 Devien
ser les cinc de la tarda. No ho sabia del cert. Després de dinar,
els participants a la convenció de secretaris de jutjat havien tingut
dos hores lliures. Estirat sobre el llit, amb l’esquena repenjada sobre
un coixí, el Jota Efa observava detingudament com la Lucia es vestia.
- Eres un
pervertido, Johnson – deia ella. – Observar como una mujer se desnuda puede
ser normal, pero disfrutar viendo como se viste no.
- No entiendo porqué.
A la hora de desnudarse siempre se tiene prisa. En cambio al vestiros es
cuando mostrais todos vuestros gestos peculiares, vuestras pequeñas
manías, esos movimientos imperceptibles e insignificantes
que os convierten en seres adorables.
- Tendremos que
venir más a menudo a estas convenciones.
- Siempre que los
hoteles sean como éste te acompañaré encantado.
El Jota Efa obrí
braços i cames en un intent d’ocupar tot el llit de dos metres que
tenia a la seva disposició. Sospirà.
- A ver
si los detectives también haces convenciones y entonces puedo quedarme
yo todo el día disfrutando de la habitación de hotel de cuatro
estrellas.
- Los detectives
somos más pobres. Nos pondrían en una pensión de mala
muerte.
El telèfon
impedí que la Lucia respongués de manera adient.
- Johnson? – preguntà
el Jota des de l’altra banda
- Si. Qui és?
– contestà el Jota Efa.
- Sóc jo.
- Hombre! Com estàs?
- Quien és?
– preguntà la Lucia
- Es Johnson.
- Dale recuerdos.
- No em diguis.
Ara? – tapà l’auricular i dirigint-se a la Lucia avisà: -
Que nos va a recitar una poesia
- ¿Que pasa?
¿Se ha enamorado? – contestà ella -. ¿Tiene altavoz
este teléfono? – preguntà després tement no poder
sentir-ho.
- Si. Lo conecto.
La veu del Jota
sortí amplificada de l’altaveu situat a la capçalera del
llit.
“Diuen que no hi
ha més gran poesia
que el cos d’una
dona prenent el sol.
Jo que ho puc assegurar,
afegiria,
que això
és així si està vora el mar.
Per a fer-ho millor
potser caldria
que el seu únic
vestit fos el blau del cel.
I pel meu gust,
fins i tot diria
que la seva pell
hauria d’estar
untada d’arena com
si fos mel.
Segur que el sol
es deliria
per acariciar-li
suaument el cul
i el vent les cuixes
amarades de sal.
Si no fos que és
l’estiu pensaria
que enyoro la platja
i la brisa,
però m’imagino
aquesta dona
sostenint entre
els seus dits un llapis.
Si escrivia a l’arena
paraules
dolces i tendres
segur que hauria
trobat l’amor de
la meva vida:
una dona poeta jaient
al sol,
vora al mar, d’esquena
al cel,
escrivint poemes
a la sorra.
I un hom, que a
vegades es creu poeta,
es resignaria a
no escriure més
a canvi d’estimar-la
per sempre
i escoltar-li els
versos amb la remor
de fons de les onades
i el vent.”
- Enhorabuena, Johnson
– cridà la Lucia
- Veig que t’ha
agafat fort – digué el Jota Efa -. Bé he de penjar, que la
Lucia ha de marxar.
- Espera... – el
Jota començà a explicar les aventures dels seus últims
dos dies
- Que dius, que
tens un cas?
- Assetjament sexual
– anuncià el Jota amb gran solemnitat
- Com se diu el
seu ex-marit?
- Aaron Cohen.
- ¿Te suena,
Lucia.?
- Así de
momento no. Per con este nombre, o sale en la tele o no existe.
- Quan li puc cobrar?
– preguntà el Jota
- Tarifa normal
- Val – digué
el Jota de manera professional, com si sabés exactament de quan
estaven parlant.
- Si hi ha alguna
cosa truca, eh! – avisà el Jota Efa
- No pateixis –
contestà son germà. I penjà.
