 “Au,
vinga, desperta!”, cridà el Jota Efa Johnson entreobrint la porta
de l’habitació de son germà. Després entrà
a la cuina. Posà el cafè al foc i obrí la bossa
de croissants que havia baixat a comprar a la pastisseria. El Rael els
li feia expressament amb una recepta única i inimitable i amb tot
l’amor que només pot posar un amic en la pasta i el forn. Sabia
que aquelles olors eren la millor manera de fer despertar el Johnson. Ara
només faltava engegar l’equip de música amb l’obertura de
Tanhaüser de Wagner i en un moment el tindria segut a taula i amb
els ulls ben oberts.
Quan aixecà
la vista, però, a la taula hi havia una noia. No. Una meravella
de la natura en el seu estat més primitiu: despentinada, badallant
i amb una jaqueta de pijama que devia ser de son padrí que feia
tot el possible per a demostrar que els seus pits eren incontenibles.
- Mmmmdia!
- murmurà
- ...
- El Johnson m’ha
dit que li guardi els croissants que li toquen.
- Ah!
El Jota Efa agafà
el telèfon d’esme i trucà d’immediat al Jutjat.
- Lucia!
No te vas a creer lo que me pasa!
- Seguro.
- Bueno, espera
un momento, que está subiendo el café.
- Vols que l’apagui
jo! – preguntà aquella noia
- Si no et sap greu...
La noia s’aixecà
desprenent aquella aroma de son i droperia pròpia del diumenge ressaltada
per l’absència de les calces que el balanceig de la jaqueta del
pijama feia evident.
- No te
lo vas a creer...- digué el JF a l’auricular, sense tenir consciència
que el tenia a la mà.
- Tendré
que enviar una patrulla a tu casa – digué la Lucia des de l’altra
banda
- No es lo que te
piensas.
- Por como hablas
yo diria que es peor.
- Invítame
a comer y te lo cuento
- Per si todavía
no has debido desayunar!
- Efectivamente.
Pero no sé si voy a hacerlo.
- Seguro que sí.
Pásame a buscar a las tres. Y no me digas que tienes un caso.
- No es un caso.
Es una casa...!
- Hasta luego, Johnson.
Tengo trabajo.
El JF deixà el
telèfon i agafà l’expedient del cas que li acabaven d’encarregar.
Es tractava d’un afer típic i tòpic per a uns detectius privats.
Un cas d’infidelitat. El problema és que el client era el director
del Parc Natural del Montsant i l’amic de la seva dona no era una amic
sinó una amiga. Justament aquella noia tan preciosa que acabava
d’aixecar-se de la taula.
- Bon dia!
– digué el Jota entrant al menjador, amb calçotets, samarreta
i bambes.- Ja ha pujat el cafè?
- Suposo. La teva
amiga ha anat a apagar el foc.
- Ah, la Cristina!
- Cristina? Escolta’m
t’he d’explicar una cosa.
Entrà la Cristina
amb
una safata amb el cafè i els croissants. Quan s’acotxà per
a deixar-ho a la taula, aquell cul que s’amagava sota la jaqueta del pijama
es mostrà en tot el seu esplendor.
- Que deies?
– pregunta el Jota mossegant un croissant
- No res. No res.
- No esmorzes, tu?
– preguntà la Cristina
- Si me’n deixeu...
Tant el Jota com la
Cristina feien via amb el cafè i els croissants.
- Mmm,!
Quasi que me’n tornaria al llit – digué la Cristina, una vegada
tipa.
- No hi tinc cap
inconvenient – digué el Jota.
- Tenim feina –
replicà el Jota Efa
- No fotis!
- Bé. Jo
me’n vaig a dutxar, doncs – digué la Cristina
- Puc venir? – preguntà
el Jota
- I jo? – digué
en veu baixa el Jota Efa.
Però la Cristina
ja enfilava, indiferent, el passadís. Tant despentinada com feia
una estona i amb la mateixa olor de son i droperia que abans, el balanceig
del pijama mantingué hipnotitzats als germans Johnson durant tot
el recorregut.
- Vaig a
trucar a la Lucia – digué el Jota Efa
- Si et vols dutxar
amb ella no cal que truquis
- Eh, Johnson! -
cridaren de baix a la plaça
Era el Rael de la pastisseria.
