 A
les sis de la tarda d’aquell trenta u d’octubre, quan sonà el telèfon,
el Jota Efa tenia les mans a la nansa de la porta del forn. Observava atentament
com es coïen els panellets i pels auriculars del disc-man no es perdia
detall dels Genesis interpretant “The battle of epping forest”, primera
peça de la cara B de l’àlbum “Selling england by the pound”.
La peça esta arribant al final i això volia dir que els panellets
eren a punt. Des que havia descobert que la durada d’aquest tema marcava
el temps exacte de cocció dels panellets, era un expert en aquesta
qüestió. La massa no la sabia fer, li preparava cada any un
pastisser amic seu, però en la cocció era únic. Per
cert que aquest, enguany, li havia dit: “hi he ficat un ingredient especial,
espero que us agradi”. No entenia perquè li havia de ficar res especial
als seus panellets, però era igual, l’important en els panellets
és el punt de cocció; els ingredients, si fa no fa, sempre
són els mateixos. I a la castanyada podien faltar castanyes, però
no pas els seus panellets.
El telèfon,
que abans havia sentit per davall de la música, encara sonava quan
obrí la porta del forn. Va treure la plàtera i la deixà
reposant sobre l’àmpit de la finestreta de la cuina. El telèfon
continuava sonant sense que ningú li fes ni cas. Es tragué
el guants i el davantal i sortí cap al menjador a comunicar la bona
nova: el panellets ja estaven. Però el menjador era desert. On coi
eren tots?, es preguntà.
Desistí de
comunicar la notícia i agafà el telèfon.
- Què
passa? – contestà emprenyat
- Perdoni. Que potser
m’he equivocat? – contestà preguntant una veu de dona gran.
- No, no. Es que
m’ha agafat en mal moment. Perdoni’m vostè.
- Així, això
és allò del d’això...? com en diuen?
- Vostè dirà.
- Que vol dir? Que
no ho és?
- Escolti’m senyora
m’està fent un embolic mental
- Mental? Així
això és alguna cosa del...Com es diu?
- Psiquiàtric?
- No. Manicomi?
- Escolti! Johnson?
No seràs pas tu, Johnson? – el JF sospità que son germà
li estava fent una broma. Però, no.
- Ah! Veu com si
que era això del Jhonson i Jhinson
- Johnson!
- Que no ho he dit?
- Johnson &
Johnson!
- Johnson &
Jhinson
- És igual.
Sóc jo
- Vostè és
els dos?
- Els tres senyora,
els tres. El Jhonson, “l’ampersand” i l’altre Johnson. Sóc com la
Santíssima Trinitat.
- Ah, bé!
És curiós això. I em sona d’alguna cosa i no sé
pas de què ara.
- Que li sembla
si anéssim al gra, senyora. Que se’m cremaran els panellets!
- Ah! També
venen panellets? Doncs jo igual li’n compro. Que a mi mai em queden bé.
El JF es posà
la mà al front i tancà els ulls intentant calmar-se. Després
deixà l’auricular sobre la taula i s’encengué un cigarret.
Feu dos pipades profundes i després tornà a posar-se al telèfon.
- ...ma
mare si que en sabia de fer panellets. I prou que me’n va ensenyar! Però
no li he pogut agafar mai el punt. O crus o cremats. El meu home sempre
ho diu. Bé, de fet ho deia. És que encara no me’n faig a
la idea, sap. Ahir es va morir. I es per això que el trucava, home!
Ara me’n recordo!
- Ja era hora! –
remugà el JF en veu baixa
- El cas que me
l’han robat.
- Vol dir que l’han
segrestrat?
- Com vol que el
segrestin? No li dic que és mort?
- Si, no, és
clar. Pròpiament és un robatori.
- El cas és
que l’ambulància me’l portava avui per poder fer la vetlla aquesta
nit i enterrar-lo demà, sap. Trobo que fer l’enterrament el dia
de Tots Sants queda com molt apropiat, no?