El Jota Efa es quedà
amb l’auricular a la mà.
- Queda mucho de
convención? – preguntà a la Lucia
La Lucia, amb un
vestit jaqueta de color gris marengo, s’apropà al Jota Efa i s’assegué
costat seu.
- ¿Te preocupa
algo?
- Me preocupa
todo.
- Un dia más
podrá pasarse tu hermano sin provocar un guerra mundial, ¿no?
- Esperémoslo.
*****
El sargento i el
Jota es trobaren aquell nit al Pub per a fer una anàlisi de tot
allò que el primer havia observat davant la casa de l’Alma.
- Pa mi
que t’han enganyao, Johnson
- ¿Usted
cree?
- ¿No somo
amigo teleprásticos?
- Claro.
- Pue tengo que
sé sincero. A esa muje no la acosa nadie.
- Y el Aaron...como
se llame?
- Este tio no existe.
Deja er caso, hombre. ¿Cuanto le tenia que cobrar?
- Bueno, no...verá...Es
igual.
- Mira, durante
to el dia solo entró otra muje, con un niño. Llevaba una
pelota roja. Luego se fueron. Por la noche vorvió el negro. Ella
no salió.
- ¿Nada más?
- ¡Y nada
meno! Yo tengo que irme. Ya me dirá argo.
Quan el sargento
marxà, la mare del Nicolau, que era seguda en una taula, s’apropà
decidida al Jota
- Hola! Em dic Anaïs
– es presentà -. Em va agradar molt la poesia que vas recitar ahir.
El Jota, agradablement
sorprès, observà que l’Anaïs – com l’Alma - també
anava amb xandall (blau cel, com el color del seus ulls), també
ensenyava el melic i també tenia als ulls aquella espurna de simpatia
que trencava la seriositat de la seva bellesa clàssica. Però
no portava cua: duia el cabell molt curt i d’un ros platí.
- Tu també
escrius? – el Jota esperava una afirmació per a corroborar que estava
més a prop del paradís que mai.
- Quan era adolescent.
Ara ja no gaire.
L’Anaïs observà
la cara de decepció del Jota i s’apressà a afegir.
- Però m’agrada
molt la poesia.
- Que fas aquesta
nit?
- Estic aquí
al Pub – digué com si fos evident.
- Vull dir, en acabat.
- En acabat me’n
vaig al llit. El meu fill no em deixa dormir massa l’endemà.
- Estàs casada?
– preguntà sorprès
- Separada.
- Jo també.
- També estàs
separat?
- Tota la vida he
estat separat. Vull dir que estic sol, avui, aquests dies. Vols vindre
a casa? Et convido a una copa i et puc deixar algun llibre de poemes.
L’Anaïs somrigué
amb picardia.
- Està bé.
Mentre caminaven un
vora l’altra, el Jota li encerclà la cintura. Ella repenjà
el cap sobre la seva espatlla. Es miraren, somrient, i un aroma de primavera
els embriagà. El Jota sentí que les cames li feien figa i
amb prou feines pogué arribar a la Quartera. Però només
entrar-hi l’Anaïs el besà els llavis. Llavors una aroma intensa
de canyella li arribà al nas i hagué de demanar d’asseure’s
en un banc.
- Vius aquí
a la plaça? – preguntà ella
El Jota recuperà
l’alè i assenyalà cap al balcó.
- Allí –
digué
El carxot que rebé
el desconcertà.
Amb el braç encara
en l’aire veié com l’Anaïs se n’anava caminant amb pas ferm.
*****
Només entrar
a casa començà a sonar el telèfon. Era l’Alma. El
Jota agafà l’auricular amb una mà, mentre amb l’altra encara
es tapava la galta que havia rebut la bufetada
- M’han
dit que escriu poesia – li etzibà directament l’Alma-. No ho sabia.
- Qui li ha dit?
- Això no
li puc dir. Però m’han dit que és bo.
El Jota quedà
tan afalagat que s’oblidà del dolor que li feia la galta.
- I el meu cas.