- M’han
sobrat uns quants croissants. Us els porto en acabat. Dissabte actuo al
Metropol de Tarragona amb un monòleg i aquesta nit faig ball a Marçà.
El Rael, a part de pastisser,
era músic i actor. Diguem que era com un home del renaixement que
tocava totes les tecles. Del seu veritable nom ningú se’n recordava,
perquè des del dia que va veure l’espectacle “The lamb lies down
on Broadway”, dels Génesis, s’havia fet dir així i
ningú gosà portar-li la contrària.
- Mirarem
de venir! – cridà el Jota Efa
- Val – contestà
el Rael des de baix.
- Bé, vaig
a vestir-me – digué el Jota
- T’he de dir una
cosa
- Que tenim feina...
- Que a qui hem
de seguir és la Cristina
- La Cristina?
- El Sr. Xavier
Miró, director del Parc Natural del Montsant, sospita que la seva
dona li fa el salt. Amb una altra dona.
- Impossible!
Ha estat tota la nit amb mi. Bé, menys les estones que m’he adormit.
- Doncs, el Miró
diu que aquesta nit la seva dona no ha dormit a casa.
- Jo sóc
innocent.
- Au. Vesteix-te.
- Hosti! – cridà
el Jota caminant cap a l’habitació -. Lesbianisme al Priorat. Això
podria ser una gran pel·lícula.
*****
A les tres, la Lucia
era a la porta del jutjat.
- Maña!
Vienes o que? – cridà des del cotxe el Jota Efa
- Creía que
ya no venias. Ya te imaginaba en medio de una orgía.
- Ya será
menos!
- Tal como hablabas
esta mañana no podia imaginarme otra cosa.
- Dudas de mi fidelidad?
- Dudo de tu sentido
común.
- Ya veo que tendré
que llevarte a comer a un buen restaurante.
- Es lo menos que
puedes hacer.
Quaranta cinc minuts
després ja estaven seguts al Restaurant de La Figuera en la seva
taula habitual vora la finestra.
- Les Crestes
de la Figuera i el Mostillo es lo más moderno en gastronomia que
puedes probar ahora mismo. Regado con un Morlanda ya no tiene precio.
- Si esperas que
esto ablande mi corazón, vas listo.
- Bueno, falta una
visita a Sant Pau para que acabes cediendo a mis instintos más bajos.
- Ja.
- Como que “ja”?
- ¿Y lo que
tenías que contarme?
- Imagínate
que Xavier Miro... – deixà les paraules en l’aire per a que la Lucia
preguntés de qui es tractava
- Si, ya sé
quien es.
- ...dice que su
mujer la engaña con otra mujer, y que esa mujer, esa maravilla de
mujer...
- Te estás
pasando
- Pues que esa chica
ha pasado la noche con Johnson
- No debe ser ésa.
- Eso pienso yo.
Pero las fotos que me ha dado dicen lo contrario.
- Puede parecerse
mucho.
- Muchísimo.
- Y si fuera una
hermana gemela?
- Coño!
- Eso es cosa mía.
Anda, pídeme un ponche que con tanta comida necesito algo para digerir.
Com que la digestió
es feia llarga, després de la copa, van arribar-se fins a l’ermita
de Sant Pau. El Johnson mostrà tot el paratge a la Lucia, que no
hi havia estat mai.
- Cuando éramos
jóvenes veniamos a pasar unos dias en casa de Alex. Por la noche
llegábamos hasta aquí con las guitarras y unas botellas de
vino y esperábamos cantando hasta que salía el sol.
“En la montaña
que está junto a la ciudad / unos amigos se reunen cada noche /
en una cueva que se extiende subterránea / y es el refugio de una
vieja amistad. / Los grandes planes que ellos hacen cada noche / llevan
a cabo en la más negra oscuridad / /vigilando, siempre huyendo,
despistando. / Los amigos són y están, son la verdad / ...Viejos
automóviles a un solar secreto / y con los amigos largos meses al
destierro”
El Johnson cantà
en veu baixa la cançó del Gato Pérez mentre picava
de mans.
Quan acabà
la Lucia se’l mirà amb tendresa.
- Me parece
que hoy estás un poco melancólico. Mucho me temo que tendremos
que acercarnos al Pub Bristol está noche.
Restaren en silenci
llarga estona, escoltant el soroll del vent, fins que el sol començà
a amagar-se.
