 La
tarda donava pas al vespre i la penombra envaïa el menjador on el
Jota dormitava al sofà, amb els peus repenjats sobre una cadira.
A baix a la plaça se sentia el murmuri dels nens que, aprofitant
la bonança d’aquell dia de finals de març, jugaven a pilota.
En les estances buides d’aquell pis però, només ressonaven
de quan en quan els roncs dels budells del Jota, que es queixaven del poc
aliment que havien rebut al migdia.
Des que ahir s’havia
quedat sol, els seus àpats no eren massa complerts. Son germà
se n’havia anat uns dies a Andorra amb la Lucia, a una convenció
de secretaris de jutjats. Li havia deixat al congelador ple de plats preparats
retolats amb el nom de l’àpat, de manera que sabent l’hora i el
dia de la setmana - “Dinar dilluns” o “Sopar dimarts”, per exemple - només
calia localitzar el paquet corresponent . Però el Jota no era gens
metòdic: o agafava el primer que li venia o es cruspia dos paquets
en una menjada o s’oblidava algun àpat. Era el que li havia passat
avui.
Tenia gana, però
li feia mandra aixecar-se. A més, s’avorria: l’Àlex també
era a fora, una visita a Bordeaux o algun lloc de França on feien
vi; el Miquel, que deia que li venia l’època de feina, no es deixava
veure en forat ni en finestra i al Joan Lluís li havia entrat la
dèria flamenca i estava fent un curset de guitarra amb un sevillà.
En una pausa entre
ronc i ronc dels seus budells sentí un soroll sord al balcó.
Mirà pel vidre però no veié res d’especial. La nit
era a punt de caure. Pensà esperar que es fes una mica més
fosc i llavors aniria a fer una cervesa al Pub Bristol. Potser així
s’animaria, si més no trobaria algú amb qui fer-la petar.
Sentia la necessitat de tenir algú a la vora per a poder fer una
conferència de les seves. Si no es movia no li quedaria més
remei que fer-la a les flors que la Lucia tenia al balcó.
Amb tot, li sabé
greu que truquessin a la porta en aquell precís moment. Esperà
que insistissin una mica, per a veure si realment trucaven aquí
o s’havien equivocat. Finalment hagué d’aixecar-se.
- Hola senyor
– saludà un marrec que no aixecava un pam de terra.
- Tu diràs
- He perdut la pilota
- Ah! Passa, passa.
Veurem que hi podem fer.
El Jota recorregué
el passadís amb dos passades i esbandí tots els papers que
omplien la taula que servia de taula de despatx. La deixà neta i
després s’assegué al seu darrera.
- Passa, passa –
insistí al vailet que, prudent, encara no havia recorregut tot el
passadís.
Després assenyalà
la cadira posada davant de la taula.
- Seu – digué
El noi s’assegué
una mica vergonyós.
- Vejam: com era
la pilota?
- Rodona – contestà
el nen pensant que era una cosa evident.
- Rodona? Vols dir?
Deu tenir tres dimensions, no pas dos.
- Vol dir la diferència
entre un cercle i una circumferència? Ens ho van explicar l’altre
dia.
- Vull dir que un
disc es rodó però una pilota és...
- Esfèrica!
– cridà el nen
- Exacte. Si senyor.
Per tant és una pilota esfèrica. Altrament com totes,
salvat de les de rugbi. Que més pot dir-me?
- Que vol dir?
- De quin color
és?
- Vermella.
- Ah! És
un color poc habitual. Això pot ser de gran ajuda. I de quin material
és?
- És una
pilota. De cuiro.
- Molt bé.
Té algun altre signe que la distingeixi?
- Que vol dir? Si
li he escrit el nom?
- Si té alguna
marca que la faci diferent de les altre pilotes vermelles de cuiro. Una
esgarrinxada, una taca, ...
- Sé la marca,
si vol...
- També és
important això – el Jota l’apuntà en el full que tenia al
davant -. Bé, amb això podem començar a esbrinar on
pot ser.
- Com diu?
- Quan la trobem
t’avisaré i et passaré un informe i els honoraris.
- Horaris. Quins
horaris?
- Honoraris. La
factura. Saps que és una factura? El paper que et donen quan vas
a comprar i que diu quants diners has de pagar.