Com va? – preguntà llavors l’Alma
- El meu ajudant
em diu que no l’assetja ningú.
- Ah! Està
bé, això. Se’n recorda que si no resol el cas vostè
m’ha de pagar a mi el que digui son germà?
El Jota intentà
imaginar l’import de la minuta que li havia recomanat son germà.
No tenia molt clar l’import, però començà a suar.
*****
S’aixecà molt
aviat. El buit de l’estómac no el deixava dormir. Tragué
tot el que quedava al congelador i s’ho cruspí amb una ampolla de
vi que son germà tenia amagada amb l’etiqueta de “No tocar”.
Després marcà
el número del telèfon del hotel d’Andorra on s’estaven el
Jota Efa i la Lucia. Encara dormien.
- Johnson?
- preguntà
- Mmmsi – respongué
son germà.
- Tinc problemes.
 El
Jota Efa bufà. Mirà la Lucia que dormia al seu costat. El
llençol li deixava un pit al descobert. Imaginà quina vida
tan agradable seria anar seguint la Lucia en les convencions de secretaris
de jutjats, saltant de ciutat en ciutat, sense tenir cap feina a fer, cap
conegut a saludar, cap gestió per a finalitzar; sense que ningú
el conegués. Sense altre cosa que fer que esperar tot el dia a l’habitació
que tornés la Lucia. S’oblidà que estava al telèfon
i estirà el llençol per a veure-li la resta del cos. Observà
aquella pell de préssec que el tornava boig.
- Que em
sents? – cridà el Jota de l’altra banda del fil
- Si. Avui es l’últim
dia de convenció. Només hi ha un vermut a migdia. Demà
baixem. Que volies que et portes?
- Chester americà.
- Res mes?
- No.
- Escolta. La Lucia
ha trucat a la Margarita per assegurar-se i li ha confirmat. No existeix
cap denuncia presentada contra Aaron Cohen. Jo soc de la opinió,
igual que elles, que és un nom inventat. Alguna en passa.
- A mi m’ho has
de dir!
- Et va donar una
foto? Envia-me-la per fax. Després et truco.
El Jota utilitzà
per primera vegada aquella andròmina de segona mà que havien
comprat feia dos setmanes i que l’Àlex aconseguí fer funcionar
amb un tornavís i uns alicates. Ell mateix se sorprengué
de la facilitat amb que va poder enviar la foto del Aaron Cohen que li
havia donat l’Alma i la del negre que havia fet ell.
- Este cara
me suena – digué la Lucia només veure-li el front.
S’estava despullada
davant del fax que hi havia a l’habitació.
- No te muevas,
Lucia. Así estás preciosa.
El Jota Efa no s’havia
mogut del llit.
- ¡Anda! ¡Levántate
o me visto!
- Ya voy, ya voy.
Es miraren detingudament
la foto.
- A mi también
me suena – digué ell
- Si, pero ahora
no sé de que.
- Hay una inscripción
en el pie.
- A ver – digué
ella agafant-li el full .- “Querida, me temo que tendremos que ir hasta
el final del amor” - lleguí
- Leonard Cohen!
– cridà el Jota Efa
- ¡Claro!
- digué la Lucia -. Ya decía yo que me sonaba. Pero a que
viene darle una foto de Leonard Cohen?
- Para despistar.
El apellido no lo ha cambiado, pero.
- ¿Le estan
tomando el pelo a Johnson?
- Probablemente.
¿Hay otra foto? – pregunta ell
- Si – se la mirà
un moment -. Y esta sí me preocupa.
*****
El Jota, segut a la
taula plena de plats buits de l’abundant esmorzar que s’havia engolit,
no podia suportar esperar més la resposta de son germà. Així
que tornà a marcar el número d’Andorra. Però el Jota
Efa, complint el seu estricte horari matinal, era al lavabo o sigui que
contestà la Lucia.
- ¿Me
echas de menos, Johnson?
- La verdad es que
sí.
- ¿Ya comes?
- Si. Bueno, comía.
Desde esta mañana ya no queda nada.
