 |
 |
 |
 |
|
|
 Simfonia
nocturna
Si no fos perquè encara recordo la melodia, ni jo mateix no em creuria el que vaig a explicar. Perquè la musiqueta d’aquell somier, ben arreglada, podria ser una cançó d’èxit i, a vegades, quan penso en aquell episodi, em descobreixo xiulant-la. El somier en qüestió era el del llit de l’Alícia, una amiga que, quan anava a passar el cap de setmana a Tarragona, em deixava quedar a dormir al seu pis. Com que el pis era petit (de fet era un apartament amb una sola habitació) ens posàvem els dos al mateix llit. L’Alícia era com una germana per a mi; vull dir que ens coneixíem des de petits, des de sempre, i ens teníem una gran confiança: ens confessàvem els nostres anhels i ens consolàvem dels nostres desenganys. A vegades, sense adonar-se’n, fins i tot es despullava davant meu i un hom, que no es de pedra, en aquell moment desitjava que fos una desconeguda perquè, mirat fredament, l’Alícia tenia un cos d’allò més apetitós. Que estava per menjar-se-la, vaja. I hi havia nits que, sentint-la al meu costat, al seu llit, no podia adormir-me. El pis de l’Alícia era una segona planta en un edifici vora la platja. Com que les parets d’aquells apartaments son molt primes, a les nits ens divertíem escoltant els sorolls dels veïns del costat i del damunt. Normalment se sentien els roncs de l’home del costat i els gemecs de la parella del damunt quan feien l’amor. L’Alícia i jo jugàvem a endevinar que feien en cada moment i en quina postura estaven. Eren caps de setmana molt divertits; suposo que perquè ella no trobava cap noi que em desbanqués de la meva situació en aquell llit. Un llit per cert que - ja ho he dit - tenia el somier una mica vell i feia soroll cada vegada que ens tombàvem. Un divendres em va trucar l’Alícia convidant-me a anar a passar el cap de setmana amb ella. Jo feia temps que no hi anava, perquè la meva colla últimament es decantava més per la muntanya que pel mar però, com que tenia ganes de veure-la, vaig acceptar. La vaig trobar una mica estranya, tot i que havien canviat els veïns de dalt i ara, en aquell apartament, hi vivia una noia de la nostra edat. Jo vaig interessar-me per ella però vaig adonar-me que l’Alícia no volia parlar-ne gaire, com si li tingués mania. El dissabte a la nit, després de sortir a sopar amb uns amics en una terrassa vora la platja va dir d’anar-nos-en cap a casa quan encara no havíem fet ni una copa. De fet tot el sopar va estar com molt melosa, cosa que, coneixent-nos i amb la confiança que ens teníem, jo no interpretava pas com una insinuació, ans al contrari, em temia que alguna cosa la preocupava. Vam tornar cap a l’apartament passejant descalços per la platja. L’Alícia repenjava el cap sobre la meva espatlla i m’agafava per la cintura. Em va dir que m’havia enyorat molt, que se sentia confosa vers a mi i no sabia ben bé el que estava experimentant. Vaja, que s’estava enamorant de mi, vaig pensar jo, il·lusionat. Vam ficar-nos al llit, com sempre cadascú a la seva banda. I poca estona després començarem a sentir el roncs del veí del costat. - Aquest no ha canviat de pis, eh? - vaig exclamar jo.Anava a preguntar perquè, quan al damunt nostre es començà a sentir el soroll del somier. El nyic-nyic era regular i ferm; ho estaven fent a consciència. - Que passa, que no para en tota la setmana? - vaig preguntar.Llavors començarem a sentir els gemecs de la veïna i s’accelerà el nyic-nyic. L’Alícia estava molt molesta, cosa que no jo acabava de comprendre. Intentava posar-hi humor, com sempre havia fet amb els antics veïns, però ella, en comptes de riure, cada vegada es mostrava més enfadada, de manera que vaig callar. El soroll del somier era cada vegada més escandalós i frenètic; els gemecs de la veïna, aguts i estridents, es barrejaven amb els del seu company, greus i profunds. Es desencadenà la cursa final amb l’augment progressiu del nyic-nyic del somier, dels crits i, a més, el soroll de les potes del llit lliscant sobre el terra que era el nostre sostre fins que finalment se sentí un gran estrèpit (devien caure del llit). Instants després, l’Alícia, que jo em pensava que s’havia adormit, s’aixecà i digué ara torno. Quan tornà, amb la llum de la lluna reflectint-se al mar, vaig veure que anava nua. “No t’agrado jo?”, va preguntar. “Perquè ho dius això?”, vaig dir. S’apropà al meu costat i des del llit estant, vaig veure el seu cos il·luminat i vaig sentir la seva calentor. S’assegué vora meu. “No t’agrado? “, va tornar a preguntar. Vaig incorporar-me. “Sempre m’has agradat”, vaig dir-li. Vaig passar-li la ma pels cabells i vaig apropar-me al seus llavis, que eren a punt de rebre’m. Rodarem pel llit, besant-nos i abraçant-nos com si mai haguéssim estat conscients dels nostres cossos i dels nostres instints; com si descobríssim que havíem crescut de cop i havia arribat el moment d’estimar-nos. “Clava-me-la!”, em cridà, “clava-me-la ja!, ara mateix, fort, de pressa, clava-me-la!”. La sensació estranya que vaig tenir al primer moment em desaparegué de cop i una mena de ràbia adormida se’m despertà. De traves al llit, amb la lluna observant-nos pel balcó, jo li clavava ben fort i l’Alícia cridava: “així, així, clava-me-la fort!”