 El
molins del coll de la Teixeta giraven cada vegada més depressa.
Flop, FLop, FLOp, FLOP. El soroll era cada vegada més fort. Des
de baix al peu mirava amunt i veia les aspes cada vegada més a prop
del seu cap. No podia moure’s. Baixà la vista i comprovà
que era lligat d’esquena al peu d’un molí, amb els braços
al darrera. Sentí una veu que el cridava. Escorcollà amb
la vista tot l’entorn i no veié ningú. Tampoc passava cap
cotxe. De fet era de nit, només es veien les llums taronja del túnel
i del fanals de les rotondes de Porrera i la carretera de la mort. Tornà
sentir que algú el cridava: “Johnson! Johnson!”. Intentà
girar el cap i mirar cap a l’altra banda. Tot era fosc, però alguna
cosa brillà un moment. Mirà més detingudament. Tornà
a semblar-li que alguna cosa brillava un moment, al costat de la que havia
brillat abans. I moments després una altra, a l’altre costat. Ara
podia endevinar unes ombres que avançaven. Encara sentia els crits:
“Johnson! Johnson!”. Més fort que abans. Les ombres semblaven figures
humanes. Tragué els ulls de la foscor i tornà a mirar damunt
seu. Les aspes eren a punt d’afaitar-li el cap. El soroll era espantós:
FLOPFLOPFLOP. Per davall algú repetia el seu nom a crits. Tornà
a girar-se. Eren tres figures humanes, sí. I avançaven cap
a ell. Alguna cosa brillà a l’altura del cap d’una d’aquelles figures.
Eren...unes ulleres? Tres homes que portaven ulleres, tan foscos com la
foscor de la nit. “Johnson!”, tornà a sentir. Però la veu
no venia d’aquelles ombres. Es girà per veure qui cridava. No veié
ningú. Tornà a mirar a l’altra banda. Ja eren davant seu.
Els homes de negre! “Johnson!”, sentí al mateix temps que
un colze se li clavava al costat.
- Aaaah!
– s’incorporà cridant esgarrifat
- Que pasa? – preguntà
algú al seu costat.
Es girà i veié
la Lucia vora seu, al llit.
- Què?
– preguntà ell
- Que te estan llamando
hace rato.
- Qui?
- No sé.
- On?
- Abajo, en la plaza.
- Ah!
- Johnson! – es
tornà a sentir
Comprengué que
eren els crits que sentia en el somni. Algú, des de baix a la Quartera,
l’estava cridant. I devia fer estona! Qui podia ser?
Sortí al
balcó i veié el Rael de la pastisseria amb una bossa a la
mà.
- Rael!
Que no tens son?
- És que
quan he arribat estava inspirat.
- Has composat alguna
cançó?
- No. M’he posat
a fer croissants. He inventat els croissants de vi ranci. Te’n porto uns
quants per a que els tasteu.
- Gràcies.
Puja, que esmorzarem.
- No, no; que ara
em ve la son.
- Com vulguis
- Te’ls deixo a
l’escala.
- Val
- Que quiere? –
preguntà la Lucia amb veu d’adormida.
- Ha portat croissants.
- ¡Mira que
bien! ¿Vas a hacer café?
- Quan estigui t’aviso.
En sortir de l’habitació
veié la Cristina seguda a la taula del menjador. S’aturà
i la mirà amb atenció. Era la mateixa imatge d’ahir: despentinada,
badallant i amb aquella jaqueta de pijama que, mes que tapar-los, feia
tot el possible per a fer evidents els seus pits.
- Bon dia,
Johnson! – digué ella sense mirar-lo.
El Jota Efa intentà
dissimular
- Ehem.
Anava a fer cafè...
