fotografiat al mateix lloc on el va fotografiar Capa l'any 1938.

El desembre de 1938 la prestigiosa revista britànica "Picture Post" va publicar un reportatge fotogràfic d'onze pàgines sobre laguerra civil espanyola, amb fotografies de Capa, que aleshores tenia vint-i-cinc anys, introduint el reportatge amb una foto a tota pàgina del mateix Capa. Davall la foto es llegia el peu: "El millor fotògraf de guerra del món: Robert Capa". Poc abans d'anar a Espanya, Capa va ser els sis primers mesos de 1938 a la Xina per fotografiar el moviment de la resistència a la invasió japonesa. Del 1941 fins al 1946 va treballar com a corresponsal de guerra de la prestigiosa revista "Life". Aquell mateix any es va nacionalitzar ciutadà dels Estats Units d'Amèrica, i un any després, juntament amb Cartier-Bresson, David Saymour y George Rodger va fundar l'Agència Magnum, de la qual va ser president durant tres anys. L'Agència Magnum va ser la primera agència mundial de fotògrafs independents. A més de la guerra civil espanyola, Capa i la seva càmera "Leica" van cobrir la 2a guerra mundial (1941-1945), la primera guerra entre àrabs i israelians (1948) i la guerra d'Indoxina, a Vietnam, on va morir en xafar una mina al delta del Riu Roig el 25 de maig de 1954. La fotografia de l'esquerra és la darrera que va fer Capa abans de xafar la mina que li va prendre la vida. 

Capa odiaba la guerra i va morir amb només quaranta anys, acompanyant així a la seva companya Gerda Taro, que va morir el juliol de 1937, als vint-i-sis anys, en ser esclafada per un tanc republicà durant la batalla de Brunete, quan es trobava al vehicle del general Walter. Gerda Taro, que en realitat es deia Gerda Pohorylle, va néixer a Stuttgart (Alemanya) l'1 d'agost de 1910 (a la dreta, Gerda Taro i Robert Capa a París l'any 1935). Tots dos van morir al "peu del canó", en el seu lloc de treball, tots dos van sofrir la guerra i a tots dos els va separar la guerra. Capa va rebre nombroses condecoracions i homenatges per la seva fotografia atrevida i intrèpida, tenint per a ell més importància el drama reflectit en l'instantània que no pas la qualitat tècnica de la imatge. El 1966 es va crear la Fundació en Memòria de Bischof, Capa i Seymour, que va suposar la base per a la creació l'any 1974 del Centre Internacional de Fotografia, fundada pel seu germà Cornell.

Richard Whelan, biògraf de Robert Capa, afirma que "l'obra vital de Capa constitueix un document inigualable d'un període de vint-i-dos anys (1932-1954), crucials del segle vint, un document realitzat per un home amb la ment d'un artista compromès, l'ull d'un artista i el cor d'un ser humà càlid. Encara que les seves fotos són uns registres de valor inestimable sobre alguns dels esdeveniments més catastròfics del segle vint, transcendeixen les situacions concretes que reflecteixen. S'aixequen com imatges atemporals dels aspectes més terribles de la condició humana. Són també monuments a la fortalesa de l'esperit humà, que pot sobreviure a tals horrors".

Més de quaranta anys després de la seva mort, ningú no ha superat la força extraordinària i commovedora dels seus reportatjes de cinc conflictes bèl·lics.