Dilluns 12. 388 km. De Tarragona a Altea.
Vam sortir a mitja tarda direcció al sud. La primera parada la vam fer a Cambrils, a fer un cafè amb llet al costat de la riera. Un bar sense més importància, que no està de moda, un d'aquells on la gent hi va a fer allò que podria fer a casa però ho fa allí; un d'aquells llocs que et serveixen per a començar a conèixer el barri.
Era al costat d'una botiga de queviures que es dèia "De l'hort a casa".

Un cop acabat i pagat, vam sortir direcció Alacant, sense miraments d'on dormiríem. La previsió era veure Altea, doncs la Lourdes hi havia estiuejat tres o quatre anys enrera, i li fèia gràcia tornar-ho a veure. Prometia ser molt bonic.

De camí, ens vam xupar la cua de les 20:00 d'entrada a València, i vam veure Calpe. Finalment, vam arribar a Altea a les 21:30. El primer que vam fer: buscar lloc on dormir. Per això, vam ubicar al passeig marítim i vam entrar al primer que ens fèia el pes. La nòia de recepció ens va dir que tenien ple, però va trucar a l'hostal del costat per a reservar-nos una habitació. Era de la mateixa empresa? No ho sé; nosaltres vam creure que era per amabilitat. L'hostal es dèia "Hostal San Miguel". Després d'aparcar el cotxe en lloc visible (portàvem les maletes dintre) vam conèixer el Pepe, l'encarregat, ens va ensenyar l'habitació i ens va dir el preu per una nit: 6.200 ptes.
- per persona?
- No, los dos!.
Estava a punt de començar "Periodistas" i no era plan de començar a triar entre l'abundant oferta hotelera.
- se puede pagar con tarjeta?
- Como no.
- Nos quedamos.

Vam pujar les maletes i ens vam estirar a veure "Periodistas".
Un cop acabat, vam "pujar" al poble. Altea està "abocat" al mar, vull dir que el punt més elevat del poble igual està a 100 metros, i no és molt gran, amb lo qual, els carrers són empinats de la hòstia. Lourdes sabia que hi havia carrers estrets i plens de terracetes i cap allí anàvem. Un cop arribats, vam comprobar que tots estaven tancats! Però al final, vam passar pel costat d'una pizzeria que semblava estava prou bé, Casa Calero. Efectivament, vam sopar de collons, veient "Operación Triunfo" amb els amos. Allí vam fer les primeres trucades de rigor: pares, germanes i família tota. El preu? Una mica car: 6.000 els dos: - preu de giri- vaig pensar.

L'habitació era molt senzilleta, però tot i així, tenia TV i un bany estretet però nou i net: la dutxa era collonuda.

Dimarts 13. 596 km. D'Altea a Marbella.

Sortim d'Altea a les 10:30 i parem a esmorzar a Vilajoyosa a les 11:00. Ens vam fotre uns bocatas d'aquí t'espero al solet i vam arrencar al cap de mitja hora cap a Granada. De camí vam deixar Alacant i San Juan a l'esquerra. La vista des de dalt l'autopista era molt bonica. En canvi, la travesia de la província d'Almeria va ser molt avorrida. El terreny és molt àrid, i quasi no hi ha vegetació, com la província veïna de Alacant quan no mires la costa. Per posar un exemple, Terra Mítica és una explanada guanyada a la muntanya en la que els únics arbres que es veuen són els del parc temàtic, i una mica més endavant, Benidorm, una mole d'edificis altíssims de 30 pisos alguns, que no fan precisament un bonic païsatge segons el meu punt de vista.

El païsatge canvia radicalment a l'entrar a Granada. Turonets plens d'oliveres i boscos, molts, que fan que l'autovia d'Andalusia serpentegi i s'hagi de parar compte. Al cap d'una estoneta i 343 km., arribem a Guadix, molt aprop de Sierra Nevada que es veu al fons. Guadix dèu ser molt gran, però la veritat és que no ho sembla, perquè l'entrada, la gent, els carrers, ... tot sembla una mica de poble perdut. En canvi, tenen un peaso catedral molt bonica i unes taules d'embotits i formatges boníssims, i un oli que quitalsentío. Això és el que vam dinar prop de les 15:00.

Un cop dinats i amb l'esperança de que seria un moment fer els 250 km per arribar a Puerto Banús, vam deixar enrera Granada, Málaga i Marbella, per arribar al H10 Andalucía Plaza. Vam arribar planxats perquè l'autovia de Granada a Màlaga és enrevessada: en una progressiva baixada, travessa barrancs, viaductes i freds boscos que et fan fixar i molt en la carretera.