- Que necesidad
hay de acusar a alguien en concreto en un caso de infidelidad? – preguntà
el Johnson que, segut en una pedra, abraçava la Lucia per les espatlles,
contemplant la panoràmica del Priorat.
- ¿Y como
se llama esa chica?
- Cristina. El Miró
me dijo lo que había descubierto y me trajo unas fotos. Dándome
el trabajo hecho.
- Esperando que
tu lo acabes...
- Si
- Y le des una excusa
para justificarse.
- ¿Delante
de quien?
*****
Arribaren a casa de
nit. La Cristina es tornava a dutxar. Havia trucat el Xavier Miró
dues vegades.
- I què
deia? – preguntà el Jota Efa
- No sé què
de l’amant de la seva dona. Ha enviat un fax.
- I?
- Té
El Jota li allargà
una foto no massa nítida on la dona del director del Parc Natural
del Montsant sortia abraçada a una noia que semblava la Cristina.
- Ha sortit
d’aquí la Cristina?
- Molt em temo que,
per sort o per desgràcia, no s’ha mogut d’aquí. No entro
en detalls del meu estat de salut.
- ¿Que te
parece? – preguntà el Jota Efa a la Lucia.
- Pues ahora estoy
pensando que a lo mejor lo que quiere es perjudicar a esta chica. Pero
no sé por que.
- Perquè
sóc la portaveu de la Plataforma Contra la Implantació de
Parcs Eòlics al Montsant – digué la Cristina apareixent del
fons del passadís.
Ara anava pentinada
i vestida. Però el pentinant no treia la impressió que estava
despentinada, com si els seus cabells fossin indomables. Els pantalons
amples i còmodes, de colors cridaners, i les espardenyes que portava
confirmaven aquesta impressió de què s’acabava d’aixecar
de dormir. La peça superior ajustada, negra i de tirants, només
servia per a refermar que els seus pits eren incontenibles.
- O sigui
que saps que et volen mal? – preguntà el Jota Efa
- Ja fa temps que
ho sé.
- I de la història
del Xavier Miró?
- No sé de
on l’han tret. Hi algú que pugui creure que me’n vaig al llit amb
aquella gorda fastigosa?
- Contra gustos
no hay disputas – digué la Lucia.
- ¿Que dices?
– preguntà la Cristina
- No res, no res
– digué el Jota Efa -. Bé, el Miró ens comunica
amb aquest fax que aquesta nit serà fora de casa i que tenim l’oportunitat
d’obtenir proves. Si més no, per nosaltres mateixos. Ell per la
seva banda veig que en recull moltes.
- Home, primer hauríem
de sopar , no? – digué el Jota -. La Cristina ha fet uns popets...!
- Doncs, mira, m’ha
costat pair el dinar, però ara crec que ja el tinc al peus. – contestà
el Jota Efa.
*****
El 4L dels Johnson enfilava
la carretera en direcció a Escaladei. El Jota Efa conduïa amb
la mà dreta mentre a l’esquerra duia el cigarret encès.
- Date prisa
y acaba de fumar, que necesitas las dos manos – apressà la Lucia,
seguda al costat.
- Todo calculado
– contestà. Donà una ultima pipada al cigarret i, abans d’arribar
a la cruïlla de Porrera, ja tenia el volant entre les dues mans.
Allò que la Lucia
anomenava “el mundo curvado” començava, de fet, a l’alçada
de les Sulsides. Acostumada, a l’Aragó, a aquelles rectes tant llargues
que es perdien a l’horitzó, considerava que sense les dues mans
(a part d’un coneixement gairebé mil·limètric del
terreny) era impossible poder circular per l’interior del Priorat. El Jota
Efa, que ho sabia, no intentava fer malabarismes i conduïa amb prudència
i una delicadesa exquisida. Una vegada comprovat que així era, la
Lucia es relaxava i el Jota Efa podia iniciar una conversa:
- No sabia
que els ecologistes cuinéssiu tan bé – digué mirant
el retrovisor.
- No és contradictori
ser ecologista i bon cuiner – digué la Cristina des del seient del
darrera.
- Que poco mundo
has visto, Johnson! – digué la Lucia, que al llarg del sopar havia
intimat amb la Cristina i havien trobat molts punts de contacte.
- Doncs jo crec
que em convertiré a l’ecologisme abandonant la incredulitat – digué
el Jota
- Que això
no és una religió! – replicà la Cristina al seu costat
- Si et converteixes
en cuiner...,no cal bon cuiner, només cuiner...a mi ja m’està
bé – digué el Jota Efa.