- Aquestes dos em
sembla que ja les tenim reconvertides – indicà la Cristina amb la
vista
El Jota Efa s’apropà
a la taula on era la Cristina, per a poder veure la resta del menjador
que des del passadís no era visible. L’escena que contemplà
el va colpir: les cames li feien figa. La Montsaneta dormia sobre l’estora:
sense calces, la camisa oberta, els sostenidors al coll; a la panxa hi
portava dibuixat amb retolador el símbol anti-transvasament. El
Miquel, al seu costat, dormia totalment vestit, amb els braços i
les cames obertes. Al sofà, la seva amiga Cristina també
dormia: camaoberta, els pantalons mig desbotonats, amb una samarreta curta
tan ajustada que estava a punt de rebentar per la pressió d’aquells
pits; de fet, un d’ells ja gairebé sobreeixia i deixava veure una
mena de tatuatge que semblava un senyal de prohibit sobre el dibuix d’un
molí. El Joan Lluís, encongit en una punta del sofà,
repenjava el cap sobre una mà i tenia el de la Cristina a la seva
falda; anava amb camisa i jersei, però en calçotets.
Incapaç de
continuar mirant, se’n tornà cap a l’habitació.
- Lucia!
No te lo vas a creer...
- ¿No haces
café? – preguntà primer despreocupada. Després s’incorporà
i preguntà molesta: - ¿Vuelves a ser incapaz de contener
tus bajos instintos?
- Yo me vuelvo a
la cama
- Me has tenido
toda la noche a tu lado y no has intentado nada.
- No estaba en perfectas
condiciones.
- Está bien.
Voy a ver.
La Lucia s’aixecà
nueta i es dirigí cap a la porta.
- Vamos
– digué
- ¿Vas a
salir así? ¡Ya sólo faltas tú para que me de
un soponcio definitivo!
- Está bien
– agafà una jaqueta de pijama del Jota Efa, com sempre que es quedava
a dormir. Li agradava molt aquell dibuix de ratlles, i aquelles butxaques,
i aquell tacte de teixit que no sabia ben bé el que era però
es notava que era com els d’abans. Si fa no fa, li quedava igual que a
la Cristina.
S’arribaren ambdós
fins al menjador.
- Buenos
dias – digué la Lucia mirant la Cristina. Després, veient
el panorama del menjador, exclamà: - ¡Vaya!
- Bon dia – contestà
la Cristina -. Le decía a Johnson que estas dos parecen reconvertidas.
- Què? –
contestà el JF, com si fins ara hagués estat absort sense
moure’s d’aquell punt.
- Que ja són
del nostre bàndol.
El JF s’obligà
a reaccionar i demostrar que pensava en la seva feina.
- Podria
ser. Però encara no sabem que pretenia el Miró.
- Tenir-nos allunyats
– digué la Cristina allargant-li el diari.
La notícia anava
en portada: Xavier Miró, director del Parc Natural del Montsant,
anunciava la signatura d’un acord amb la totalitat d’alcaldes de la comarca
per a demanar una zona d’exclusió dins el parc que pogués
admetre la instal·lació d’un gran conjunt de generadors eòlics.
El periodista informava que la trobada s’havia fet la nit passada en un
lloc indeterminat de la comarca i que la portaveu de la Plataforma Contra
la Implantació de Parcs Eòlics al Montsant no havia pogut
ser localitzada.
*****
Mentre els altres encara
dormien escampats pel menjador, ells tres van posar-se a esmorzar.
- Mmmm!
Aquests croissants amb vi ranci estan boníssims – deia el Jota Efa
- Amb vi ranci?
– preguntà la Cristina
- És una
recepta nova que ha inventat el Rael.
- ¿Ah, si?
– preguntà la Lucia.
- Aquesta nit –
aclarí el Jota Efa.
- ¿Mientras
tocaba?
- Al volver.
- Este mozo es un
portento.
El Jota, que havia sentit
l’olor de cafè, sortí de l’habitació i s’assegué
a la taula.
- T’he guardat
croissants – digué la Cristina.
El Jota allargà
la mà per agafar-los però la Cristina li impedí.
- Què
es fa, primer? - preguntà
El Jota li feu un petó.
- Johnson!
A mi no me has dado ninguno, todavía – es queixà la Lucia
- Es que tengo...una
especie de nube entre los ojos.
- Esto es resaca,
hombre.
- ¿Tu crees?