- ¿Y no supones
siquiera quien puede ser el de la foto?
- No. Oye una cosa,
Lucia. Aprovechando que me has cogido tu el teléfono quería
decirte que antes de éste tuve otro caso.
- ¿Otro caso?
¡Vaya!
- Si. Bueno, no
era muy complicado y tampoco cobré mucho.
- ¿Cuanto
és mucho?
- Mucho són
dieciseis
- ¿Dieciseis,
que?
- Dieciseis céntimos.
- Johnson, ¿puedes
repetirlo?
- Verás,
se trataba de encontrar la pelota de un niño.
- No me digas que
cobraste a un niño...- s’escandalitzà la Lucia
- Le encontré
la pelota desaparecida – justificà el Jota, com si fos una cosa
ben normal
- ¿Que tipo
de pelota?
- Pues una pelota.
Roja. Cagondena!
El Jota penjà
d’un cop sec. Recordà que el sargento li havia dit que mentre vigilava
la casa de l’Alma havia entrat una dona amb un nen que portava una pilota
vermella. L’Alma i la mare del nen de la pilota es coneixien!
*****
La sala de convencions
de l’hotel era plena de gent. Secretaris i secretàries de jutjats
de tot el país amb els corresponents acompanyants (i fins i tot
en algun cas acompanyantes) s’arremolinaven al voltant de les taules plenes
de plats exòtics de tota mena. Els cambrers passejaven en ziga-zaga
entre tots els assistents portant plates carregades de gots alts plens
de líquids rogencs i copes baixes transparents amb una oliva dins.
El Jota Efa s’havia
entretingut intentant embotir-se en una americana de pana marró
a joc amb els pantalons que la Lucia li havia ficat dins la maleta. Quan
ho aconseguí se n’adonà que les instruccions especificaven
que abans havia de posar-se la camisa beix. Una vegada vestit vingué
el problema de la corbata. Feia anys que no se’n posava i, tot i que li
agradava, no recordava pas com es feia el nus. Una vegada fora de l’habitació
comprovà que anava amb espardenyes (no en va portava dies dins aquella
habitació sense sortir per a res); o sigui que tornà enrere,
llegí les instruccions per a saber quin era el calçat que
tocava i, per casualitat, els mitjons ja eren d’un color marró fosc
que s’esqueia amb la resta d’indumentària. Finalment, baixà
cap a la planta baixa i entrà fet un figurí a la sala.
Agafà un got
del primer cambrer que passà per la seva vora. Pensava que era vermut
però ni tan sols sabé identificar el gust repulsiu d’aquella
beguda. Deixà el got a la plata del següent cambrer que passà
i agafà una copa. Allò si que era deliciós. Se l’acabà
i perseguí el següent cambrer que veié a prop per a
agafar-ne una altra. Després s’apropà a una taula i agafà
algunes de les coses sense identificar que omplien els plats, però
no trobà res prou saborós com per a repetir. Decidí
que aquell aperitiu no tenia cap interès i es concentrà a
trobar la Lucia. Hauria de ser fàcil: avui portava una vestit jaqueta
de color torrat amb una faldilla excessivament curta per a una secretària
seriosa i respectable; això, juntament amb unes sabates de taló
molt alt, un monyo que deixava totes les faccions del seu rostre al descobert
i uns llavis pintats de marró fosc havien de fer, per força,
que fos l’atracció de la reunió. Però donà
tres tombs per la sala, ficant-se per tots els racons, sense veure cap
dona que li cridés l’atenció.
S’assegué
en un lateral des d’on podia veure tota l’estança i encengué
un cigarret. A la tercera pipada s’apropà un cambrer que, fent un
munt de reverències i demanant milers de disculpes, l’avisà
que allí estava prohibit fumar.
- Hombre!
Ja m’estranyava a mi que el personal del jutjats...
- Son normes de
l’hotel – explicà el cambrer
El Jota Efa li allargà
la burilla.
- Té. Apaga’l!