. El somier grinyolava aspre; no amb el nyic-nyic que feia el del pis de dalt, sinó més atrevit i orgullós. Amb el nostre ritme regular composava una melodia que s’anava repetint, augmentant el nostre delit. Després l’Alícia em feu fora del seu damunt. “Deixa’m follar-te a mi”, digué. Damunt meu, amb les mans a les meves cuixes, el moviment dels seus malucs provocava que el somier continués repetint la mateixa melodia. L’Alícia cridava com si volgués despertar el veí que roncava: “Ah, que bé, que dura, que cabró que ets!”. M’estava dient de tot i ben fort i jo no m’atrevia a dir gairebé res; era com si no la conegués. “Oh! Com ens agrada follar! A que sí, que t’agrada?”, em preguntava i jo contestava suaument, però ella m’exigia que cridés, que cridés juntament amb ella, a tot volum, amb força, amb ràbia. “Ah, que m’escorro!. Escorre’t, escorre’t amb mi!”. La proximitat de l’orgasme accelerà el moviment diabòlic dels seus malucs i augmentà el soroll del somier que, això no obstant, a ritme més ràpid, anava reproduint la mateixa melodia. L’Alícia es precipità amb un gran crit final sobre el meu pit i el silenci següent permeté que sentíssim les onades de la mar. Quan recuperà l’alè aixecà el cap i mirant a dalt digué: “fote’t”. L’endemà al matí, tot esmorzant, l’Alícia tornava a ser l’Alícia, però vaig intuir que alguna cosa no funcionava. Amb cara de circumstàncies em digué que el millor potser era que me’n tornés. Jo em vaig quedar amb la tassa de cafè a mig camí de la boca. - Pensava que havíem modificat la nostra relació de germans per una altre de nuvis- vaig dir, sense somriure ni posar-me seriós.En aquell moment trucaren a la porta. Era la veïna. “Vol que li presenti el meu amic d’ahir a la nit”, digué l’Alícia. “Ves, t’agradarà; i pensa que a la nit t’estaré escoltant”. Però aquesta ja és una altra història, perquè mai més un somier ha tornat a reproduir aquella melodia. - Molt bé, molt bé! – la senyora Trinitat aplaudia amb ganes.En qüestió de minuts la senyora Trinitat aprengué que eren uns tanguillos, una soleà, unes buleries, unes sevillanes, un fandango o unes rumbes. Sorprenentment, cantava fins i tot la Margarita, que ballant ballant es queda en sostenidors. Uns sostenidors de fina llenceria que causaren tanta sensació que la Lucia es veié obligada a ensenyar el seus i demostrar que en qüestió de roba interior no hi havia tanta diferència entre una jutgessa i la seva secretària. La senyora Trinitat volgué provar-se els dos models i, per tant, la Margarita i la Lucia continuaren cantant amb els pits enlaire. El Miquel, per no ser menys, ensenyà els seus calçotets de cotó autèntic i com que la senyora Trinitat demanà veure els dels demés, tothom acabà en roba interior. El Jota Efa preparà uns gin-lemmons. La Margarita n’acceptà un i li donà les gràcies amb un petó als llavis. - Espero que mañana no se acuerde de nada – li digué a la Lucia.La senyora Trinitat també ho volgué provar. Ara ja res no importava. Només calia cantar i ballar. Era una manera de gaudir la vida a fons i oblidar la mort, si més no foragitar-la. La festa estava en el seu punt àlgid però el Miquel, sempre tan perfeccionista, detectà que les veus mostraven signes de cansament i l’entonació se’n ressentia. Amb voluntat d’ajustar-les a la música, afluixà el volum de l’amplificador i reclamà atenció. Miraculosament, tots posaren seny i s’ho prengueren de manera seriosa. - Ho tornaré a posar. Esteu al tanto – el Miquel repetia i repetia la rumba “Como tú, ninguna”, per a què en el moment del cor tots entressin al mateix temps -. Ara!Amb l’últim acord semblà acabar-se també la festa. La Lucia repenjà el cap sobre l’espatlla del Jota Efa; el Joan Lluís es refregà el ulls i s’assegué al sofà, vora el Jota, que anava fent alguna becaina de quan en quan; la Margarita sortí disparada cap al wàter, a vomitar; l’Àlex, a la taula, barrejava en un got licors diferents i el Miquel seguia dret, els ulls brillants, somrient amb cara d’imbècil. La senyora Trinitat, emocionada, plorava lleugerament i en silenci. S’estafa fent de dia. Llavors sentiren els crits i els tocs repetitius d’un clàxon que semblaven voler cridar-los l’atenció. El Jota Efa apartà les cortines per observar: a baix a la Quartera hi havia el cotxe de morts. - Lucia, pásame algo para taparme L’enterrament fou
sobri i discret, amb poca gent, sense escarafalls. La senyora Trinitat,
dreta al primer banc de l’església rebent el condol dels pocs coneguts
i veïns que havien acudit a la cerimònia, era la viva imatge
de la solitud. El Jota Efa i la Lucia s’havien assegut al segon banc, darrera
d’ella. També hi eren el Joan Lluís, l’Àlex i el Jota.
El Miquel s’havia quedat amb la Margarita, que era al llit, per si li convenia
alguna cosa.
Tornaren cap a casa tot passejant. La carretera del cementiri era plena de gent. Els que hi anaven portaven flors i gerros, amb posat solemne. Els que en tornaven anaven de buit, amb cara de satisfacció, potser perquè sentien que havien complert el deure del dia de Tots Sants. |
| <<< Enrera a La gran castanya(da) o Li dien Trinitat - 1ª part |
|
|
|