¿No será preocupación? Estoy pensado...¿cúal
sería el siguiente paso...?
- Si me das un beso
te doy un consejo.
- Eso está
hecho – digué el Jota Efa posat els llavis en posició de
rebre un petó.
- No, así
no. He dicho un beso. De verdad. Con sabor a café y a croissant
de “vi ranci”. Si me lo das bien hasta puede que me desabroche la chaqueta
del pijama.
- I jo també
– digué la Cristina.
- Jo em trec els
calçotets – afegí el Jota
- Deixem-ho estar
– digué el Jota Efa espolsant amb la mà totes les propostes.
- Creo que el Xavier
Miró no va a venir a recoger el trabajo que te encargó –
digué la Lucia
- ¿Éste
era el consejo?
- Bueno, el detective
eres tú.
- Ja. I si el truco
recordant-li?
- Prova-ho – digué
la Cristina -. Ara deu estar content.
- En acabat d’esmorzar.
Feu un glop de cafè
i llavors es mirà la Lucia.
- Según
tú, pues, Miró sabia que Cristina salía con Jota.
Lo de ayer por la noche...¿era una maniobra de distracción?
- Si. O no – respongué
la Lucia, sense tindre-ho clar
La Cristina es mirà
la Lucia.
- Tu creus que el
Miró sabia que la Cristina i jo érem iguals? – preguntà
- No. O sí
– respongué el Jota, burlant-se de la resposta anterior de la Lucia
El JF s’acabà
el cafè i encengué un cigarret.
- Jo diria... –
començà a explicar –. Crec que, per una banda, el Miró
sabia que la Cristina sortia amb el Jota. Això el devia preocupar,
perquè, a part de la Plataforma, tenia darrera seu (si més
no, en potència) un despatx de detectius.
- Si més
no, en potència – digué el Jota en veu baixa -. Ah! – exclamà
després de rebre una puntada de peu per davall la taula de part
de la Lucia.
- Se sentia massa
vigilat – continuà el JF - i es temia que poguéssim dinamitar-li
la reunió d’aquesta nit. Per altra banda, crec que també
sabia que l’amiga de sa filla era una còpia exacta de la Cristina,
i s’aprofità d’això per a tenir-nos ocupats; per a enredar
més la troca, vaja.
- Y los hombres
de negro, ¿crees tú que tienen algo que ver en todo esto?
– preguntà la Lucia
- No m’estranyaria.
He somiat amb ells.
- Bon dia! – remugà
la Montsanet passant pel seu costat en direcció al vàter.
Continuava portant els
sostenidors al coll i la camisa oberta. El Jota Efa respirà fondo
empassant-se el fum i el Jota allargà el coll cap al passadís
per a poder veure-li el cul.
Moments després
se sentí com vomitava i el JF expulsà lentament el fum dels
seus pulmons. Tots quatre miraren la resta de gent que hi havia al menjador
per a veure quins altres incidents hi havia en preparació. L’amiga
de la Montsaneta continuava dormint, el Miquel també i el Joan Lluís,
segut en una punta del sofà, saludà amb la mà.
- Parleu
del homes de negre? – preguntà -. Son una llegenda d’aquelles...
urbanes. Diuen que quan algú té contactes amb extraterrestres...Veu
un ovni o una cosa d’aquestes...Apareixen els homes de negre i aquí
mai més ningú en sabé res. En van fer una pel·lícula:
“Men in black”.
- No crec que el
Miró tingui ajuda d’altres planetes – digué la Cristina.
- O si – digué
el Jota.
- Au, va! Activem-nos!
Vaig a començar a mobilitzar al personal de la plataforma, a veure
que hem de fer – digué la Cristina
- Jo t’ajudo – aixecà
la mà l’altra Cristina des del sofà sense obrir els ulls.
- Tu? – preguntà
la Cristina incrèdula.
- Si no et sap greu...Però,
primer....he d’anar a vomitar!
*****
El Jota va saber fer-se
fonedís mentre la Cristina es vestia i la Montsaneta i la seva amiga
se sentien vomitar al vàter. La Lucia i el JF, ves quin remei, van
haver de desparar taula.