- Bueno, aprovechemos
el viaje para pensar un poco en vez de decir tonterias. Os parece? – digué
la Lucia dirigint-se als Johnson
- Yo creo que tendríamos
que llamarnos Lucia & Johnson – digué el Jota
- Yo creo que no
tendria que ayudaros. Ya os apañareis solos – contestà la
Lucia enfadada.
- Venga, Lucia!
No conoces a mi hermano?
- El Johnson no
obrirà més la boca. No és veritat? – digué
la Cristina. Estava pessigant-li la cuixa amb perill d’arribar a l’engonal
- Això és
coacció.
La Cristina s’apropà
més a l’engonal i aplicà més pressió a la pessigada.
- Ah! – cridà
el Jota.
- Ssst! – digué
la Cristina.
 La
Lucia resumí els punts principals i exposà els seus dubtes
sobre el cas Xavier Miró: El director del Parc Natural del Montsant
deia que la seva dona l’enganyava amb una altra dona i aquesta resulta
que era la Cristina, portaveu de la Plataforma Contra la Implantació
de Parcs Eòlics al Montsant. A més, ja tenia proves! Ara
demanava més proves o una confirmació per part dels Johnson.
Per tant necessitava alguna cosa per a desacreditar la Cristina. Aquest
era el seu objectiu? Per a què? Per a poder instal·lar molins
al Montsant sense cap oposició?
*****
Els carrers d’Escaladei
eren deserts a l’hora que van arribar. El Jota Efa aparcà i observà
en quins llocs es veia llum.
- Que miras?
– preguntà la Lucia
- Dónde podemos
preguntar cúal es la casa de Xavier Miró.
Per sort, el Restaurant
els Troncs era obert. Hi entraren i s’assegueren en una taula.
- Supongo que no
querreis volver a cenar... – exclamà la Lucia
- Tranquila, mujer.
Sólo vamos a picar algo – digué el Jota amb intenció
d’espantar-la una mica.
- ¡Déjalo
estar, anda! ¿Que quieres tomar? – li preguntà el Jota
- Un ponche. Por
lo que veo no vamos a trabajar mucho.
- ¿Cuántos
habitantes crees que tiene este pueblo? – li intentà explicar el
Jota - ¿Te parece que si entramos, preguntamos por la casa de Xavier
Miró y nos dirigimos directamente a ella vamos a actuar de manera
discreta? ¿Sabes cuánta gente está ahora mismo detrás
de todas estas ventanas a oscuras intentando descubrir quiénes somos
y a que hemos venido, en caso de que salgamos de este restaurante sin haber
tomado algo?
- ¡Está
bien, está bien! – respongué la Lucia -. Lo he entendido
perfectamente. Perdona.
- A tu et coneixen
aquí? – preguntà el Jota Efa a la Cristina.
- Suposo que de
vista – contestà ella -. No com amant del Xavier Miró.
- Ja, ja. Ho dic
per preguntar sense despertar sospites.
- No patiu. Deixeu-m’ho
a mi - digué el Jota.
El cambrer s’apropava
a la seva taula amb una llibreteta en una mà i un bolígraf
a l’altra.
- Bona Nit.
Que va a ser?
- Perdoni – contestà
el Jota -. Una pregunta, si us plau. Vostè sap on viu el senyor
Xavier Miró, per casualitat?
El Jota Efa es quedà
a quadres.
- ¡Vaya
discrección! – va exclamar la Lucía sense poder estar-se’n.
El cambrer, que era
al mateix temps l’amo del local, els explicà que el Xavier Miró
vivia a quatre passes; però no creia que fos a casa, perquè
justament per la finestra de darrera del restaurant havia vist com marxava
amb el cotxe feia cosa d’una hora o així i d’una manera una mica
com si no volés que el veiessin. D’estranquis, com si diguéssim.
- Però
jo no he dit res – acabà
- Bé, doncs.
Ens posa un “ponche”.- demanà el Jota
- Res més?
- No. És
que anem per feina, sap.