- Suposo que vol
dir la funerària, no?
- Que diu ara?
- Que qui el portava
era la funerària i no l’ambulància.
- No, home. Calli,
calli. El meu home volia morir a casa. Si s’hagués mort a l’hospital
no l’haguessin portat fins demà, directament per a l’enterrament.
- Ara si que no
ho entenc.
- Doncs, que ahir
vaig decidir - va decidir ell, pobret -, que l’ambulància el portés
cap aquí. Però al matí, en ficar-lo dins l’ambulància,
ha mort. He convençut als infermers que no diguessin res. No es
pensi, que no és gens barat, això. I com que tenia la casa
un mica desendreçada i ja no calia que li fes companyia, jo
he vingut abans amb un taxi.
- I ara resulta...
- Ara resulta que
son les sis de la tarda, minut més minut menys. M’entén?
- No sé si
la segueixo.
- Que encara no
ha arribat.
- O sigui que l’han
robat.
- Veigues! quina
altra cosa pot ser?
- Doncs que els
infermers, com que ja han cobrat, s’hagin repensat i hagin tornat cap a
l’hospital.
- Ja hi he trucat.
Que es pensa?
- Ja. I vol que
jo...
- El trobi. És
clar. Pels honoraris no pateixi. I li pagaré una mica més
si em dona la recepta dels panellets.
- I ha de ser avui,
evidentment.
- Ja sé que
és mal dia. No ho faig per molestar. I el meu home tampoc, segur,
que jo sé com és de prudent. Però no sé a qui
acudir.
- Està bé,
està bé. I com es diu vostè?
- Jo? Trinitat.
Com vostè
*****
El Jota Efa seia esgotat
al sofà. S’estava acabant de fumar un altre cigarret maleint-se
per haver-se deixat enredar. I com se’n sortia ara d’aquest embolic? La
Lucia el mataria: la primera vegada que es quedava per a celebrar la castanyada
i ara ell li espatllava. Quan finalment decidí sortir i intentar
solucionar-ho ell tot sol abans de l’hora de sopar, arribaren el Jota,
el Miquel, l’Àlex i el Joan Lluís, que fins feia una estona
estaven asseguts al menjador.
- Quina
cara, tio! Què no has anat de ventre avui? – exclamà el Miquel
només entrar.
- Es que he tingut
una conversa una mica enrevessada. I tinc males notícies Johnson
– digué mirant-se son germà.
- Ja ho veig vindre.
Tenim feina! – remugà el Jota.
- És...com
t’ho diria? Un espècie d’expedient X.
- No fotis! – digué
el Joan Lluís
- OVNIS, vampirs,
parapsicologia... – començà a enumerar l’Àlex volent
esbrinar de què anava la cosa.
- Un desaparegut
– el tallà el Jota Efa
- Desaparegut? Una
abducció dels extraterrestres! – cregué descobrir el Joan
Lluís.
- No. Un mort.
- Profanació
de tombes? – preguntà l’Àlex.
- Nois, m’esteu
començant a acollonir, eh!- avisà el Miquel.
- Un mort. Un simple
mort que si no trobem aviat no arribarà a temps a l’enterrament.
Tots es quedaren
bocabadats esperant una explicació del Jota Efa que aquest no va
donar.
- Au! Acompanyeu-me
que ja us ho explicaré pel camí. Per cert, on coi s’heu ficat
que heu desaparegut tots de cop?
- És que
m’he recordat que tot just aquesta tarda s’he m’ha acabat la maria, perquè
li he donat al....Bé, deixem-ho estar. I no en teníem gens
per a aquesta nit – digué el Miquel.
- Ja. I no podíeu
dir ni adéu!
Tots es miraren
i encongiren les espatlles. El Jota Efa mogué el cap negant. “No
hi ha res a fer”, pensà.
*****
- Es tracta
de mirar si trobem el mort per la cuneta? – preguntà el Jota irònicament.