- Aquest
jovent no sap beure – sentiren que deia el Miquel a fora el menjador.
- Uno que se despierta
- Miquel! Com estem?
– preguntà el JF sortint a agafar l’última tassa que quedava
a la taula
- Una mica cansat.
Però això amb un bon esmorzar s’arregla.
- Doncs, tu mateix.
- No tindràs
pas fesols? I botifarra?
- No seria millor
que consoléssiu les vostres amigues?
- Eh, Joan Lluís,
que ara ens aniria bé una botifarra culana amb fesols? – preguntà
el Miquel
- Jo amb un cafè
amb llet vaig que m’apanyo – contestà ell, que continuava amb els
ulls oberts però sense moure’s
- Ja us aclarireu.
Però feu via, que hi ha feina – els apressà el JF
- Val, val. No ens
estresséssim – contestà el Miquel.
- Mientras haces
una llamadica a Miró voy a mirar que hacen esas mozas – digué
la Lucia.
Encara anava amb la
jaqueta de pijama del JF que tan li agradava portar i que, segons opinió
de tots els presents, li quedava tan bé. En enfilar el passadís,
el Miquel, gitat a l’estora, va poder veure perfectament el que hi portava
al davall. O sigui: no res.
- Lucia,
per molt que diguin, no hi ha ningú que tingui...
El JF li etzibà
una mirada criminal.
- El que
dèiem, de l’estrès.
*****
- Senyor
Miró?
- Sí. Qui
és?
- Sóc el
Johnson
- Qui?
- De Johnson &
Johnson, detectius
- Perdoni, però
em sembla que s’equivoca.
- No. El que s’equivoca
és vostè. Va encarregar-nos una feina i ja la tenim feta.
- No sé de
que em parla.
- Jo sí.
I si vostè no fa memòria podríem anar a parar al jutjat.
- Però, que
diu ara? Jo li he signat cap contracte a vostè?
- Verbal.
- Au, va! No em
faci riure!
- Miri, jo no puc
perdre el temps. Tinc aquí les proves de la infidelitat de la seva
dona que em va demanar. Espero que passi avui a recollir-les i em pagui,
tal i com vam quedar.
- Però, que
coi s’empatolla de la meva dona?
- El que sent.
- Ja li he dit que
jo no li he signat res. I vostè no pot demostrar totes aquestes
bestieses que està dient.
- Ja li he dit que
tenim un contracte verbal.
- Verbal? I que
més, home?
- Totes les converses
que tenen lloc en aquest despatx s’enregistren. Les trucades també.
El JF somrigué
en comprovar que a l’altra banda de la línia es feia el silenci.
Se sentia de fons la veu de la senyora Maria Montsant preguntant al seu
marit qui trucava. “No res, no res” li contestava ell. “Però, qui
és?”, insistia ella. “No res, no res”. “No serà pas el Johnson?
Dóna-li molts records”.
El JF continuava
esperant, amb paciència. Sabia que el tenia a les seves mans.
- Està
bé –contestà finalment el Miró -. Ara vinc cap aquí.
Penjà. Satisfet,
es quedà vora el telèfon, amb la mà al seu damunt.
- És
veritat, que s’enregistren totes les converses? – preguntà el Joan
Lluís sorprès.
- Això és
Holivut! – exclamà el Miquel.
- Una vegada l’Àlex
va fer un invent per a fer-ho, però al cap d’un temps, i degut a
circumstàncies econòmiques que ara no venen al cas, vam deixar
de comprar cintes. No sé si encara funcionaria
*****
Al cap d’unes dues hores,
Xavier Miró trucava a la porta. El Jota l’obrí i el feu passar.
- Bon dia
– el saludà el JF des de darrera la taula de despatx que substituïa
la taula de menjador en les hores de treball.
- Vinc...
- Si, ja sé
a què ve – li ensenyà un sobre -. Vol veure la foto?
- No cal. Li puc
fer un taló?
- Ho sento. No esperarà
que confiï en vostè? Efectiu.
- “Contante y sonante”
– digué el Jota des del seu darrera.