*****
La Lucia es begué
el “ponche” amb molta calma. També es fumà un cigarret i
tingué temps de repassar l’agenda que portava a la bossa, assenyalant
amb una creu les coses que ja tenia fetes i resseguint les xifres de les
hores que tenia concertades fins a dues setmanes més tard. El Jota
Efa, sense moure ni un múscul ni dir res, no deixà de mirar-se-la
detingudament. El Jota i la Cristina, mentrestant, s’explicaven la seva
vida sense preocupar-se el més mínim de la incòmoda
situació.
- Bien -
digué la Lucia, desant l’agenda una vegada buidada la copa -. ¿Que
es lo siguiente que tenemos que hacer?
- Podríem
prendre una copa – proposà el Jota, davant l’enuig visible de la
Lucia.
- Després
– digué el Jota Efa, prement suaument la mà de la Lucia -.
Ara anem a cal Xavier Miró.
El Jota es quedà
mirant-lo fixament amb cara de no saber ni on eren ni que feien.
- Ja! –
cridà el Jota Efa.
“A la orden”,
contestà son germà, que ja veia la Lucia sortint per la porta
i el Jota Efa al darrera. La Cristina, aixecant-se de la cadira, preguntà
“vens o què?”, però no esperà la resposta.
Quan, dos minuts
després, el Jota arribà davant la porta de casa del Xavier
Miró, els altres tres ja eren allí discutint que calia fer.
- Truquem
i demanem per la senyora de Miró – proposà el Jota
- I...? –
preguntaren tots tres mirant-se’l emprenyats
- I llavors...ja
veurem – continuà
- Veurem...què?
– preguntà el Jota Efa
- Un momento – digué
la Lucia -. En cierta manera no está tan mal pensado. No tenemos
nada para efectuar un espionaje. Quizá no estaría tan mal
que Cristina se presentara y encarara el problema directamente. A ver que
pasa.
- A tu et sembla
bé? – li preguntà el Jota Efa
- Pssss! Que voleu
que us digui? Truco. Dic que soc la seva suposada amant. Ella diu que no.
Jo dic “ho sento”. Ella diu “passi-ho bé”. Jo dic “adéu”.
I ja està.
- No sembla que
porti cap a res això, no – reconegué el Jota Efa
- I si realment
n’està enamorada? – preguntà el Jota.
- Tu crees? – preguntà
la Lucia
- No és pas
difícil estar enamorat de la Cristina.
- No – acceptà
el Jota Efa.
- ¿Cómo
dices? – preguntà la Lucia.
- Hombre...las cosas
como son.
- Si. Les coses
clares... – començà el Jota
- i el xocolata
espès – acabà la Cristina
- Parlant de xocolata....Mentre
tu puges naltros farem un miquelet – digué el Jota.
- T’esperem aquí.
- Que tinguis sort!
*****
El Jota, son germà
i la Lucia, s’estaven repenjats en una paret d’un racó discret.
Des d’allí podien observar la finestra de cal Xavier Miró.
La Lucia es mirava el rellotge i el mostrava al Jota Efa: ja s’havia consumit
el miquelet i encara no havia passat res. El Jota, tranquil, feu l’última
pipada i llençà el filtre de cartró al terra.
- A mi em
sembla que anem bé – digué
- Que vols dir,
que anem bé? – preguntà son germà.
- Que aquest cas
el solucionem en un no-res.
- Ni que fueras
el inspector Maigret.
- Mejor aún,
Lucía: Georges Simenon.
De sobte s’obrí
la finestra que feia estona que observaven i tragué el cap la Cristina.
- Ei, pugeu!
– els demanà sense cridar.
- Què us
deia? – feu el Jota, com si aquell gest confirmés que ja estava
tot arreglat.
Tots tres pujaren les
escales estretes que portaven a la primera planta de la casa. La porta
del pis era oberta i donava directament a un petit menjador on, segudes
entorn una taula, la Maria Montsant - senyora de Miró - i la Cristina,
prenien cafè i pastes en un ambient distès.
- Seieu,
seieu! – els digué la senyora de la casa
- Bé – començà
a explicar la Cristina -. La qüestió és aquesta: ni
jo conec la senyora Montsant ni ella em coneix a mi. Fins aquí,
tot és tal com havia dit. A partir d’aquí resulta que...
- Deixa’m que ho
explicaré jo, xiqueta – interrompé la senyora Montsant -.
Mirin...com els ho diria? A mi no m’agraden les dones. Com m’han d’agradar
les dones si no m’agraden ni els homes!
- I això
com està catalogat? – s’estranyà el Jota -. Insexual, potser?