Ens havien reservat una suite, però de fet, ni se la vam mirar, perquè estàvem cansats, no la necessitàvem i a sobre, començava "Compañeros" en un no-res. Vam demanar uns bikinis i a dormir.

Dimecres 14. La Alhambra de Granada. 182 km anar i 182 km de tornar.

Ens vam llevar d'hora i vam anar ràpid cap al buffet on jo ja sabia que l'esmorzar era impressionant. A la vora de Marbella, hi ha diverses capitals del turisme: Estepona, direcció a Cadis, i Benalmádena, Fuengirola i Torremolinos, direcció Málaga. Havíem de treure diners i de pas, fer un cafè amb llet. Per això, vam entrar a Fuengirola i vam marxar tal i com vam entrar perquè ni vam trobar una Servired ni lloc on aparcar i a punt d'agafar un atac de nervis vam enfilar l'autovia per fer el cafè amb llet en una àrea de servei.

Ja dins a Granada, vam buscar l'Alhambra. No és difícil perquè està constantment indicat, però pels que hi vulguin anar, els aconsellem no entrar a la ciutat, perquè la Alhambra és en un extrem i s'hi arriba de conya per una circumvalació.

Un cop aparcats i dinats amb un bocata per a giris car i dolent, vam pagar l'entrada i cap a dins. El conjunt monumental de la Alhambra es compon de tres grups: la Alcazaba o fortalesa militar, els Jardines del Generalife (no confondre amb el Generalísimo, que no hi pinta res) i els Palacios Nazaríes. Als palaus no s'hi pot entrar quan vols sino que hi ha unes entrades concertades cada mitja hora o sigui que quan es compra l'entrada s'ha de dir quan tens pensat d'entrar-hi perquè t'ho posen a l'entrada i no podràs entrar-hi fora d'aquella hora. Es important que fugiu de guies que us proposen una visita guiada per 15.000 sobretot, quan una "radio-guia" us costa solsament 500. No són pesats i no tenen problema en sentir una negativa perquè són molt educats i a sobre, sempre pot caure un americà en el vostre lloc que les pagarà de mil amores. Les que són més pesades són les gitanes que venen un ramet de romer a l'entrada per la voluntat que no ha de ser inferior als 20 duros (0,6 €). Però bueno... fauna apart... entreu dintre que és preciós.

La visita a la Alhambra s'ha de fer. Es igual si heu de venir des de Córdoba o des de Tarragona perquè la vista compensarà els km. Des de la Alcazaba veureu tota Granada als vostres peus, i als Palacios Nazaríes, a més de la Fuente de los Leones, veureu el barri del Albaicín, a l'est de la Alhambra, el barri moro. De fet, veure, veureu molt però sentir, sentireu molt més (sentir, se sentiments, vull dir). Sobreposa imaginar-se els àrabs agenollats sobre una catifa en direcció a La Meca veient el Albaicín als seus peus. Els Jardines del Generalife constitueix una visita molt romàntica on no es deixa de sentir el rum-rum de l'aigua de les fonts.

La visita va ser collonuda si no hagués estat pel fred que hi fèia. Durant tres hores vam estar a 0º C i us asseguro que ni això espatlla la visita. Però si teniu molt fred sempre podeu acabar la visita a l'hotel América, com vam fer nosaltres, que, com el seu nom indica, està ple de usa's. No en va, qui va donar més fama a la Alhambra a part dels moros i els reis catòlics, va ser un americà que no recordo còm es dèia, que s'hi va quedar una temporada. Total, que a l'hotel América ens vam fotre un parell de carajillos per cap i al sortir... nevava!. Vam entrar al cotxe i ens vam dirigir a la ciutat.

