Conte que en Jesús M Tibau va escriure l'any 2002 amb motiu de la nova secció "Narracions Vilenques", antecessora d'aquesta secció dedicada als llibres.
 

El Carlos m’ha demanat la col·laboració per a una nova secció de cornudellaweb. Tenint en compte l’entusiasme que posa en la seva elaboració i l’amor que mostra pel nostre poble, no m’hi he pogut negar. He estat pensant en quin punt de vista puc aportar alguna cosa nova relacionada amb Cornudella, i m’he adonat que podria parlar del petit viatge que suposa arribar al nostre poble des de Tortosa. 

La immensa majoria de la gent hi arriba superant el coll d’Alforja, i quan comença a baixar el port nota aquella agradable sensació que et fa sentir a casa. Jo he fet aquest trajecte centenars de vegades (quan anava a comprar a Reus amb els meus pares, quan tornava els caps de setmana d’estudiar a Tarragona, etc i sé molt bé què se sent. Però des de fa uns quants anys, la meva tornada al poble és una mica més original. A diferència del gran nombre de persones que han emigrat a Barcelona, jo me n’he anat cap al sud. El motiu és ben clar: la meva dona és de Tortosa i…, cap al Baix Ebre falta gent! 

El viatge és molt tranquil i agradable, tant en un sentit com en un altre, i molt important: no hi ha peatges ni retencions! Sortim travessant el barri de Ferreries, després d’haver creuat per primer cop l’Ebre, quedant-se al nostre darrera la Tortosa vella, amb el castell de la Suda, la catedral i el palau del bisbe entre d’altres. Anem pujant per la C-12, abans nomenada N-230, o més coneguda com Eix de l’Ebre per als amics, veient sempre el riu a mà dreta. Només sortir, diem adéu a Roquetes (de Roquetes vinc, de Roquetes baixo…) i al poble de Jesús a qui, encara que sembli el contrari, no han posat aquest nom al meu honor, sinó a la quantitat d’esglésies i convents que s’hi poden trobar, possiblement el nombre més alt per metre quadrat de Catalunya. Durant aquest tram, ens acompanyen insistentment els tarongers que, quan n’és el temps, ens ofereixen l’espectacle de la fragància de les seves flors (creieu-me, molt millor que la petjada que deix a la pituïtària el pas per Tarragona m’esborrona). 

A la carretera li dol allunyar-se del riu, i no és estrany, perquè les vistes són esplèndides i ho hem d’aprofitar abans no se l’acabin d’emportar (aviat als llibres de text dirà que l’Ebre neix a Fontibre i desemboca a Barcelona, València, Múrcia i Almeria). Poc després d’arribar a Xerta, on podem comprar taronges o mandarines a qualsevol de les moltes parades que ens provoquen des de la vora amb el seu color, ens aturem a contemplar l’Assut. Construït pels àrabs, que tantes coses bones ens van ensenyar, serveix de punt de partida dels dos canals que regaran el Baix Ebre i Montsià, i ens ofereix gratuïtament la representació de l’aigua i el so en moviment. A la nostra dreta també podem gaudir de les restes de la via del tren que unia les Terres de l’Ebre amb l’Aragó, que ara està en procés de restauració per a convertir-la en una via verda que travessarà la Terra Alta, i que va ser només el primer dels ferrocarrils que perdria Tortosa el segle passat, d’acord amb la política d’equilibri territorial de l’època. 

Us parlo del riu i de tarongers, i puc donar a entendre que el territori és una gran plana, però no és així. L’Ebre, en aquesta zona, serpenteja enmig les muntanyes, fent-ho més difícil encara, i alegrant-nos els ulls, tot sota la mirada dels Ports. A l’altura de Benifallet creuem el riu pel pont dels Llaguters, en honor als homes que transportaren troncs riu avall, i la carretera comença a pujar per a deixar el Baix Ebre i atansar-nos a Rasquera. Quan arribem dalt del coll, la vista no té nom, i enmig les muntanyes de Cardó (recordeu l’anunci de l’aigua del mateix nom), veiem baix de tot el castell de Miravet, vigilant el pas pel riu que es va perdent en l’horitzó. Per cert, quina és aquella muntanya que es veu lluny enmig la calitja, com una muralla que guarda el més enllà? És el Montsant! Sí, per primer cop al viatge, podem veure el Montsant, mostrant-se en tota la seva llargària i majestuositat, present ja en tot el recorregut, com un company més de viatge. 

Baixem de Rasquera a tota pressa, perquè enyorem el riu, i deixarem a mà esquerra el poble de Ginestar i uns quants camps de presseguers, per a dirigir-nos a les dues Móres, on no hi arribarem a entrar. Aquí ens desviarem en direcció a Reus, i després d’una forta pujada arribarem al Priorat. Com no podia ser menys, la vinya s’ha fet mestressa del terme i, per si estem despistats, ens dirà sempre en quina època de l’any ens trobem. El trànsit ja ha minvat, i la bona carretera ens porta en un no-res fins a Falset, d’on sortirem de seguida, perquè portem més de tres quarts conduint, tenim ganes d’arribar, i no volem trobar-nos enmig el final de la coneguda comèdia. 

Pujant al coll de la Teixeta hem perdut de vista el Montsant, però és igual, perquè a la dreta ens saluda ara La Mola, incitant-nos a pujar-hi qualsevol dia. Oh! Però què és això? Molta gent ens saluda movent els seus braços. ¿Seran gigantes, Sancho? Però no, només són molins, intentant trobar un difícil punt d’equilibri entre les necessitats d’energia neta que tenim, i el nostre desig de mantenir un paisatge llegat pels nostres vells. 

Quan trobem l’indicador de Porrera, ens hi llancem pendent avall, seguint els mil revolts que ens recorden que ja ens atansem. La carretera, cansada i marejada de donar tants tombs muntanya avall arriba a Porrera i decideix tornar a pujar quan veiem el primer indicador de Cornudella. Però abans de sortir llepant el poble, donem un cop d’ull per si veiem a Lluís Llach passejant, però mai es dóna el cas. Mentre tornem a pujar, entre revolt i revolt, no podem deixar de pensar en el molt que ha canviat el paisatge aquests darrers anys, i mirant les màquines que abancalen els vells costers, desitjo tota la sort als bojos que s’han llançat a l’aventura de fer renéixer una comarca. 

Quan arribem al coll de Porrera, recobrem el Montsant, i sembla que, sabent la proximitat del poble, els revolts de baixada es facin més suaus i esperem delerosos el moment en què apareixi a l’horitzó Siurana. Com sempre, ens esguarda des de la seva talaia, avisant a Cornudella de la nostra tornada, que ens espera ja mentre pugem per la seva falda. 

© Jesús M. Tibau i Tarragó 2002