 |
 |
 |
 |
|
|
 Una
hora i mitja més tard el 4L dels Johnson passava per davant del
Portal dels Ferrers i rere seu un beetle de color groc a l’interior del
qual anaven la Montsanet i la seva amiga, que havien decidit venir amb
el seu cotxe. Com que la Cristina encara estava de morros, no havien obert
la boca en tot el viatge i el Jota cregué que ara era el moment
apropiat per iniciar conversa.
- Són bona gent – diguéHavien aconseguit fer una foto de la senyora Montsant abraçada a la Cristina i a la seva germana bessona al mateix temps. Quina sorpresa s’emportaria el Xavier Miró! Li donarien proves que la seva dona s’entenia no només amb una altra dona, sinó amb dos. I a més eren bessones! Feina feta. I a cobrar! Després ja mirarien de solucionar el problema dels parcs eòlics, tot i que dubtava que ells dos tinguessin capacitat suficient per a ficar-se en una cosa de tanta envergadura. És clar que a la Cristina no li podien fallar. I a la Lucia, que li havia sortit el seu costat activista i no estava menys guerrera que la Cristina. Potser primer que res caldria conscienciar a l’altra Cristina i a la Tsanet per a què ajudessin. Si tenien ni que fos una mica d’èxit ja es veia a les terres de l’Ebre i a l’Aragó a desembolicar el nyap del Pla Hidrològic. Això ja seria la hòstia! Engrescat, el Jota Efa, recordà que el seu amic Rael tocava a Marçà i proposà d’anar-lo a veure. - ¿En la plaza? – preguntà la Lucia, esverada de pensar en la fresca que feia al carrer a aquella hora. El Jota Efa observà sobre l’escenari una pancarta penjada amb el lema “No més parcs eòlics al Priorat”. Al davall, subjectada d’aquesta, una altra més petita de color blau mostrava el dibuix d’un tub formant un nus, símbol del moviment anti-transvasament. Llavors se n’adonà que tot el personal, per la manera de vestir i de pentinar-se, eren ecologistes, naturistes, macrobiòtics, ioguis i tota aquesta espècie amb que es podia relacionar el Miquel. Devia ser un ball organitzat per la plataforma; suposició que confirmà el fet que la Cristina, en la seva salsa, es va dissoldre entre la gernació acompanyada del Jota. Miraculosament trobaren
buida la seva taula del racó, a l’esquerra de la porta entrant i
s’hi assegueren. La Montsanet i la seva amiga, una mica cohibides, acceptaren
de fer una copa i el Jota Efa aprofità el viatge a la barra per
a fer notar al Rael que era allí.
- Esta canción me gusta mucho – digué la Lucia -. Me recuerda mis bailes de jovencita. No sabía que era de Santana.Per sort pel Johnson, el Rael donà per acabat l’homenatge a Santana i decidí interpretar el seu gran èxit d’Alejandro Sanz: “Corazón partío”. La genialitat de la seva interpretació consistia en què mai no cantava la mateixa lletra ni mai se sabia quan duraria la peça: podia acabar-se abans d’hora o durar fins no se sabia quan. Aquell dia, justament, era dels que no sabia com acabar-la. Cansats, el JF i la Lucia s’assegueren a la taula, on les seves dos noves amigues, s’ho passaven d’allò més bé amb el Miquel i el Joan Lluis. Al cap de poc, es presentaren el Jota i la Cristina proposant-los anar a fer l’última copa al Pub Bristol. Hi estigueren d’acord. La Montsanet i la seva amiga, més contentes del compte, s’hi apuntaren corrents. ***** - Hombre, Johnson! Quan temps sense veure-us per aquí!Després de discutir si primer era la sal, la llimona o el tequila sense arribar a cap acord, es passà a discutir què és el que anava segonament, discussió que també acabà amb el mateix resultat. A continuació es discutí quin sabor es reservava per a l’últim lloc. Finalment, com que no s’arribà a cap conclusió consensuada, s’optà perquè tothom s’ho prengués segons el seu lliure albir. Després de tres gots a ningú li importava ja que anava en primer, en segon o en tercer lloc. A la Montsanet, agafada al Miquel, li donaven tombs les ninetes dels ulls i la seva amiga Cristina feia petons a les galtes xuclades del Joan Lluís. - Pep, una altra ampolla – demanà el JotaEl Pep s’aixecà deixant sols a la taula els tres paios amb americana i pantalons negres, camisa blanca, corbata negra i ulleres de sol que feia estona que parlaven amb ell. El Jota Efa s’olorava algun afer tèrbol. Res d’estrany, per altra banda, en aquell lloc; però s’endevinava una terbolesa diferent. - Ja que hi ets posa una mica de Gato Pérez, no? – demanà.El Pep remenà per dins la cabina com si busqués alguna cosa que no trobava i que sabia que havia de ser allí. Per fi tragué el cap i cridà: - Johnson! A veure si ho coneixes això!El primers acords de “Viejos automóviles” començaren a sonar. El JF es mirà la Lucía. - Yo no sé nada – s’excusà ella, comprenent que l’estava acusant de ser la responsable que aquella cançó, que ell li havia cantat dalt