Eren tots cinc dins
al 4L i el Jota Efa conduïa en direcció a Móra. El primer
que li havia passat pel cap era que l’ambulància hagués tingut
pana i estigués aturada en algun racó. Amb una mica de sort
podria enllestir la feina ràpid i ser a casa abans que arribés
la Lucia. La guàrdia civil ja devia estar al cas, perquè
a l’encreuament de Els Guiamets hi havia una patrulla aturada. El Jota
observà que hi havia el sargento Málaga i s’aturà
darrera del jeep.
- Sargento!
– cridà baixant del cotxe.
- ¡Hombre,
que tá! ¿Preparando la castañá?
- Trabajando.
- No me diga. Iguà
que yo. Hemo recibio la orde d’encontrá una ambulansia que ha salio
esta mañana de l’hopita y ha desaparecio.
- Lo mismo que yo.
- ¡Vaya!.
¿Le ha contratao la familia?
- Exacto.
- Si le sirve de
argo, entodavía no hemo encontrao ná. Ahora vamo a adentrarno
uno poco kilometro en laj carretera secundaria.
- Yo voy a continuar
un poco en dirección a Móra. A ver si veo algo.
- Sobretó
no se orvide de comunicarme cuarquie insidenzia.
- No se preocupe.
Ah! Y si sale a dar una vuelta por la noche pásese por el Pub que
tomaremos una copa.
Tornà a pujar
al cotxe i enfilà carretera avall.
- El mort s’ha fet
fonedís, eh? – digué el Jota, continuant la conya.
- Ha avisat a tothom
aquella dona? – preguntà l’Àlex
- Més aviat
és l’hospital o l’empresa d’ambulàncies que s’ha de fer responsable
dels seus pacients
Continuaren fins a Móra
la Nova sense veure res. El Jota Efa havia ficat al cassette de la Niña
Pastori. Feia temps que tenia la cinta i no havia aconseguit treballar-la;
és a dir, escoltar-la amb atenció. La seva nova tècnica
consistia en buidar el cotxe de totes les cintes i deixar només
la que volia treballar. El Joan Lluís es mosquejà una mica
perquè a ell no li agradava gaire el flamenc, però el Miquel
no parava de taral.lejar les cançons amb la boca tancada.
- Doncs
si no ho hem vist fins ara... – digué el Joan Lluís
S’estava fent de
nit de manera ràpida.
- Se’n recordeu
quan hi havia la barrera del tren? – preguntà el Jota.
- Què fem,
doncs? – digué el Jota Efa, sense fer-li cas
- Podríem
fer una visita als guarda-barreres – continuà el Jota -. Com aquella
vegada que no trobàvem cotxe per tornar i ens van convidar a cafè.
El Jota revivia una
matinada que es van quedar tirats a Móra i van fer cap al pas del
tren, esperant trobar algun cotxe que els pugés. Els guarda-barreres,
en veure’ls tan desvalguts a aquelles hores en que no passava cap cotxe,
els van convidar a entrar i escalfar-se a la seva garita.
- Ja no
n’hi ha, de barrera – va recordar el Joan Lluís -. O sigui que tampoc
no hi ha guarda-barreres.
- Dóna el
tomb i tornem per amunt – aconsellà l’Àlex.
Referen el camí
en direcció contraria sense obrir la boca fins a l’encreuament de
La Serra.
- Com es pot esfumar
una ambulància? – pensà el Jota Efa en veu alta.
- Això sembla
el Triangle de les Bermudes – digué el Joan Lluís.
- L’únic
que podria haver passat és que haguessin tingut un accident i haguessin
caigut per un barranc d’una manera tan particular que no es veiessin des
de la carretera – digué l’Àlex
La Niña Pastori
cantava: “Eres luz, eres eternidad, / tu eres la sal del mar... “
- Al pont de l’Asmà-aaa
– cantà el Miquel seguint el ritme d’aquella rumba .
El Jota començà
a fer el cor i instants després tots s’hi afegiren.
