Mestressa de l'aigua és un conte molt directament vinculat a la nostra terra, que podeu llegir íntegrament en aquesta secció. Aquest és un conte dedicat a la imatge de la verge de Sta. Maria de Siurana, talla romànica que va ser robada la nit del 15 al 16 de març de 1978, i encara no ha estat trobada. Aquest conte forma part del llibre Postres de músic, de Jesús M. Tibau i Tarragó, editat per editorial Empúries (268 de la seva col.lecció de narrativa). Obra guanyadora del XXXIX Premi Marian Vayreda de la ciutat d'Olot. 
 

    Quant enyoro la meua casa! Ja he perdut gairebé el compte dels anys que sóc fora, i la ràbia que tinc, des del moment mateix en què se m’emportaren, només la supera l’esperança de tornar un dia. Casa meua no és una catedral gòtica, d’aquelles tan altes, que amaguen el desig secret de tocar el cel amb la punta del sostre i on la llum hi entra sense gaire esforç, travessant subtils vitralls que la desfan en mil colors que ho omplen tot. No, casa meua és una petita església romànica del segle XII, senzilla, feta per homes a la seua pròpia mida, per arraulir-s’hi com a la falda d’una mare i buscar el consol que no troben enlloc o, com a mínim, la possibilitat d’agafar-se a una darrera esperança. Encara em sembla sentir l’abraçada dels murs gruixuts i una mica freds, fins i tot en ple mes d’agost. Tot i la discreció de les formes, destaca en el seu mirador de privilegi, amb el riu Siurana més avall dels seus peus, lliscant a la vora dels cingles, sense pressa per anar a descansar a l’embassament que l’acarona. Tot el voltant és ple de turons i muntanyes velles, com vaixells en plena batalla, però que ara reposen a l’espera d’un flautista que els desperti. De totes elles, destaca el Montsant, com un gegant cansat i adormit que amb la dolçor del seu rostre ja no espanta cap nen.

   Enyoro també la meua gent, que de tota la comarca han vingut durant segles a oferir-me la seua devoció, malgrat la duresa del camí. És cert que, sovint, només se’n recorden quan la manca d’aigua assedega els camps. Tot i els oblits, a vegades massa llargs, no els ho he tingut mai en compte, com una bona mare que, quan el seu fill fa una dolenteria sense malícia, el renya amb una mà i l’acaricia amb l’altra. Això sí, cada nou de maig, el dia del Jubileu, no han faltat mai a la cita, demostrant l’amor que em tenen, i fent que trontolli la fusta del meu cor. Però quan més m’emocionava, era en temps de sequera. Venien a milers a implorar-me aigua, i jo em desfeia per ells. En el meu dins, imaginava amb totes les forces un llac de núvols saltant les muntanyes que ens separen del mar, i un vent humit que alegrés els seus rostres fins fer-los plorar. Imaginava l’aigua plovent del cel com una font, com un riu que ens inunda amablement, amb bones intencions.

   De vegades, no me’n sortia, i la decepció dels seus ulls era un punyal que m’estellava l’ànima fins fer-me mal. Però quan la pluja arribava, oh! Quan la pluja arribava, el seu riure corria pels turons, i jo demanava, per pietat, el miracle d’una llàgrima i poder córrer amb ells xopa de dalt a baix. Llavors em sentia més plena i humana que mai, desitjant notar el tacte de la seua joia, com una carícia a la pell que no tinc.

   Però fins i tot aquests dies de plenitud, gaudint encara d’un cert estat d’embriaguesa, m’empaitava el dubte com un llop a la presa, o pitjor encara, com la gelada a la flor d’un ametller. L’endemà, quan agraït pel miracle, el poble em duia a cavall de les seves espatlles i l’aire encara humit em refrescava el rostre, no podia evitar sentir, en cada plec de les vetes del meu cos, la sensació de frau, el pes d’un dit acusador. Enmig dels cants de joia, volant pels cingles de Siurana, em trobava cara a cara amb el cel i, al mateix temps, a un sol pas de l’abisme. Dalt, quasi a la punta dels dits, els núvols passaven dibuixant formes abstractes; baix, els ametllers s’arrelaven  a la terra i li donaven els fruits. I jo no sé on pertanyo, ni si hi ha res més enllà del Montsant. La por a no decebre ningú m’ha fet amagar aquest dubte que em sotraga, i no veig la manera de poder deslliurar-me d’aquest pes. Res m’agradaria tant com saber si mereixo la fe que tenen en mi o si, tot al contrari, no sóc més que un tros de fusta vella, un ídol amb peus de fang. 

   Però ara, aquest dilema antic em sembla molt llunyà. Aquella nit de març, la vida se’m partí amb violència, com la biga que es trenca pel mig fent un gran pet i enfonsa tota la casa. Mai més he trobat la calma perduda, ni la llum tèbia de les espelmes. Ara, aïllada en la foscor d’una cambra clandestina, els records omplen la buidor del meu temps. Només de tant en tant, uns ulls furtius m’acaronen en silenci, i gaudeixen en solitud de tenir-me a prop, en exclusiva. Però jo em sento molt lluny d’aquí, i malgrat l’amor amb què em treu de la caixa forta i la tendresa dels seus dits, no noto el prec de cap miracle que m’inundi l‘esperit, com ho fa l’aigua. 

   Cornudella de Montsant, 9 de maig de 1980.- L’acte més destacat del Jubileu d’aquest any ha estat la recuperació de la imatge de la Mare de Déu de Siurana. Tot i ser-ne una còpia, la processó que ha acompanyat el retorn de la imatge ha omplert d’emoció la multitud aplegada avui a Siurana. L’original, una talla romànica de fusta policromada de gran valor, robada la nit del 15 al 16 de març de 1978,  encara no ha estat trobada.