Conte guanyador del Premi Literari de Valldoreix 2004, que convoca l'EMD d'aquest mateix poble situat al Vallès Occidental. Per penjar-lo a cornudellaweb, els organitzadors van concedir una autorització especial. De moment, el conte no es pot difondre sencer perquè, com passa en quasi tots els premis literaris, els organitzadors en són propietaris dels drets durant un temps, a més a més, tenen la intenció de publicar-lo properament. Entre els membres del tribunal es trobava Baltasar Porcel i van ser 50 les obres presentades. El conte està ambientat a Cornudella de Montsant i es resumeix la història de dues famílies, al llarg del segle XX, que veuran trasbalsada la seva vida per l'aparició d'unes monedes d'or. 
 
 

1901 Siurana 

   L’església de la Mare de Déu de Siurana és gairebé a les fosques, però amb la llum que fuig dels ulls de la Rosa i el Jaume, n’hi hauria prou per a il·luminar una catedral sencera. Avui bategen en Manel, el seu primer fill i l’hereu de cal Sordà. Quan surten de l’església, no noten el fred d’aquest febrer, i la vista que han contemplat tantes vegades, des dels cingles de Siurana, els sembla nova. El cel està clar i el Montsant es mostra amb tota pulcritud, com si aquest diumenge s’hagués mudat amb ganes d’unir-se a la festa. Albarca a la dreta i La Morera a l’esquerra, s’amaguen entre les roques del Montsant, amb timidesa, però des de la seua alçària, en una conxorxa antiga amb Siurana, no se’ls escapa res, i coneixen tot allò de nou i tot allò de perenne que respira la comarca. Des dels fumerals de Cornudella, al mig de la petita plana, es dibuixen línies que pugen, es difuminen i es perden lentament. 

   En Jaume, orgullós,  es mira el fill i ja s’hi sent amb deute. Es jura que ara canviaran les coses, i que aquest primer any de segle serà l’inici d’un món millor. Tot i que no ho reconeixaria mai, en el fons està amarat de por, però ara només es vol deixar endur per l’embriaguesa del moment i enfonsar-se en el riure de l’hereu que el mira. 

- Au Jaume, anem cap a casa, que el xiquet encara ens agafarà fred. 

La Rosa, més pràctica sempre, el renya mentre amaga un somriure i li pren el nen; els seus braços ja l’enyoraven. 

- No pateixis dona, serà fort com el seu pare, a més a més, cal que vagi acostumant-se al fred del matí. Ja veuràs com aquesta criatura ens portarà sort. He sentit dir que han portat uns nous ceps que no els fa mal la fil·loxera. Aviat tot tornarà a ser com abans. Les nostres terres ja tenen un nou hereu! 

- Que Déu t’escolti. No voldria haver d’anar a Barcelona com els meus germans. Mons pares no ho suportarien,  ja són massa grans. 

- No dona, no. Creu-me, ja veuràs com això no pot durar gaire. Quan menys t’ho pensis els tornaràs a tindre aquí. No veus que a Barcelona ja no hi cap més gent. Au va, anem, que ara sóc jo que m’estic gelant. 

   En Jaume s’aixeca el coll de l’abric i treu la pipa que s’ha amagat a la butxaca abans d’entrar a missa. Aviat, els seu fum s’enfilarà jugant amb l’aire net d’aquest diumenge. En Jaume Sordà mira de gairell el cel. Si aquesta nit encara es manté ras com ara, tornarà a gelar. 

   Sense entretenir-se gaire, tots tres tornen cap a casa. Encara queden algunes brases del foc que han encès al matí i la cuina es manté una mica calenta, no gaire, però quan entren del fred del carrer agraeixen la tebior de la casa. En Jaume remena les brases i hi tira quatre o cinc buscalls. De seguida es posen a ballar unes quantes flames que, sorolloses i espurnejants, alegren la cuina, mentre els vidres de la finestra es comencen a embafar. En Manel, que sap que ja s’atansa l’hora de menjar, es posa a plorar. 
- Renoi, aquest xicot no en perdona ni una! Si sempre té aquesta gana es farà alt i gros com un sant Pau – comenta tot satisfet el Jaume. 
- Sí, no sé pas a qui es deu semblar – respon ella mentre somriu al seu home amb tendresa. 

   La Rosa s’asseu a prop del foc i es treu un pit per donar-li de mamar al nen. El Jaume no pot deixar de quedar-se badant mentre se’ls mira, i es meravella de la sort de tindre’ls a tots dos. 
- Escolta Jaume, tu ja saps que les terres d’aquí dalt no ens donen gaire i que amb això de la fil·loxera… 
- Sí, però ja veuràs com ara… 
- Espera, deixa’m acabar. Precisament ara, que tenim un fill petit, hem de pensar  què li convé més. Ma germana m’ha dit que els Monllau busquen uns masovers per al seu mas de la Ribera. Tindríem feina tot l’any i allà baix no hi fa tant de fred com aquí. A més a més, no estaríem gaire lluny de Cornudella i el xiquet podria anar al col·legi. 

   En Jaume la coneix bé, i quan pren una decisió no és gens fàcil que se’n desdigui. Sap també que té raó. Va cap a la finestra, torca el vidre amb la mà i contempla el paisatge antic de la seua infantesa. Les ruïnes del castell, adormides damunt la pedra dels cingles, es resignen a patir el pas implacable dels segles. Encara està ras i un sol en hores baixes il·lumina les muntanyes, els boscos i les teulades de les cases. La respiració del Jaume torna a embafar els vidres, i tot, a poc a poc, es difumina. 
 