- Lee-le, le-le-le-le-lee-le,
le-le-le-le-lee-le-le-le-le-le-le-le-lee-le-le-le-le-le-le-le-leeee
El Jota Efa apujà
el volum al màxim, deixà el volant i començà
a fer palmes.
- Lee-le, le-le-le-le-lee-le,
le-le-le-le-lee-le-le-le-le-le-le-le-lee-le-le-le-le-le-le-le
Enfilaven el pont
de l’Asmà pel mig de la carretera i a l’altra banda un camió,
amb les llargues posades, entrava a matar.
- Fes el fotut favor
d’agafar el volant, collons! – cridà l’Àlex.
- Si pot ser no
tardis massa – afegí el Joan Lluís
El camió
anava de cara a ells sense cap intenció de reduir. El Jota Efa deixà
de picar de mans i s’aferrà al volant; girà bruscament a
la dreta i una de les rodes pujà a la vorera provocant un sotrac
que feu reaccionar al Jota i el Miquel, que encara cantaven.
- Sempre ha sigut
una mica estret aquest pont – digué el Miquel
- És qüestió
de percepcions això, Miquel. Si la teva percepció fos una
altra...
- Calla, coi! –
cridà el Jota Efa, que ara havia fet pujar dalt la vorera la roda
dreta del darrera i lluitava per mantenir el cotxe el més a prop
possible de la barana.
El camió
passà pel seu costat com una exhalació i la rebufada que
produí va espènyer el 4L contra la barana. La part dreta
del morro topà contra una de les barres verticals i això
va fer que el cul marxés cap a l’esquerra. El cotxe quedà
de través al mig del pont.
- Li heu agafat
la matrícula? – preguntà l’Àlex
- Tinc els collonets
a la gola – digué el Joan Lluís -. Estic per agafar matrícules!
- Mira! – digué
l’Àlex al Jota Efa.
Unes passes endavant,
un tros de barana era totalment obert com si un cotxe hagués saltat
a baix. Havien trobat l’ambulància.
- No hay mal que
por bien no venga – digué el Miquel.
*****
Gràcies a l’exploració
prèvia de l’Àlex trobaren un camí per a poder baixar
a sota del pont. Plens d’esgarrinxades després de practicar, mig
a les fosques, una variant desconeguda de l’escalada lliure, saltar un
desnivell d’uns dos metres i traspassar un esbarzerar, el Jota Efa, el
Joan Lluís i l’Àlex arribaren a l’ambulància. Havia
quedat cap per avall i no semblava tenir base suficient per aguantar-se
molt temps així. Els dos conductors continuaven als seus seients
sostinguts pel cinturó, morts de por, i sense valor per moure’s.
Al darrera, l’home de la senyora Trinitat no havia tingut tanta sort: per
la porta oberta del darrera se’l veia a terra, sobre un toll de sang i
amb un cop al cap que semblava haver-lo matat.
- Deus voler
dir rematat – corretgí l’Àlex.
- Bé. Això
pot demostrar que no el portaven ja mort – explicà el Jota Efa.
- I ara, que és
el que s’ha de fer? Si m’ho podeu explicar... – preguntà el Joan
Lluís.
- Tornar a pujar
cap a dalt i avisar. Suposo que caldrà fer venir el jutge, per aixecar
el cadàver.
- Collons! Amb el
que ens ha costat baixar – exclamà el Joan Lluís
*****
Mentrestant, a sobre
el pont, el Jota i el Miquel, que una vegada arrambat el cotxe a la vora,
s’havien quedat a vigilar, veieren aparèixer el cotxe patrulla de
la guàrdia civil. Tingueren el temps just per llençar el
canut que s’estaven fumant.
- Sargento!
– cridà el Jota -. Ha sido un camión. Tiene que cogerlo.
- On deu parar el
camió, ja! – digué el Miquel rient.
- ¡Chavale!
¿Os habei hecho daño?
- No ha sido nada,
mi sargento. Y del camión no sabemos ni el color. Pero hemos encontrado
el muerto
- ¿Qué
muerto?