- Menys mal! – continuà
la senyora Montsant -. Perquè el meu home és impotent, saben?
A ma filla si que li agraden...
- Una filla? Però
no diu que... – interrompé el Jota Efa
- És adoptada.
Però és com si fos ma filla. A ella si que li agraden els
homes. O les dones, no ho sé ben bé. Alguna vegada em fa
confidències i em demana consells, però...jo no li’n puc
donar. Pregunta-ho a les teves amigues, li dic sempre.
- Ha de ser trist,
eh! No poder donar als teus fills una bona educació sexual... –
lamentà el Jota
- Johnson, por favor!
– reclamà la Lucia
- Viu a Barcelona.
Estudia això de la informàtica, sap. I els retratos digitals
i no sé que més. Per cert que l’estic esperant, sap.
- Ha d’arribar ara?
– preguntà el Jota Efa
- Ja fa més
de dos hores que havien d’arribar, ella i la seva amiga. Si no, ja m’haguessin
trobat dormint.
- Bueno y...su marido,
Miró ¿sabe donde está? – preguntà la Lucia
- Que em sé
jo on és! Amb això del Parc Natural i la guerra que es porta
amb l’energia del vent...Miri, en el nostre matrimoni, cadascú fa
el seu i ens trobem a taula a menjar. La nostra il.lusió és
que la nostra filla tingui carrera. No tenim res més en comú.
- Ha vist aquesta
foto? – preguntà el Jota allargant-li el fax que els havia enviat
el Xavier Miró.
- No l’havia vist.
Però aquesta noia és l’amiga de ma filla.
- S’assembla bastant
amb la Cristina, no?
- Són iguales.
- Vol dir? – dubtà
la Cristina
Trucaren a la porta.
- Ara ho veuran
Quan es trobaren cara
a cara, la Cristina i la que semblava la seva germana bessona tingueren
un esglai semblant al que van tenir l’E.T. i el nen amic seu en veure’s
per primera vegada. Tot i no disposar de focus ni la direcció de
l’Spielberg, l’escena va quedar bastant lluïda: la Cristina es llençà
cridant a sobre el Jota i l’altra feu el mateix amb la filla de la senyora
Montsant.
La senyora Montsant,
impassible, exclamà “Ja us havia avisat”, com si amb això
ja ni hagués prou per a què la Cristina es fes a la idea
que una altra persona al món era una còpia exacta d’ella.
Perquè anaven vestides de forma diferent, però fins i tot
desprenien la mateixa olor de son i droperia, tenien els cabells amb el
mateix aspecte de despentinats i, davall de la roba, els pits d’ambdues
es proclamaven incontenibles.
*****
Una vegada refetes de
l’ensurt i segudes una costat de l’altra, encara els feia cosa tenir contacte.
El Jota es quedà encantat sense saber a quina de les dos mirar.
El Jota Efa, impressionat perquè la bellesa de la Cristina es duplicava,
no havia obert la boca. La Lucia, l’única que conservava la lucidesa,
va haver-se d’encarregar de posar ordre i organitzar la feina. Demanà
a la senyora Maria Montsant que fes més cafè, cosa que acceptà
encantada - a més, portà coc ràpid, orelletes, avellanes
torrades i licors-; tragué el Jota Efa del seu estat catatònic
a base de quatre renecs aragonesos que ningú seria capaç
de repetir i pogué fer reaccionar el Jota demanant-li que emboliqués
un miquelet. Preguntada al respecte, la filla de la senyora Montsant reconegué
que sa mare no sabria que el que fumaven no era pas tabac però que
si s’ho ensumava tampoc hi hauria cap problema. Tot això creà
un ambient propici per a què les dues Cristines (fins i tot el nom
el tenien igual) poguessin començar a sentir-se la veu i iniciar
un esborrany de conversa.
Després de
repassar biografies, parents propers i llunyans, records d’infantesa i
històries de família explicades pels iaios van haver de rendir-se
a l’evidència que no eren ni germanes ni tan sols cosines de lluny.
A més, van poder constatar que, a part de l’aspecte físic
i el nom, eren totalment diferents. Quan s’arribà al tema dels parcs
eòlics la discussió gairebé acabà en enfrontament.
Aquest moment fou aprofitat per la Montsanet, diminutiu de Montsant, filla
de la senyora Maria Montsant, per prendre la paraula i posar sobre la taula
les cartes de tot l’afer Xavier Miró.