- Es que no sé
si en portaré prou.
- Hi ha un caixer
aquí a baix mateix
No calgué. En
portava suficient.
- Vol un
rebut?
- No, gràcies
S’aixecà i anava
a sortir del menjador quan la Montsanet sortí del vàter i
avançà, caminant de tort, pel passadís.
- Papa!?
– se sorprengué
- Filla! – cridà
son pare encara més sorprès
La Tsanet oferia un
aspecte penós.
- Que li
han fet a ma filla? Que pretenen? – preguntà girant-se cap als Johnson
- No han estat ells
– replicà ella
- I esperes que
m’ho cregui jo, això? – digué, indignat
Tornà a encarar-se
cap als germans Johnson i els increpà.
- Que volen? Diguin!
Que és el que volen? – preguntà, intentant demostrar la seva
fermesa
Davant el mutisme
d’aquests tornà a dirigir-se a la Montsanet.
- Filla,
estàs bé? Que t’han fet? – es preocupà, però
sense arribar a vacil•lar
- M’han violat.
- Com dius? – de
sobte fou perceptible que s’obria un clivell en el seu caràcter
ferm.
- M’han violat.
- Què? –
la seva fermesa s’acabava de badar totalment.
- Tres homes amb
vestit negre i ulleres de sol – acabà d’explicar la Tsanet.
El Xavier Miró
intentà agafar-se al bastiment de la porta del menjador, però
no hi fou a temps i caigué, rodó, al terra.
*****
 Seguts
en un banc del passeig del Tancat, la Lucia i el JF, tancaven els ulls
deixant-se estimar pel sol del matí. Davant seu, en un altre banc,
dos iaies renyaven els seus nets que baixaven pel tobogan. Se sentien els
crits dels nens jugant als gronxadors i el soroll de les bicicletes que
passaven contínuament cap a una banda i l’altra.
- ¿Sabrías
adivinar por el sonido si se trata de una Orbea o una BH?
- ¿Tu crees
que aún se fabrican estas marcas?
- No sé.
Pero si te fijas distingirás dos sonidos claramente distintos.
- No tengo el oido
tan fino, maño.
- ¿Ei! –
el JF aixecà el dit -. Este sonido de ahora es diferente. Debe ser
una Gimson.
- ¿Una Gibson
Les Paul?
- No. Eso es una
guitarra, mujer. He dicho Gimson. Cuando yo era pequeño habia una
marca que se llamaba así.
El JF continuà
explicant els seus records. Ja no ho explicava a la Lucía: semblava
parlar sol.
- Era la
primera vegada que veia una bici amb mànec de competició,
canvi de pinyó i de plat, suport per a l’ampolla d’aigua...
- ¡Johnson,
me parece que estás muy mal!
- Yo al menos distingo
tres tipos distintos de bicicletas. Tú no distingues una bici de
una guitarra.
- No me provoques,
Johnson. No me provoques.
- Que más
quisiera yo, que provocarte.
- Si. La verdad
es que parecemos un matrimonio viejo y aburrido.
- Nadie diría
que acabamos de salvar la comarca de las garras de una pérfida banda
de malhechores.
- ¿Cómo
adivinastes la conexión de los hombres de negro con Miró?
El JF cantussejà
un tros del tema del Gato Pérez:
- Viejos automóviles
a un solar secreto...
- ¿No me
digas que sólo con eso ya supusiste que detrás había
algún oscuro negocio, que el parque eólico era una tapadera?
- Bueno, cuando
vi los hombres de negro...sentí que encajaban perfectamente.
- Pero cometieron
el error de hacer daño a lo que más quiere Miró...
- Fué una
buena idea, ¿verdad? Hacerle creer que habían violado a su
hija...
- Bueno, parte del
mérito es de Miquel i Joan Lluís, que la convencieron de
apuntarse al otro bando.
- Sin duda. Les
daré algo para tabaco.
- ¡Agarrado!
¿Y crees que el Miró también se ha pasado al otro
bando?
- Creo que con el
mismo empeño que defendía su parque eólico defenderá
lo contrario.