- Estooo...la ambulancia.
Que se ha caido abajo del puente. Que deben estar muertos – corretgí
el Jota
- ¡Guardia!
- cridà al company que s’havia quedat al cotxe – Avisa que pueden
suspendé el regijtro de Guiamé, Casane, Masroi, La Serra,
Marsá... Que lo hemo encontrao.
- ¡Sargentooooo!
– cridaren des de davall del pont -. Avise al juez. Parece que el viejo
esta muerto. Y a una ambulancia, también.
- ¡Johnson!
¿Sus encontrai bien? – cridà el Sargento abocant-se a la
barana.
- Si, mi sargento.
¿Que juez está de guardia? ¿Margarita? – preguntà
a crits el Jota Efa
- Creo que zí.
- Dígale
que estoy aquí.
*****
Els conductors de l’ambulància
es recuperaren ràpidament. No tenien lesions greus. Declararen que
un camió havia entrat al pont quan ells eren al mig i no els va
quedar més remei que apartar-se; però el vehicle es va desequilibrar
i van caure. El camió, evidentment, va seguir el seu camí.
No li havien vist la matrícula.
- Coi! És
el mateix camió! – afirmà el Jota
- Un camió
assassí. Això ho he vist en una pel•lícula! – digué
el Joan Lluís
- Sargento, tiene
que buscar un camión que se dedica a echar los coches del puente
– digué el Miquel, sorneguer.
Quan al marit de la
senyora Trinitat, ningú sospità que ja estava mort quan rebé
el cop mortal en la caiguda. Però, tot i l’esforç (econòmic),
la senyora Trinitat no podia vetllar el seu marit a casa. El Jota Efa la
va anar a buscar i la va baixar a l’hospital. Una vegada allí, no
va ser capaç de deixar-la sola, i va demanar als demés que
també es quedessin.
- Torraré
unes castanyes! – digué el Miquel
- Porteu els panellets.
Són a la finestra de la cuina – demanà el Jota Efa
- Els panellets...emmmm...d’això...
- contestà el Jota
- Els panellets,
si. Què passa? – contestà emprenyat el Jota Efa -. La senyora
Trinitat els vol tastar.
- Val, val.
- ¿Vamos
a celebrar la castañada en una sala mortuoria? – preguntà
la Lucia esgarrifada.
- Pues parece que
sí – contestà l’Àlex.
- Pero si tendrán
que hacer la autopsia... – digué la Margarita
Efectivament era
així però, per sort per a la Lucia, el metge forense no podia
vindre fins a les cinc del matí.
- Però si
l’enterro és a les deu – digué la senyora Trinitat
al Jota Efa
- Psssttt!
No digui res – li ordenà ell -. No ho sap ningú que era mort
abans de l’accident.
- I que fem, doncs?
– preguntà ella
- Doncs, tornem
per amunt, no? No podem fer res. Ja ens trucaran quan el puguem vetllar.
Sap que podem fer? Vingui a fer la castanyada amb naltros, així
es distreurà.
*****
A la fi, doncs, la
Lucia podia celebrar la castanyada; i també la Margarita, que de
fet només s’havia quedat perquè tenia guàrdia, però
finalment el Miquel havia convençut per a que vingués. Ambdues
es van sorprendre quan veieren la taula parada amb el que elles suposaven
que eren les postres: castanyes torrades i panellets. I és que la
castanyada dels Johnson & Johnson consistia en això, o sigui
s’anava directament a la qüestió deixant-se estar de romanços
(ni aperitius, ni entrants, ni sopars).
- Seguro
que la castañada es esto? – li preguntà la Lucia al Jota
Efa
- Claro. ¿Crees
que yo te engañaria, cariñico?
- Esto no debe ser
muy bueno para la línea – es queixà la Margarita.