La Montsanet, també
anomenada Tsanet, amb la inestimable ajuda de la seva amiga Cristina, era
l’encarregada de muntar tot l’espectacle de sons i imatges que els Johnson
havien de trobar en arribar aquesta nit per a permetre que tinguessin les
proves necessàries que el seu pare reclamava i que, grosso modo,
demostraven que la Cristina, Portaveu de la Plataforma Contra la Implantació
de Parcs Eòlics al Montsant, s’entenia amb la dona del senyor Xavier
Miró, director del Parc Natural del Montsant.
- Puc preguntar
perquè ton pare és senyor i jo no sóc senyora? – demanà
la Cristina empipada.
- Ho sento. No era
la meva intenció.
- Però, si
la Cristina venia amb naltros, com podia pensar que ens ho creurìem?
– preguntà el Jota Efa
- Ell no ho devia
saber que la Cristina era amiga vostra – contestà la senyora Montsant.
- És clar.
- Y todo esto...sirve
para...¿que? – preguntà la Cristina
- La veritat és
que no ho sé – reconegué la Tsanet -. Mon pare m’ho va demanar...M’ho
va manar. Ma mare també sap que ho ha de fer. És bastant
autoritari, sap.
- No, si això
ja ho tinc clar – digué la Cristina
- Però...
– començà a raonar el Jota Efa, que remenava els pensaments
amb el fum del cigarret -. La finalitat última de tot això
és, per casualitat, posar molins al Montsant o només muntar
un embolic de faldilles i pantalons?
- Miri...jo no ho
sé – respongué sincerament la senyora Montsant -. No hi entenc
d’aquestes coses. El meu home, des de sempre, ha estat convençut
que el Montsant té energia. Una energia que salvarà la comarca
del desastre famós de la fil•loxera de fa no sé quants anys.
No me’n recordo, jo.
- I...
- Que ara algú
li dona la raó – continuà la Tsanet -. El Montsant pot produir
una immensa quantitat d’energia a partir del vent. Una energia neta, sense
efectes secundaris, que portarà una enorme riquesa a la nostra comarca.
Feina, diners, benestar...
- I una merda! –
exclamà la Cristina
- El que ell fa
tant temps que esperava, ara arriba. I més gros del que es pensava.
I justament, ell en serà l’artífex.
- Està sonat!
– continuà exclamant la Cristina
- ¿Realmente
vosotros os creeis todo eso?
- Portem tota la
vida sentint el mateix.
- Supongo que también
estará a favor del Plan Hidrológico... – remugà la
Lucia
- L’energia eòlica
és natural – digué la Cristina amiga de la Montsanet
- I una merda! –
tornà a cridar la Cristina
- No és natural,
Cristina? - preguntà el Johnson confós
- És natural.
El que no és natural és que de tant natural que sigui vulguin
concentrar tots els molins del país en una única muntanya
que, vés per on, és un parc natural.
- Tot és
molt natural aquí, ja ho veig – digué el Jota
- S’ha d’aprofitar
el vent... – intentà explicar la Cristina amiga de la Montsanet
- Fa molt vent aquí.
Sempre hem de portar dos pedres a la butxaca per no caure – replicà
l’altra Cristina
- Bé, escolteu,
deixem-ho estar això dels parcs eòlics ara.
El Jota Efa se n’adonà
que no estaven per la feina i intentà centrar el tema.
- La qüestió
– continuà – és que naltros hem vingut per a obtenir proves
que demostrin que la senyora Montsant i la Cristina s’entenen. Si no, no
cobrem. No sé si m’explico.
- Perfectamente,
Johnson – digué la Lucia fent-li costat.
- A més –
afegí la Montsanet -, naltros hauríem de col.laborar, per
tal d’evitar que se sàpiga que en comptes de muntar tot el teatre
hem tingut una vetllada molt agradable.
- Això és
un dir... – digué la Cristina, que encara estava enrabiada
- Proposo una cosa
– digué el Jota -. Quan acabem, baixeu amb nosaltres a Falset a
prendre una copa. Vosté també senyora Montsant.
- No, jo ja no estic
per aquestes coses. Aneu, aneu – digué encoratjant sa filla i la
seva amiga.
- No sé si
és una bona idea – es queixà la Cristina.
************************************************
|