a Sant Pau després de dinar, sonés justament ara com si estigués preparat.Sense preocupar-se’n més van dedicar-se a gaudir de la cançó i la Montsaneta i la seva amiga, tot i que gairebé no s’aguantaven dretes, també s’hi van afegir: - “En la montaña que está junto a la ciudad / unos amigos se reunen cada noche / en una cueva que se extiende subterránea / y es el refugio de una vieja amistad. / Los grandes planes que ellos hacen cada noche / llevan a cabo en la más negra oscuridad / vigilando, siempre huyendo, despistando. / Los amigos són y están, son la verdad / Si la existencia no depara otro destino / es bueno hacer lo que siempre has conocido, / otro día, otra mañana, ir adelante. / Nunca se cambia, nunca te dejan tranquilo / Y si el silencio rompe en la noche un sirena / es el final, ya no se pasará más miedo. / Viejos automóviles a un solar secreto / y con los amigos largos meses al destierro...”Abans d’acabar la cançó la Lucía hagué d’apartar-se per deixar passar aquells tres paios de negre que s’aixecaren de sobte, bruscament, i sortiren amb cara de males puces. La Lucía li donà un cop de colze al JF que ja tenia a la mà una càmera fotogràfica que havia agafat de la bossa de la Montsaneta. - Ei! – cridà el Pep i aixecant un dels gots que havia quedat sobre la taula, per a que quedés clar -. Paga la casaEn el moment que es giraren el JF premé el disparador. La Lucia es posà les mans al cap, esperant la reacció violenta d’aquells tres homes enigmàtics. Però, miraculosament, no es disparà cap flash i aquells subjectes no s’adonaren que els havien fet una foto. - Dios me ha oido! – feu la Lucia.  El
Gato Pérez cantava “Distante en el recuerdo, perdido en la memoria
/ guarda un ritmo la especie / que siempre es natural. / Es grato su recuerdo,
sincero y espontáneo. / Ruido de cuero y caños...sabor de
barrio”. El homes de negre ja havien marxat. El Pep es ficà a la
barra i tragué una altra ampolla de Tequila.
- Convido jo. I a més, us explicaré con funciona exactament això del Tequila, sal i llimona.Fantàstic. Llàstima que la Montsaneta i la seva amiga Cristina ja no estaven per orgues. ***** - No nos que queda margen de elección, Johnson – digué la Lucía -. O las despertamos o se quedan encerradas aquí.De sobte la Cristina cridà al Jota que havia sortit disparat cap al wàter - Que no et trobés, bé?El Jota tornà del wàter amb un got ple d’aigua. - Senyores i senyors – avisà -, posin atenció – s’assegué damunt la barra -. Tal i com endevinava la Lucia abans, avui explicarem un conte que porta per títol: No tenia gaire marge
d’elecció. Si continuava badant davant aquella noia de pell
fosca i amb els ulls verds que em servia mitjanes tan afectuosament rera
la barra de fusta de la cabanya de la platja, acabaria més que probablement
perdent el seny i la possibilitat de rematar tota la jugada tant metòdicament
preparada per a conquistar la Laura, que esperava vora l’aigua que li fes
arribar una cocacola.
Cada vegada que jo li demanava que em posés un pot de cocacola i em fes el compte ella es repenjava a la barra clavant-me els ulls verds a dos dits dels meus i em preguntava si no volia una altra mitjana abans de marxar. I jo no podia resistir-me; mirava cap on era la Laura, esperant que ella em veiés i pogués dir-li ja vinc, però ella continuava amb els ulls tancats. I aquella noia d’ulls verds, ben oberts, que ho veia, em deia beu-te’n una altra que la teva noia dorm. I abans que jo pogués badar boca ja tornava a tenir una altra cervesa al davant. Semblava com si el
temps s’hagués aturat i tot el món conegut fos aquella cabanya
de la platja habitada únicament per aquella noia de pell fosca i
ulls verds. Jo em sentia com un estrany enmig d’aquell espai i aquell temps
que em tenien segrestat i m’impedien de tornar amb la Laura, tot i que,
sincerament, no sentia l’obligació de tornar i gairebé ni
me’n recordava que m’estava esperant; era com si la veiés des de
molt lluny, des d’un altre mon. I així, lentament, es feu de nit.
L’endemà, quan sortí el sol, la Laura, encara al meu damunt, em preguntà “i la cocacola què”. Vaig mirar cap a la cabanya. La noia dels ulls verds estava obrint. No tenia elecció. Havia d’anar a buscar la cocacola. ***** - Ara sí que ja no tenim marge electoral – digué el Pep trencant el silenci que seguí a la conferència.El Miquel i el Joan Lluís tenien els ulls brillants i el somriure petrificat als llavis, però s’aguantaven ferms. El Jota mostrava la ganyota de beneit que solia mostrar en ocasions com aquestes. La Montsaneta i la seva amiga Cristina, que s’havien refet una mica per a escoltar la conferència del Jota, tornaven a dormir en un sofà. La Cristina agafà el Jota pel braç. - Au! Va, que anirem del bracet.
|
|
|
|