- Cristina estará
contenta.
- Lo està.
Y además ha cumplido su trabajo. La plataforma ya no tiene mucho
sentido.
- ¿O sea?
– preguntà la Lucia encuriosida
- O sea que se va.
Con la otra Cristina, a Africa. De cooperante con una ONG
- ¿Y Jota?
- Supongo que estará
emborráchandose con Miquel i Joan Lluís.
- ¿La Montsanet
tambien va?
- No. Se’n torna
a Barcelona, a estudiar. Però els amics han de fer-se costat en
moments així.
- Claro. Por cierto,
todavía no he visto la foto de los hombres de negro.
- Yo tampoco. La
tengo aquí en un sobre. Toma.
Li allargà sense
obrir els ulls i es quedà en silenci. Un silenci que s’anà
perllongant però que no semblà preocupar-lo. A la fi, en
veure que la Lucia continuava sense dir res, es girà cap a ella
esperant algun comentari.
- Una estupenda
imagen de la magnífica puerta del Pub Bristol vista desde el interior
– digué la Lucia
- Com?
El JF obrí els
ulls de cop i li arrabassà la foto. S’incorporà una mica
i, agafant-la amb les dues mans, es quedà mirant-la, perplex.
Els homes de negre
no hi eren.
*****
Era ben entrada la nit
quan el JF deturà el 4L just al peu d’un dels generadors eòlics
gegants del coll de la Teixeta. Tan ell com la Lucia respiraven apressadament:
acabaven de repassar-se tot el parc eòlic de Pradell penjant a cada
molí una fotocòpia de la foto dels invisibles homes de negre.
- ¿Tu
crees que servirà de algo? – li havia preguntat la Lucia al JF
- Al menos sabran
que hay alguien que se hace preguntas.
- Bueno. Delito,
lo que se dice delito, tampoco es.
Moments després
s’aturà al seu costat el beetle groc de la Montsanet. Al seu interior,
a més d’ella, hi anaven les dos Cristines. Totes tres els havien
estat ajudant tota la nit, donat que el Miquel, el Joan Lluís
i el Jota o encara estaven emborratxant-se o ja havien arribat al punt
crític de la ressaca monumental. El JF baixà la finestreta
i tragué la mà dreta fent el senyal de victòria. Elles
contestaren de la mateixa manera i se n’anaren.
La Lucia mirà
aquelles enormes aspes que semblaven haver de caure al seu damunt i preguntà:
- Y ahora,
¿que esperamos?
- No consigo sacarme
de la cabeza el sueño que tuve.
- ¿Y pretendes
conseguirlo quedándote aquí?
- ¿Que te
parecería hacer el amor al pie de un molino de viento?
- Morboso.
- Exacto. ¡Que
morbo! ¿No decías que parecíamos un matrimonio aburrido.?
- ¿Para eso
me has echo poner tu pijama bajo la ropa? Eres un diablico, Johnson.
La Lucia se’l mirà
tendrament i li feu un petó al llavis.
- ¿Habrás
traído algo para beber, al menos? – preguntà -. Ya sabes
que el sexo da mucha sed.
- ¡Cocacola!
– digué el JF mostrant-li una ampolla de dos litres que tragué
de davall del seient.
- ¿Cocacola?
El JF repetí
de memòria el final del conte que el Jota havia explicat al pub:
- “L’endemà,
quan sortí el sol, la Laura, encara al meu damunt, em preguntà
“i la cocacola què”. Vaig mirar cap a la cabanya. La noia dels ulls
verds estava obrint. No tenia elecció. Havia d’anar a buscar la
cocacola.”
- Cómo comprenderás,
las tiendas quedan un poco lejos de aquí – explicà a continuació.
En aquell moment les
aspes enormes que donaven tombs al damunt seu semblaren perdre la força
que les impulsava. La Lucia es quedà amb els dits a l’últim
botó de la camisa. El JF, sense treure’s els cigarret consumit dels
llavis, deixava escapar el fum lentament.
En qüestió
de segons el molí estava totalment immòbil.
FI
|