- Però, què
li he de pagar jo?
- No vols que et
trobi la pilota? Es la meva feina, això. Trobar coses, buscar lladres,
... No has vist el rètol al balcó?
- Precisament, rera
el rètol...
- Johnson &
Johnson, detectius. Heus aquí el Johnson – el Jota s’assenyalà
el pit amb l’índex.
- Vostè és
detectiu? Què guai!
- Una altra cosa.
Sospites on pot ser, la pilota.
- Si – assenyalà
el balcó -. És allí.
El Jota es girà
a poc a poc.
- Allí?
- Si.
- No et moguis –
feu amb molta cura. S’aixecà a poc a poc i es dirigí cap
al balcó. Mirà a fora. Es girà i es posa el dit als
llavis indicant silenci -. Efectivament – digué amb veu fluixa.
Obrí el balcó
i agafà la pilota. Tornà cap a la taula i la deixà
al damunt aguantant-la amb la mà.
- És aquesta
la pilota que busques?
- És la meva
- Bé. Cas
resolt.
- Gràcies
– digué tot content el xiquet.
- Ara és
quan et passo els honoraris.
- No tinc cèntims,
jo.
- Quan portes al
damunt?
El nen rebuscà
per les butxaques i reuní setze cèntims. Els deixà
damunt la taula.
- Res més?
– preguntà el Jota
- No.
- Està bé.
Et faré bon preu perquè és la primera feina que ens
encarregues. Però fes-nos bona propaganda.
- Si, senyor.
Li donà la
pilota i el xiquet marxà corrents.
El Jota s’encengué
un cigarret i fumà satisfet. Estava orgullós d’ell mateix.
Havia estat un dia ben aprofitat. Ara si que menjaré alguna cosa,
pensà. I obriré una ampolla de vi de les que el Johnson té
guardades.
*****
Mentre el Jota regirava
el congelador a la recerca i captura d’alguna cosa per a menjar, a baix
a la Quartera, en un banc, dos dones parlaven de la roba de primavera que
ja es veia als aparadors.
- Doncs,
jo no sé si em podré comprar res aquest any. La meva situació
econòmica no està per a massa alegries.
- Va dona, no serà
per tant.
- Ja, ja. – es mirà
el rellotge i comprovà l’hora - Ui! Però si ja és
molt tard! Nicolau! – cridà a son fill -. Nicolau! Va, que marxem!
Increïblement
el xiquet acudí de seguida.
- Caram, Nicolau!
– digué l’altra -. Trobo que no t’ha calgut cridar gaire avui.
- Com que ja ha
marxat tothom!
- Mare, em donaràs
deu cèntims? – demanà el Nicolau
- Déu cèntims?
No en portaves, de diners?
- És que
ja no els tinc
- Els has perdut!
– exclamà la mare
- Me’ls han pres
- Te’ls han robat?
Qui? – cridà ara la mare esgarrifada
- No. Bé...He
hagut de pagar per a que em tornessin la pilota
- La pilota. Qui
t’ha cobrat per tornar-te la pilota? – la mare intentava entendre la situació
- Un home. Allà
a dalt – assenyala el balcó on lluïa el rètol de Johnson
& Johnson, detectius.
- Vols dir que se
t’ha penjat la pilota en aquell balcó?
- Si. I l’he anat
a buscar i l’home que hi havia m’ha fet un munt de preguntes i al final
li he hagut de donar tots els diners que portava.
- Vols dir allí
als detectius?
- Allí, si
– tornà a assenyalar el balcó.
- Serà...!
– la mare s’indignà i feu l’acció d’aixecar-se
- Tranquil•la –
digué l’altra
- Això no
pot quedar així! – cridà la mare
- Quants diners
portaves, Nicolau? – preguntà l’altra
- Setze
- Setze euros? –
s’estranyà l’amiga de sa mare
- Setze cèntims
- Si no és
pels diners, però això no se li fa a un crio – explicà
la mare -. Ara mateix hi vaig.
- Espera – digué
l’altra agafant-la pel braç
- Que vols? Que
no digui res?
- Que ho fem bé.
Donem-los un escarment.
- Un escarment?
