No es pot parlar de la República Dominicana sense fer referència a la música. Constantment s'està sentint música arreu: a les cases, a les botigues, als "colmados", a la perruqueria, a la guagua, a la platja, al carrer... mils i mils de notes lligades que no se separen de les teves orelles en tot el dia i que es donen el relleu al llarg del teu pas per mantenir-te sempre amb l'oïda ocupada. Pels que venen a passar uns dies, és un martellet que va foradant-te el cap fins que aconsegueix grabar-te a la memòria cinc o sis cançonetes... pels que portem mesos, és com una espècie de silenci, ni la sentim... i pels dominicans, és... la vida: des que es lleven fins que se'n tornen al llit. Sempre escolten música, sempre, no saben estar en silenci, quan no hi ha música, la demanen.

    Es pot fer una classificació de la música que més s'escolta a Dominicana agrupant-la en tres géneres molt diferenciats:Merengue, Bachata i Salsa. N'hi ha més, com el Bolero i el Palo, però no s'escolten tant.

    El merengue és la més estesa però la menys coneguda fora del païs. Els que som de fora diem: lo que canta Juan Luis Guerra, però Juan Luis Guerra canta de tot. Un exemple de merengue és el que diu: "tengo una hormiguita aquí en el costao, tengo una hormiguita aquí en el costao, ella baja y sube por el otro lao, ella sube y baja por el mismo lao (...) akeleyoyo, akeleyoyo...". "Suavemente" del puertoriqueño Elvis Crespo és un merengue per excelència. Fernando Villalona és potser el "merenguero" més reconegut. Es balla movent els peus com si fos un pasodoble, però amb el cos bellugant al ritme sensual acostumat: molta cadera. Es ben fàcil d'aprendre a ballar-lo i és el ball "dels diumenges" del dominicà.

    "Quisiera ser un pez" és una bachata, no de les més pures, ni de les millors... la veritat és que és bastant lletja. La bachata va ser fins fa poc, el baile prohibido. Es una música lenta que es balla bastant aferrat: dos pasos cap a l'esquerra, cop de cadera, dos passos cap a la dreta, cop de cadera i som-hi una altra vegada. Era prohïbit perquè el cop de cadera facilitava el "refregament" genital i s'usa per insinuar-se al "partenaire". Es molt xocant veure amb quina diferència d'intencions la comença a ballar una parella "mixta" dominicà - extranger: mentre que l'extranger és la imatge de la inocència que vol aprendre a ballar, la del dominicà és el reflex del mateix diable que sap que qualsevol pujada de to mentre ballen passarà desapercebuda perquè l'altre pensarà "dèu ser així que es balla això". A tothom que ve al païs li recomano ballar una bachata amb una dominicana... és una experiència sexual. Quan a la discoteca comença a marxar la gent i es queden sempre tres o quatre dones soles o un grup de noies sense parella, el DJ posa bachata. En aquest cas en particular, acostuma a ser el pas previ del llit. Allí es fan les insinuacions, allí és quan un ensenya la cadera que té, l'aparell que té, quan més seductor es posa. Normalment, quan s'acaba la ronda de bachatas, ja ho tenen tot parlat: si van al llit o no, on van, quan val l'habitació i qui posa els condons. No exagero.

    L'últim gènere és la salsa. La salsa no és tota la música latinoamericana, com ens han volgut fer creure tots els bars de "músicasalsa" tant de moda. La salsa és la salsa i el merengue és merengue. Celia Cruz és la salsa. Glòria Stefan no és salsa, Cheyenne tampoc, el mambo no és salsa, és mambo, lo que ballen els cubans, en majoria, és "son" i a Brasil, es balla Samba i Bossanova, però no Salsa. Puerto Rico és la salsa. Es un ball que a mi se m'atraganta, és bastant tècnic i ofereix moltes possibilitats de moviments. Però us asseguro que veure ballar salsa a dos capitaleños (els de Santo Domingo) és un espectacle.

    Fins aquí, "los grandes géneros", queda el Bolero, encara més lent que la Bachata i el Palo, la música del Vudú haitià o lequivalent a Dominicana: el Gagá. A mí, particularment em xifla el Palo, que com el seu nom indica, és tracta de música básicament de percussió, de timbal, molt africana, molt étnica, que es balla igual que a les tribus africanes. Se sent molt per Setmana Santa i per Carnaval.

    Quan surt al mercat una salsa o un merenque o una bachata, se l'aprenen, la canten a totes hores, la sents a totes hores durant de dos a quatre mesos, i després cau en l'oblit, eclipsat per la següent. Normalment, hi ha entre una i tres cançons de cada gènere en la cresta de la ola simultàniament. Fins aquí les definicions, però no voldria anar-me'n sense anotar un parell de curiositats.

    La primera és la devoció dels dominicans, avui, 13 de gener del 2001 per dinosaurios com (i agárrate que vienen curvas) CAMILO SESTO, JOSE LUIS PERALES, BRAULIO i algun disbarat més que no recordo. Lo que sentiu!.

    La segona és el desconeixement de la immensa majoria per gent com Pink Floyd, Dire Straits, Queen, ..., dels clàssics. És ben curiós. Però el que és encara més curiós, és còm la música influeix i determina l'altre vehicle que mou aquest païs tan peculiar: el sexe, però això ja serà una altra entrega.

A reveure.

gener de 2001