Es una ciutat acollidora fins a tal punt que, un cop aparcat el cotxe, buscàvem un carrer que estava ple de bars segons li havien explicat a la Lourdes. Doncs bé, un senyor, sense que li preguntéssim res va i diu:
- buscan una calle verdad?
- Pues sí, la calle Navas
- Es la del fondo.
Impressionant! Però només és una petita mostra del que ens hi vam trobar en les escasses dues hores que hi vam ser. A l'arribar al carrer en qüestió, primera sorpresa: quasi tots els bars eren tancats perquè obrien a les 20:00. Vam entrar al primer que vam trobar obert.
- dos cañas, por favor.
I ens porta dos cañas i un plat de formatge.
Al cap d'una estona:
- dos más por favor.
I ara, dos cañas i dues mini-hamburgueses.
Preu del berenar: 700 ptes.
Després d'aquest èxit inicial, no ens en vam poder estar d'entrar a un altre, però al sortir, fotia tant de fret que no vam poder triar; vam entrar al següent que vam veure.
- dos cañas.
I venen dos cañas amb un montadito de pernil.
Al cap d'uns deu minuts la cosa es va començar a omplir... com si els haguessin aviat, el bar es va omplir de gent de totes les edats que parlaven de tot. Com si, en sec, s'haguessin aixecat del lloc de treball i haguessin acordat seguir però al bar.
- dos cañas i una ración de ajos tiernos.
- que tomarán de beber?
- Dos riojas.
Estàvem llençats!
- dos cañas!
Al final, 2.000 i pico, carajillos de comiat inclosos. Llàstima que, al sortir, encara fotia més fret. Segur que estàvem sota 0ºC. Entre el fret, i que a l'endemà sortíem cap a Ronda, ens vam decidir per tornar a Málaga. De camí, ens vam jurar com a quize vegades que havíem de tornar a Granada quan i com fos. Ens havia quedat el Albaicín per visitar. I entre jurament i jurament, li vam fotre una bona estirada al mini-bar.
- qué bé que estem de vacances. Què vols veure?
- Què xula l'Alhambra. Un cubata!
- Quina llàstima de no veure el Albaicín... de whisky?
- Hi hem de tornar, hi hem de tornar... sí, amb Coca Cola.

Dijous 15. De Marbella a Ronda. 58 km.

Pel matí, ens vam llevar d'hora i vam baixar a esmorzar. A mi em sembla que no ha de ser bo, però ens vam tornar a fotre un fart. 
Anem a pagar i ens havien convidat. La veritat és que ens esperàvem una rebaixa perquè l'hotel és molt car, però tanta, no. I a sobre els vam haver de demanar de pagar els extres de l'habitació. Vam donar les gràcies i carretera.
El camí és de tombs però de carretera ampla i molt ràpida. Abans d'arribar al coll, vam poder veure bastantes mansions, camps de golf, piscines privades i de tot el que es veu.

Arribats a Ronda, teníem tan present el fret de Granada, que el primer que vam fer va ser comprar bufanda i guants. Després va venir buscar allotjament. El parador ni el vam mirar perquè és preciós i no estàvem per tants luxes. Vam trobar-ne un que l'habitació amb esmorzar inclòs valia 5000, l'habitació estava força bé i ens hi vam quedar. Es dèia "Hostal Virgen del Rocío" i estava apropíssim del centre monumental.

El centre monumental consta de diverses construccions renaixentistes i de set o vuitcents convents (4 o 5, la veritat) però el namberuán és el pont. Construït al segle XVII, s'alça a més de 120 metres sobre el riu. La barrancada és molt vertical, perquè el pont no dèu medir més de 100 metres. Segons la mare de la Lourdes, jerezana, el pont es diu "El puente del coño" perquè quan t'hi aboques dius "coño!!"

Un cop allotjats i aparcats, vam entrar a un bar a preguntar què valia la pena de veure, a part del pont. El bar era del Rafael, un senyor de cinquanta anys més simpàtic que l'hòstia. Aquí no acompanyen la tapa, però són simpatiquíssims igual. Entre ell i la dona ens van fer una composició del que calia veure. Inclús ens van donar la fotocòpia d'un plano on es vèia tot. Al final, se'ns va fer l'hora de dinar.
- oiga, un sitio para comer que se coma bien?
- "Casa Pepa". Lo tenéis cerquita i se come de muerte, además es de mi compadre. Le decís que venís de parte mía y que os pongan un poco de todo: morcilla, caza...
- vamos pallá!
El restaurant era una monada: una entrada de ferro forjat negre amb rajoles d'arabescos a l'entrada fins a metro i mig del terra.
- buenas, venimos de parte de su compadre Rafael. Tienen una mesa para dos?
- Como no! Pasen por favor.
Vam travessar un petit menjador que venia a ser el típic pati andalús, amb un celobert i vam entrar a la sala principal. No molt gran però molt i molt acollidora. Vam triar la taula del fons.
- les apetece un Jerez?
- Ah! Bueno!
- un oloroso?
- Cuántos hay?
- Tienen un oloroso, un seco, un fino...
- Pues traiga un oloroso y un fino.
- Yo les invito a otro oloroso y otro fino, para que lo prueben.

Això abans de la carta. La carta en qüestió tenia molt bona pinta o sigui que, "en nombre de Rafael" li vam demanar que ens portés el que fos, però que fos típic de Ronda. Morcilla, xoricets, caça... regat amb un vi de la terra, uns carajillos. La feina va ser nostra per a posar-nos drets. Total del festín: 7500, però us asseguro que amb la meitat de fato que ens vam empassar dinen dos la mar de bé i sobretot, acaben abans, perquè nosaltres vam sortir d'allí a les 17:00 passades.

