L’Agència Catalana de l’Aigua establirà estacions depuradores d’aigües residuals i donarà d’alta col·lectors en divuit municipis del Priorat, dins del pla de sanejament de les aigües residuals urbanes (PSARU).

Aquestes localitats són Bellmunt del Priorat, Cabacés, Capçanes, la Morera de Montsant, Cornudella de Montsant, el Molar, els Guiamets, Gratallops, la Bisbal de Falset, la Figuera, la Torre de Fontaubella, la Vilella Baixa, Margalef, Marçà, Poboleda, Porrera, Pradell i Torroja del Priorat.

En la majoria de pobles els equipaments estan en fase d’exposició pública (sis) o pendents que s’acabi de redactar el projecte (vuit). En la resta de casos el termini de presentació d’al·legacions s’ha acabat fa poc temps.

L’Ajuntament de Torroja del Priorat ha demanat que instal·lin el tub de connexió amb l’estació uns quatre metres més avall, «per no hipotecar el creixement futur del poble», va indicar el seu alcalde, Jordi Aixalà, ja que «en l’emplaçament actual, el tub limita l’expansió a la sortida de la part alta».

Un altre cas és la Vilella Baixa. Des del consistori no s’ha fet cap al·legació al projecte, que el seu batlle, Jaume Ferrús, va qualificar de «molt necessari». Ferrús afirma que la situació actual és caòtica, ja que hi ha molts problemes amb el sanejament d’aigua. «Tenim moltes ganes que comenci la construcció del projecte», va dir.

Notícia relacionada (24 d'octubre de 2003): La TV local de Cornudella serà una realitat vuit anys després del primer intent 
 

El Punt 04/03/06 Josep Suñé.- Toni Arbonès deixarà a partir d'aquest dilluns la tranquil·litat de les muntanyes del Priorat i el refugi Ciríac Bonet de Siurana per assolir juntament amb quatre escaladors francesos una de les cinc parets més difícils de la Terra. No en va els indígenes d'aquesta part inhòspita del món, situada al bell mig del Parc Nacional de Canaima, en plena selva amazònica de Veneçuela, l'anomenen la Paret del Diable. Els seus inexpugnables 1.100 metres de roca calcària, dura com l'acer i amb arestes afilades com ganivets, la converteixen en un somni impossible. La paret és un dels quatre pilars que suporten el Tepuy Auyan. Una muntanya que ha vist la terra de fa 2.000 anys. Aquesta Tepuy, sagrada per als indígenes, ha transcendit els límits de la seva geografia fent-se cèlebre de debò per l'espectacular salt d'aigua que discorre des del seu cim: el mític i enigmàtic Salto Angel. El Salto és la cataracta amb la major caiguda lliure del món, amb gairebé 1.000 metres de vol, es precipita amb una precisió inimaginable en aquest món contra l'espessa i variada jungla veneçolana. Ho fa des dels 2.450 metres del Tepuy (altiplà) Auyan. En el seu camí, mulla un penya-segat on es troba la nostra paret, d'una bellesa maligna. Un món perdut que ha fet fracassar incrèdules expedicions que van gosar desafiar les seves arestes.

El descobriment de la muntanya, cap als anys 30, ja va ser un clar avís per als que l'albiraven entre els seus objectius. Un aviador, anomenat Jimmy Angel, es va precipitar al cim del Tepuy accidentalment amb la seva avioneta. Angel donaria nom a la muntanya i obriria la veda a futures ascetes. Això no serà cap handicap per als francesos Arnaud Petit i la seva companya, Stéfhanie Bodet. Aquests campions del món d'escalada donen crèdit a l'expedició. És com portar dos asos a la màniga en una partida on saps que el contrari farà joc brut. I és que les dificultats de la paret fan que cada moviment sigui transcendent i s'estudiï amb precisió suïssa. El tercer as del joc es diu Nicolás kalisz i és una jove promesa de l'escalada al país franc. Toni Arbonès fa el pòquer d'asos, amb més de 20 anys d'experiència vertical. La partida contra el Salto serà enregistrada pel càmera Evrard Wentenbaum. Toni Arbonès i la resta de l'expedició provaran de fer el segon encadenament de la història del Salto Angel en lliure. La primera ruta, explica Toni Arbonès: «La van obrir el 1990, Jesús Gálvez i Adolfo Madinabeitia. La van anomenar ruta directa, va ser la primera línia d'escalada que s'atrevia amb la gran paret de sota l'arc d'aigua. L'any passat un grup de majoria britànica va treballar la línia per poder escalar-la en lliure. Van batejar la seva versió com Rainbow Jambaia. «Nosaltres -diu Arbonès- serem els segons. Mentre assolim la via apamarem la paret per obrir una nova línia els propers anys. La il·lusió seria deixar la nostra empremta en aquesta paret que, per mi, és una de les més difícils i desplomades del món». Per fer-ho sortiran dilluns 6 de març i hauran d'enllaçar dos avions i una avioneta. Després, fer tres dies en canoa pel riu Churrun, esquivants caimans i piranyes. Un cop a la paret, «dos dels escaladors obriran via, i els altres hauran de pujar l'equip: sacs i hamaques per dormir; cordes i equip tècnic; menjar; aigua: entre dos i tres litres per persona i dia. Estarem uns quinze dies a la muntanya... feu números; els anglesos portaven 500 litres d'aigua, que pujaven amb politges». A la paret ets pots trobar taràntules que poden saltar fins a dos metres. A banda de dormir, òbviament, poc, observaran com passen pel cel núvols blancs i grisos de nit i un arc de Sant Martí perpetu de dia, a mida que s'acosten al cim. També hauran de pensar en la baixada. «Hi ha un ràpel de 300 metres pel mig d'un bosc tropical penjat. Haurem de portar antídot per una serp que si et mossega en 10 minuts estàs llest», diu Arbonès. Malgrat tot, l'experiència s'ho val, «coneixes persones que ajuden a viure i que només amb la seva presència en aquest món el justifiquen i llocs que ni tan sols podries somiar».