Com?
- Deixa’m pensar.
A més, ara ja roba estesa – digué assenyalant el nen amb
la vista -. Ja et trucaré aquesta nit.
- Està bé
– es conformà la mare
- Ja veuràs
com ens divertirem!
Ambdues s’acomiadaren
amb un petó a cada galta. La mare del Nicolau marxà Quartera
avall cap al carrer de Baix. L’altra enfilà cap al carrer de Dalt.
Les llums de les
botigues ja eren apagades. La plaça quedà deserta.
*****
Abans de les deu de
la nit el Jota ja era segut en un tamboret de la barra del Pub. El Pep,
en veure’l tan sol li posà un gin-lemon molt carregat i el “Dioptria”
del Pau Riba. A les onze ja sonava el segon disc de l’àlbum i anava
pel tercer gin-lemon.
Mitja hora després
entrà el sargento Málaga, que se n’anà directament
a saludar-lo.
- ¡Johnson!
¿Cómo andamoj?
- Con los pies,
mi sargento.
- Vaya, ¿ezta
un poco bromizta, eh?
- Bromixta, mi sargento.
Yo soy bromixta, no bromista.
- Vale, vale. Y
er trabaho, ¿como anda?
- Pues mire, no
voy a decirle que con los pies. Para no repetirme. Más bien anda
con las manos.
- ¡Bueno!
¡Eztá inspirao hoy!
- ¿Quiere
un calimocho?
- Si me va a seguí
haciendo bromah, si
- Pues claro, mi
sargento. Pep – cridà -, dos calimotxos.
- ¿Que? ¿No
tenei ningun caso entre manoh?
- Pues no. Sólo
menudencias.
- ¡Menudincia!
¡Vaya palabrah ma complicá que dise!
- Es la cultura,
que se me escapa por la boca.
- Calimotxo del
país! – digué el Pep deixant els dos gots davant d’ells.
- ¿Der paí?
¿Que quiere decí? ¿La cocacola no é americana?
- La Coca-Cola sí
mi sargento pero el vino es de la cooperativa
- ¡Ah!. Claro,
claro.
El sargento i el
Jota brindaren.
- Pa que no s’acabe
el vino! – digué el sargento
- ¡Ni la cocacola!
Com sempre, després
del primer glop, el sargento encetà directament el relat detallat
de totes les investigacions que tenia entre mans repetint contínuament
“tu de ezto ni una palabra que es zecreto de zumario”, a la qual cosa el
Jota sempre contestava “No se preocupe, sargento, soy una tumba”.
Amb el primer calimotxo
feren una revisió dels casos més llargs i complicats per
a passar, amb el següent, al repàs de les últimes denúncies.
- Pue, urtimamente
también hay muchoh asunto de acoso serxuá
- ¡No me diga!
¿Ha detenido a alguien?
- Argunoh, argunoh.
¡Pero lo suertan enseguía!
- Ser guardia civil
es un trabajo muy ingrato.
- Y que lo diga.
Pero ej que claro, como la mujere se visten com se visten, pues cuarquiera
aguanta. Es que son toda unah...
- ¿Otro calimocho,
sargento?
- Bueno venga, otro
y me voy.
Tres calimochos
més tard el Pub ja era ple de gent i fum i el Sargento hagué
d’anar-se’n.
- Bueno, Johnson,
me voy que tengo ronda.- s’acomiadà
- Pep, apunta-ho
a mon germà – cridà el Jota acompanyant el sargento.
*****
 El
despertà el timbre de la porta. Tenia el cap espès. En passar
pel menjador mirà el rellotge i veié que eren quarts
de dotze del migdia. Qui deu anar a aquestes hores, remugà.
La dona que trucava
a la porta era jove. Anava amb un xandall vermell i ensenyant el melic.
Portava vambes, cua de cavall i una motxileta a joc.
El Jota se n’adonà
que havia obert la porta en calçotets.
- Passi.
Ho sento. És que...
- No pateixi – digué
ella amb un somriure -. Ho entenc.
Ho entén?
Que és el que entén?, pensà el Jota. S’havia quedat
aguantant la porta i somrient com un badoc.
- Puc passar?