El tomet de rigor va ser molt interessant. Buscant els baños árabes ho vam veure tot menys això, però va valdre la pena. Al final, vam acabar a la cafeteria d'un italià prenent caputxinos i com no ens venia de gust sopar, vam pensar en fer unes tapes a cal Rafael.

- hombre, què tal la comida?
- Fenomenal, Rafael, buenísimo todo. Dos cañas.
- Habéis cenado?
- Qué dices? No podemos
- Porque la muchacha está terminando unos callos que los tenéis que probar.
- Venga, vale.
- Además, ahora no os podéis marchar que están a punto de llegar el resto.
- El resto?
- Sí, es que esos tres que hay ahí son artistas y si llegan los tres que faltan vais a ver cómo se arrancan.
Els tres que hi havia eren tres nois normals, també molt simpàtics que ens van donar tot tipus de conversa i que, quan van arribar els altres, els va faltar temps per a començar a cantar. De fet, un dels que va arribar, ja venia amb la guitarra... 
- otra caña?
- Venga vale.
Quinze minuts més...
- Están esos callos?
- Ya van!
Deu minuts...
- te pongo otra?
- Sí, Rafael
- Quieres otra también- a la Lourdes
- Venga vale.
Al cap de quatre canyes, jo ja en tenia prou, perquè "lo cap me rodava", però no era qüestió de fer-li un lleig al carajillo i a un dècim que vam veure darrera la barra. Ens vam despedir del Rafael, de la dona i de l'ajudanta, argentina, que li havia explicat poc menys que la seva vida i la del seu home a la Lourdes.

Divendres 16. De Ronda a Jerez de la Frontera. 105 km.

L'esmorzar inclòs es componia de suc de toronja natural, un llengüet, mantega i melmelada. Suficient i molt, però que molt barato.
Un cop arribats a la plaça, a la Lourdes li va agafar capritxo de xurros. No fèia fret, fèia sol i donaven ganes d'asseure's a la plaça a esmorzar.

Ens va xocar que al costat de la nostra taula hi haguessin cinc jaiets estrangers que es van demanar un cafè amb llet i un brandy cadascun. Uns quants xurrets amb xocolata i ja podíem marxar, però abans vam transitar per la zona comercial, on la Lourdes va aprofitar per a comprar-se unes botes i unes babuchas.
Encara vam tenir temps de fer unes fotos al pare de la Carmina Ordóñes, el monument del qual, custodia una de les entrades a la famosa (no sé perquè) plaça de toros de Ronda. La visita per 600 ptes. no val la pena. Diuen que és el tercer lloc més visitat d'Andalusia després de la Alhambra i la Giralda.

Vam arribar a Jerez. Vam dinar i en un tomb d'aproximació, vam anar a petar davant d'un NH. Ja teníem hotel, i de pas, els vam reservar habitació als pares de la Lourdes que també venien a Jerez a la boda del seu nebot, en Fito, que es casava a l'endemà a les 17:00.

Un cop instal.lats vam anar a casa del novi i d'allí, a sopar. Era tardíssim, passades les 23:00, però vam sopar de maravella a Mardekay, un lloc de peix, per suposat, amb vino fino. (a Jerez hi ha les bodegues Domeq i Gonzáles Byass, a part de 800 més). Un cop acomiadats els més vells, en Fito, que no se'n volia anar a dormir ni a punta de pistola, maestro de guitarra española, para más señas, ens porta a un lloc de prestigio on van gente del arte a fotre una copeta: vino málaga, fino, gin tonic, cubata ron i una tapa d'albóndigas van ser els inicis. Van presentar els respectes a dos Monstruos, vam marxar sense pagar i d'allí a un altre garito: "la guarida del ángel": més gin tónic i cubata ron sense albóndigas.
- xiquillo, tráete otra ronda que esta la pago yo.
Se'ns van fer les quatre i bastant borratxos. A última hora i a peu d'hotel NH, en Fito encara demanava infructuosament guerra dient que 
- ahora mi compadre Arcadi y yo nos vamos a un baresito y nos tomamos la última...
- anda quiyo, quehumomento.
Recordo que ens acabávem de conèixer fèia sis hores, però com si fes sis anys.
Borratxos com anàvem, vam despertar la mare de la Lourdes i tot.
 

Dissabte 17. Santa Isabel. 

Quan la Isabel, la mare de la Lourdes, va trucar a la porta de l'habitació, em pensava que se'm quèia el sostre a sobre. Tenia un mal de cap horrorós, però vam anar a la dutxa i d'allí al bar "La Vega", al centre de Jerez on és molt típic asseure's a menjar xurros amb xocolata.