No calia que la vista fos molt bona per a veure clarament Cardó, el Montsant, Montserrat i tantes altres serres i muntanyes que s’estenen als meus peus com onades eternes que no avancen. Altra cosa són els Pirineus que, en la distància, una mica de calitja o uns quants núvols situats de forma estratègica fan que s’amaguin fàcilment, amb una timidesa impròpia a les dimensions d’una muntanya. En dies clars, passejant pels Ports de Tortosa-Beseit, l’horitzó es fa accessible, i jo el mirava sovint amb desig, amb fam de trepitjar cada un dels racons més invisibles, com l’amant encuriosit que cerca amagatalls secrets entre els plecs d’un llençol. 

   Sempre he tingut un caràcter aventurer i la il·lusió de trobar camins intactes m’ha tingut desperta l’ànima. De ben petita, vaig donar-li més d’un ensurt a ma mare, amagada a l’escletxa d’una roca, o enfilada dalt d’un cim, borratxa del vent que baixa Ebre avall.  Potser per això diuen que estic una mica esbojarrada, i tenen raó, i aquesta vida rutinària comença a ofegar-me massa. Tot i això, si no vaig prendre aquesta decisió abans, va ser per por. El desconegut, tot i que m’atrau com la mel a un nen llépol, també em provoca pànic, però són aquests sentiments els que em fan sentir viva. El vespre abans de marxar, vaig pujar fins a Caro, per a gaudir de la vista per últim cop. Les muntanyes de Castelló i de Terol semblaven immutables als meus ulls, alienes totalment a la paraula “frontera”. El Delta, amb els últims rajos de sol, brillava com en un somriure, com despedint-se amb els més tendres colors. Reconec que, per un moment,  vaig sentir la temptació de quedar-me, agafada ben fort al que tant he estimat, però en girar la vista i veure el món provocant-me, ja no vaig dubtar més.

Divendres, 20 d'abril de 2001. Reapareix la cabra salvatge al Montsant, un segle després de la seva desaparició.

  Un grup d’excursionistes va poder veure el passat dilluns al congost de Fraguerau del Montsant tres exemplars de cabres salvatges (Capra pyrenaica hispanica), una espècie extingida des de principis de 1900 en aquesta zona. La presència d’aquests exemplars significa que la cabra salvatge ha reconquerit terreny perdut, començant a expandir-se des dels Ports de Tortosa-Beseit, sortejant obstacles com la carretera nacional o el riu Ebre.

  L’horitzó és una quimera, un destí que no s’assoleix mai del tot, perquè quan arribes a un cim, n’apareixen sempre de nous, més temptadors encara. Arriba un moment que, si mires enrera, no distingeixes el niu d’on vas sortir i pot agafar-te por. Això mateix li passa a la nostra amiga. Quan arriba al Montsant el dia és clar, i els Pirineus sembla que s’hagin mudat per seduir-la. Dubta entre el desig de seguir i l’enyorança de tornar. No és prudent aconsellar-la, perquè cadascú té un camí i uns peus per caminar-lo.
 

Jesús M. Tibau