El Jota la feu seure
mentre s’anava a vestir. Quan sortí, la donava fumava.
- Li sap greu? –
preguntà ensenyant el cigarret.
- No, no.
S’assegué
a la taula i també s’encengué un cigarret.
- Vostè dirà.
- Doncs, miri, aniré
al gra: el meu ex-marit em persegueix
- I l’atrapa?
- M’està
assetjant!
- Ah!
El Jota se la mirà.
Veritablement era jove i bonica. Aquella cua de cavall ressaltava la noblesa
de les faccions del seu rostre, però dos espurnes d’alegria al fons
dels ulls trencaven la freda perfecció i li donaven un punt de simpatia.
- Estudia o treballa?
– preguntà de cop el Jota
- Com diu?
- Vull dir...a què
es dedica? - rectificà
- Ah! Escric poesia.
- No em digui? –
es mostrà interessat el Jota.- A mi m’agrada molt la poesia. Perquè
no me’n recita una?
- Vol dir que és
el moment?
- Bé. Seguim,
doncs, amb la prosa. Que vol que faci, exactament? Que trobi proves que
el seu ex-marit l’empaita?
- Si. Quan em costarà
això?
- Doncs, sincerament,
no ho sé. El que porta els números és mon germà
i és fora.
- Vol dir que no
em costarà res?
- Home tant com
res tampoc...
- Fem una cosa...-
proposà aquella noia
- Digui’m
- Si se’n surt li
pago el que vostè em demani, però si no se’n surt vostè
em paga a mi el que digui son germà.
- Val – el Jota
acceptà, tot i que no havia entès gaire bé el que
li proposava aquella dona.
- Què més
necessita saber?
- Com es diu
- Alma
- Com el Pont de
l’Alma, de Paris?
- Alma Barceló.
Aquí li deixo una carpeta amb les dades, fotos i tot el que pot
necessitar.
- Hi ha el seu telèfon?
- Es clar. Ja em
trucarà.
- Puc trucar-la
avui?
- Si ha avançat
alguna cosa si, sinó no.
- L’acompanyo a
la porta?
- No cal. Sé
on és.
El Jota quedà
mut contemplant com avançava pel passadís. No tornà
en sí fins que se sentí la porta.
*****
Durant la resta de dia
va estar-se escrivint poesies assegut a la taula del despatx, que en cap
moment es convertí en taula de menjador.
Quan caigué
la nit se n’anà altra vegada al Pub. El sargento era a la barra
amb la seva parella de treball.
- ¡Hombre
Johnson! ¿Que ta? Veo que vorvemo a coencedí
- Nuestra amistad
es telepática, sargento.
- ¿Telepras...qué?
- Nada, nada. ¿Un
calimocho?
- Bueno, haciamo
aquí con mi compañero unah zervesah porque etamos de zervicio
pero...¡un dia es un dia.!
- Diga que si, mi
sargento – digué el company
- Se acuerda lo
del acoso sexual que comentábamos ayer.
- ¿Ayer,
era? ¡Coño, no me acuerdo!
- Bueno, es igual.
Le suena un tal – es tragué un paper de la butxaca on portava el
nom de l’ex-home de l’Alma - ... Aaron Cohen.
- Pues no. Pero
vamo, con ezte nombre...
- Seguro que no
es de aquí – digué l’altre
- ¿No me
diga que tiene un caso entre mano?- preguntà el sargento
- Pues sí.
Y la verdad, como estoy sólo he pensado que...
- Yo te ayudo. Pos
claro. Para eso somos amigos teleprásticos.
- Joder, sargento,
que culto se está volviendo – remugà el company
- Mira. Mañana
libro. Quedamo...a las siete
- A las siete de
la tarde. ¿En mi casa?
- ¿Cómo
que de la tarde? A las siete de la mañana. Hay que aprovecha er
tiempo.
- ¡Coño,
sargento! ¡Que ganas de trabajar! Bueno, otro calimocho y me voy
a dormir, pues.
- ¡Hase! ¿Y
como es la clienta? ¿Está buena?
- Como un tren,
sargento. Pero no un tren cualquiera. Un tren como el Orient Express o
el Transiberiano...
- ¿Eso es
el como el AVE? – preguntà el company.