1909 El Mas 

   El Mas dels Monllau és dels més grans de Cornudella, i també dels més alegres, perquè des de la mateixa casa se sent passar el riu Siurana a pocs metres. No gaire lluny, el riu fa un toll on a l’estiu va gent del poble a banyar-s’hi, normalment els més joves i cridaners. Tot el voltant de les cases és a l’ombra dels xops i les moreres, i a la remor de les seues fulles quan bufa el vent. El poble, amagat darrera uns turons, no és gaire lluny, només a uns vint minuts a peu i, segons d’on vingui l’aire, se’n senten les campanes. L’edifici més gran, de tres pisos, és la casa dels Monllau, amb una gran porta d’entrada i unes golfes immenses plenes de trastos i pols de tots els temps. Ara està buida quasi tot l’any, perquè els Monllau prefereixen viure a la casa del carrer Major de Cornudella, més nova, confortable i propera a la vida social del poble. El vell Monllau, un dels fundadors de l’Ateneu, administra des d’allí les seues finques i uns quants negocis que té a Reus. La cas del masovers, més petita i humil, està annexa a l’edifici principal i, juntament amb el corral i un magatzem per a les eines, completen totes les construccions. Dalt de tot del Mas, amenaçat per l’heura que escala la façana, un rellotge de sol marca el pas de les hores, sense pressa. 

   En Manel, acostumat a jugar tot sol, es passa hores a la vora del riu, i es dedica a construir-hi preses, canals i comportes, on acaba quasi sempre xop de dalt a baix. Sempre que pot atrapa petites culleretes que tira a l’abeurador dels animals i després vigila tots els dies per no perdre’s detall de la seua transformació. Quan són adultes, sa mare en troba sovint a qualsevol racó de la casa, preparades per a saltar-li al damunt. Llavors el renya, sense escridassar-lo gaire perquè és bon xiquet, i li diu que amb tanta aigua agafarà una pulmonia o que acabarà tornant-s’hi ell una granota verda i grossa. Quan es fa fosc, li agrada busca llumenetes que guarda en capses de cartró amb foradets. Si plou i no pot sortir de casa, sa mare li deixa la capsa de llauna plena de botons de tots colors. Li agrada el so que fan els botons quan els remena dins la capsa i el contrast alegre dels seus colors. Els classifica per tonalitats i després els escampa per terra en perfecta formació, com exèrcits preparats per a una èpica batalla sense sang. 

   També li agrada ajudar el seu pare a les feines del camp o, com a mínim, acompanyar-lo, perquè encara és molt petit i més que res fa nosa. L’impressiona la força que té el seu pare en moure els sacs d’ametlles com si fossin ninots de drap, o la manera de fer anar l’aixada. Però quan se’n sent més orgullós és quan vénen els jornalers a esporgar o per a la verema. Llavors el seu pare és com un general manant els seus soldats, amb seny i mà ferma, sabent què cal fer en tot moment. 

   El senyor Monllau es passa de tant en tant pel Mas, només per a comprovar que no hi ha cap problema i donar alguna instrucció al Jaume. La resta de la família només hi va els diumenges, no tots, amb alguns amics i familiars. Llavors el Jaume els prepara el foc i en Manel ajuda a sa mare a fer el dinar per a tots. Els Monllau tenen també un fill, l’Enric, dos anys més petit que el Manel, però en ell no li agrada jugar-hi, perquè sempre es pensa que té raó i si perd s’enfada i posa mala cara. 

   Aquesta nit, Manel està content per un doble motiu. Avui s’ha posat en funcionament la primera línia regular d’autobusos que unirà el poble amb Reus, i ha anat amb el seu pare a Cornudella per no perdre’s l’esdeveniment. Davant de l’església és ple de gent que espera amb impaciència l’arribada del primer cotxe de línia. Quan passen vint minuts de l’hora prevista, la gent es va posant nerviosa mentre la canalla no para de córrer per tota la plaça amunt i avall. Manel xala més que mai, perquè no està acostumat a tindre tants companys de joc, i quan algú crida que ja es veu pujar l’autobús, ell està xopet de suor de dalt a baix. Però encara no està prou cansat com per anar-se’n corrents avall amb la resta de xiquets per a esperar el vehicle que, a poc a poc i esquivant els clots de la carretera, puja enmig d’un gran núvol de pols. No té res a veure amb la impressió que li causarà anys més tard l’arribada d’un tren a Reus, o la primera vegada que veurà el mar un estiu a Salou, però mai més podrà oblidar-se d’aquest dia. 

   Quan al vespre han tornat al Mas, encara l’esperaven més emocions. Després de sopar, sa mare l’ha cridat, mentre el mirava amb aquells ulls especials de quan vol donar-li alguna llepolia, i l’ha fet seure a la falda. Son pare, plantat al darrera, no es podia aguantar un somriure. 

- Manel, aviat deixaràs de jugar tot sol. Tindràs un germanet que arribarà a finals d’estiu. 

   De nit, no para de moure’s, està massa excitat per a adormir-se, i moments abans d’entrar-li el son, a altes hores de la matinada, encara intenta imaginar-se la cara de son germà baixant de l’autobús amb una enorme maleta. 
 

© Jesús M. Tibau i Tarragó 2004