- ¿Que línea,
Margarita? ¡Pero si tu estás en el punto! – digue el Jota
Efa
- Esto no me lo
dices nunca, a mi – li replicà la Lucia
- ¿Cómo,
que no? Lo que pasa es que hoy estoy preocupado. Esta mujer, la pobre...
- Pues ella
no parece perder el hambre
- Aquests panellets
son boníssims. Estan al punt exacte, si senyor
- Li agraden, senyora
Trinitat? – preguntà el Jota
- Oh! I tant! A
més, és el tercer que em menjo i em sento com...diferent.
- No en mengi més,
potser. Li podrien fer mal – aconsellà el Jota
- Si el meu home
s’aixequés!
- No diga esto señora
Trini que a mi me coge algo – demanà la Margarita
- No tinguis por
dona, que si s’aixeca li foto un mastegot – li digué el Miquel fent
d’home galant.
- ¿Y a mi
quien me protege? – digué la Lucia enfadada perquè el Jota
Efa no estava amb ella tant melós com sempre.
- Yo, mi amor –
contestà ell envoltant-li les espatlles amb el seu braç.
- Ai, que bonic
que és l’amor! I valtros, a veure si espabileu a trobar nòvia,
eh! – digué mirant-se l’Àlex, el Jota i Joan Lluís.
- Naltros no tenim
nòvia. Tenim totes les dones del món – contestà el
Jota
- Ah, tremendos,
tremendos! I pel meu home no patiu, que no s’aixecarà pas. Què
més voldria jo! Bé, tampoc és que ho vulgui. Si s’aixequés
més jove potser si, però tal com estava ara...Ja feia temps
que no...s’aixecava. Allò, vull dir.
- ¡Mujer,
a su edad!
- No, si ja ho sé,
ja. Però el meu home era molt....com en diuen ara? Calent, sap.
Que bé que en ho passàvem de joves!
- Cuando se acaba
el sexo queda el amor – digué la Margarita,
- Es verdad. Y sin
el amor el sexo.... – continuà la Lucia.
- Si, si. Tot això
és veritat. Però el sexe també és diversió,
creieu-me. I si el teu home sempre està a punt i els altres s’escandalitzen...
Penseu que en l’època de què us parlo tot era pecat mortal.
- Senyora Trini,
m’està deixat parat – digué el Joan Lluís
- Que es penseu
que ho sabeu tots, valtros? Mireu, ara us n’explicaré una...El meu
somier. El somier del nostre llit. Doncs....fa anys que no l’hem canviat.
Sabeu perquè? Perquè fa molt soroll. I al meu home li agradava
molt sentir el soroll del somier quan feia l’amor, sabeu? I els veïns
de baix s’enfadaven....!
- Senyora Trini,
llàstima que no és més jove – digué el Jota
-, perquè alguns anem una mica necessitats.
- Johnson! – cridà
son germà –. Que t’has tornat boig o què?
- Begui una mica
de vi ranci, Trinitat – digué el Miquel oferint-li l’ampolla -.
Em sembla que és el que li fa falta.
- I tant! A la salut
del meu home! Que content que estaria si pogués veure aquesta vetlla
que li fem! – agafà l’ampolla i s’omplí el got -. Mai m’hagués
pensat fer una castanyada com aquesta. I no sabeu cap acudit?
- No senyora, aquí
només es fan conferències, però només quan
és el moment oportú – contestà el Jota i s’amorrà
a una ampolla de vi ranci que era plena fins dalt.
- Ui! Que seriosos!
– digué la senyora Trini.
El Jota buidà
l’ampolla d’un sol cop i després la deixà damunt la taula
amb cop fort. Als ulls se li encengueren dos espurnes.
La senyora Trini
es quedà muda pensant-se que s’havia enfadat.
- No pateixi,
senyora. Ara em sembla que en ve una, de conferència – digué
l’Àlex
El germà
gran dels Johnson agafà el got, s’aixecà i tornà després
amb una ampolla d’aigua i una tauleta.
- En honor a la
senyora Trinitat avui explicarem un conte intitulat...
*****
|