- Ma o meno – contestà
el sargento –, pero en comunista.
El Jota mogué
el cap banda i banda i, per tal d’evitar-se una conferència sobre
ferrocarrils mítics, agafà el got i se’l begué d’un
glop. Immediatament, els ulls se li convertiren en dos brases. Deixà
el got sobre la barra i cridant en to autoritari ordenà:
- Pep, para
la música.
El Pep obeí.
El Jota saltà a l’altra banda de la barra i demanà atenció.
Quan tothom callà començà a recitar:
 “Avui
he vist joves poetes ensenyant el melic.
Avui he vist joves
poetes que gaudeixen d’escriure
i poetesses de pell
bruna que ensenyen el melic.
I m’he adonat que
hi ha llibres plens de paraules mortes
i versos joves que
em tornen les ganes de viure.
Si abans em sentia
un home madur respectable
dedicat al trencaclosques,
molt honorable,
d’unir sentiments
i paraules,
ara un nou aire
m’entra per la finestra fosca
i m’acompanya vora
la taula plena de papers
fent-me sentir,
com ells, part d’una revolta.
I noves paraules
acudeixen als meus llavis
per descriure poetesses
de paraula exquisida
i melic en l’aire.
Pot ser que mai
no conegui una dona poeta
seguda a la taula
d’un bar, amb llapis i paper,
la cervesa a la
vora i el cigarret als llavis.
Però només
d’imaginar-me que algun dia
pugui arribar a
les seves mans una de les meves
poesies d’amor descrivint
com n’és d’atractiva
se’m renoven les
forces per a continuar
perdent les matinades
amb aquest quefer.
I esperar així,
més pacientment, una mort digna. “
En acabar, els
aplaudiments ressonaren en tot el Pub i moltes de les noies que hi havia
s’aproparen al Jota a felicitar-lo. Entre elles hi havia la mare del Nicolau,
que desconeixia qui era aquell recitador improvisat, però quedà
impressionada.
- Yo no entiendo
mucho er catalan pero se ve que tiene musiquiya - digué el
sargento.
El Pep els preparà
tres calimotxos més.
- Aquest són
de Priorat. El súmmum del calimotxo.
*****
L’endemà a les
set en punt del matí el sargento Málaga era repenjat a la
farola que hi ha sota el balcó de can Johnson. El Jota, rera el
vidre, indicà amb signes que encara s’havia de vestir.
- Voy a
hasé un carajillo y empezamo – cridà ben fort el sargento
sense tenir en consideració que els veïns de la plaça
encara devien dormir.
Quan tornà,
amb un cigarret als llavis, el Jota baixava les escales ficant-se la camisa
dins els pantalons.
- Bueno, donde e
ezto? – preguntà el sargento
- Al Vall de les
Moreres.
Sense dir paraula,
enfilaren el carrer de baix. A aquella hora només se sentien els
seus passos. Pujaren cap a la plaça Vella sense trobar-se amb ningú.
D’allí baixaren cap al Portal del Bou i, resseguint la muralla,
arribaren al Vall de les Moreres. Al corredor del mig hi vivia l’Alma.
- ¿Usted
cree que esto son horas de acosar sexualmente a alguien? – preguntà
el Jota, que encara tenia els ulls inflats de son.
- Hay que tené
paciencia.
Al voltant de les
vuit sortí de casa de l’Alma un home negre d’un metre vuitanta d’alçada
- segons descripció del sargento - i amb una esquena que, segons
càlculs del Jota, devia fer metre vint.
- Ahi eztá
- ¿Usted
cree?
- Es evidente. Hazle
un afoto.
- Pero si está
cerrando la puerta con llave. Este vive aquí.
- Suerte tendremo
si no la ha dejao malherida.
- No pretenderá
detener al negro ese.
- Llama y sube arriba
con la excusa que pasaba por aquí y así vera si ha ocurrío
argo.
Mentre el sargento es
quedava amagat al cantó, de manera que no fos visible des de les
cases de l’interior del corredor, el Jota es dirigí a casa de l’Alma
i trucà. Aquesta respongué de seguida per l’intèrfon
i el convidà a pujar. Però, tal com havia vist abans, el
negre havia donat un o dos tombs de clau i era impossible obrir la porta.
L’Alma hagué
de baixar. Deixà la porta entreoberta i se’n tornà corrents
cap a munt dient “pugi”.
El Jota arribà
fins a la porta del pis i l’empenyé preguntant si es podia entrar.
Es trobà en una petita sala d’estar-menjador. “Ara surto”, cridà
l’Alma des del fons d’alguna habitació. El Jota observà els
objectes repartits per la cambra: llibres i més llibres es trobaven
disposats de manera informal però ordenada per tots els racons.
Sobre la tauleta davant del sofà hi havia un recull de nova poesia
andalusa. L’agafà i llegí la pàgina: “Que hago yo
aquí medio borracha / escuchando a este cretino / que solo sabe
hablarme de la mili, / mientras me tapa baboso la calle y la vida / con
su espalda. / Y encima estoy sin tabaco / (Menos mal que desconecto enseguida
/ pensando en ese géiser de besos / que le provocaré a usted,
sin duda, / cuando su camisa se digne o se resigne / a dejarse desabrochar
por mi mano)”.
“Ha esmorzat?”,
preguntà l’Alma altra vegada des del fons del pis. “Faig cafè,
si en vol”, proposà. “Si”, contestà el Jota asseient-se i
començant a llegir un altre fragment (“Soy un racimo de uvas / y
aguanto como puedo / este oleaje creciente de su boca / aguijoneándome
al sol. / Hasta que estallo). Observà el nom de l’autor al final
de la pàgina (Almudena Guzmán) i intentà gravar-lo
en la seva memòria. Després s’aixecà i observà
els quadres penjats a les parets. Rera el sofà i havia una foto
en blanc i negre d’una dona a la platja, al capvespre; anava nua i estava
d’esquena; el rostre, de perfil, el mirava; portava una cua de cavall.
Era l’Alma, sense xandall.
- Sempre va tant
aviat pel món? – preguntà ella, traient-lo de l’abstracció.
- Passava per aquí
- contestà el Jota girant-se.
L’Alma portava el
cabell mullat i anava amb un barnús de color blanc. Decididament
tot li quedava bé a aquella dona.
- Això ja
ho ha dit.
- Em va encarregar
una feina. Bé l’he de fer.
- És clar.
Sinó, no cobrarà. Per cert, ja ha pensat en el preu?
- Em conformaria
amb un poema seu.
- Creu que poden
ser tan bons com els de l’Almudena Guzmán? – preguntà l’Alma
assenyalant el llibre de la tauleta que el Jota havia deixat cap per avall.
- Només que
tinguin una part de la bellesa de l’autora...
- Ara vol comprar-me
amb afalacs.
- M’agrada molt
aquesta foto – digué el Jota per a desviar l’atenció
- Què li
agrada més: el meu cul o la llum del capvespre? – preguntà
l’Alma amb ironia.
- Diguem que l’un
sense l’altre no serien res.
- Això té
un significat ocult?
- De fet el que
m’agrada més és la cua de cavall. Vostè ha nascut
per a portar cua.
- Vaig a apagar
el cafè – tallà l’Alma, donant la conversa per impossible
i entrant a la cuina.
- Per cert, vostè
també matina molt, no? – cridà el Jota
- No es que matini.
Es que vetllo – contestà l’Alma sortint amb la cafetera.
- I el negre? Vigila
que no li passi res?
- El negre? Així
que era això el que volia. És un amic.
- Un amic? No és
el seu ex-marit, doncs?
- Que no s’ha mirat
la foto que li vaig donar?
- La veritat és
que no...no he tingut temps aquest matí.
- Begui’s el cafè
– digué l’Alma -. Jo vaig a eixugar-me el cabell. Quan marxi ajunti
la porta.
El Jota es begué
el cafè lentament i restà una estona segut al sofà.
Volia recordar l’Alma allunyant-se pel passadís amb el barnús
blanc i el cabell mullat. Però després decidí que
era millor esborrar aquesta seqüència i es concentrà
a enregistrar en la seva memòria la imatge de l’Alma a la platja
reproduïda en el quadre que hi havia rera el sofà. Quan cregué
que ja mai més podria oblidar-la se n’anà.
|