Sortí de la sala
en direcció al bar de l’hotel, que quedava al costat. Una mampara
de vidre el separava del passadís i en deixava veure tot el seu
interior. A la banda esquerra hi havia la barra. I a la barra...
La dona portava
monyo i els llavis pintats de marró fosc. Seguda en un tamboret
la seva faldilla encara s’escurçava més i permetia veure
fins i tot l’engonal. La jaqueta de color torrat tenia descordat l’últim
botó i oferia la promesa d’una sina generosa i acollidora; amb aquell
tacte tan suau de pell de préssec!. El seu somrís indicava
una complicitat manifesta amb l’home que tenia al seu davant: una situació
difícil de plasmar en una pel•lícula o en un llibre i per
la qual molts homes donaven la vida o la perdien. La Lucia - ho estava
veient amb els seus propis ulls - s’entenia amb algú.
El Jota Efa desistí
d’entrar al bar i sortí al carrer.
*****
El Jota continuava escrivint
a la taula del menjador. Des que havia conegut l’Alma i l’Anaïs se
li havia desfermat la passió poètica d’una manera com feia
anys que no li passava.
Mitja hora abans
l’havia trucat el sargento dient-li que havia rebut l’ordre de detenir
el negre que havien vist sortir de casa de l’Alma. No entengué massa
els càrrecs de què se l’acusava ni volgué acompanyar-lo.
Ni tan sols per a què el veiés l’Alma, com l’home intel•ligent
que havia resolt un cas complicat i fosc amb les seves arts deductives.
Ara mateix l’únic que el preocupava era acabar els quatre versos
que havia començat de manera impulsiva i en els quals es trobava
encallat. Per sort ja havia menjat al matí, ara podria aguantar
fins a qualsevol hora: tres quarts de quinze, les “quinientes” o dos quarts
de fusta i un clau.
Però trucaren
a la porta. Si era un altre cas renunciaria. Estant sol no podia donar
servei a tants clients sense perill d’acabar malalt. Al damunt estava enmig
d’una composició. Que es devia pensar la gent!
- Johnson!
Va, home, que porto un munt d’hores en un tren “borreguero”! – se sentí
cridar el Joan Lluís des de l’escala.
El Jota, en reconèixer
la veu, s’aixecà d’un bot i se n’anà a obrir. S’emocionà
com una criatura en veure’l a la porta. Portava pocs dies sol, però
li havien semblat una eternitat. Per fi començava a tornar la gent!
- Tot va
bé? – preguntà el Joan Lluís
- Ara es comença
a arreglar.
*****
El Jota Efa sentia que
era al fons d’un pou. No havia notat la caiguda ni la topada amb el terra,
però si mirava cap a dalt podia veure, molt amunt, una rodona de
llum. Potser hagués hagut de fer més vida social durant els
dies de la convenció en comptes de quedar-se tancat a l’habitació
tot el dia. La Lucia, segurament, s’havia avorrit i havia buscat una diversió.
Una diversió d’aquelles que, amb el temps (ni que siguin hores)
es va fent menys superficial i més sincera fins que, sense saber
com, es converteix en la parella ideal. I ell a l’habitació!
Però ara
ja era igual. Observà el carrer que descendia de la parròquia
d’Escaldes d’Engordany, on eren, cap a la d’Andorra la Vella. No hi havia
massa gent, perquè era un dia entre setmana, però li era
ben bé igual; tampoc no havia d’anar enlloc cap allí. I cap
a l’altra banda, muntanya amunt, encara menys. Al fons, davant seu, destacava
per damunt dels altres edificis aquella mena de campanar de Caldea. Encara
no hi havia entrat, i ja no ho faria. “I si agafés un tren i me
n’anés?”, pensà. “Però si aquí no n’hi ha de
trens!” es contestà ell mateix en veu alta.
Se n’anà
al supermercat de l’altra banda del carrer a comprar una ampolla de whisky.
Amb l’alcohol i la tristor li vingueren uns versos al cap. Rebuscà
per les butxaques de l’americana i trobà un tros de paper. Quan
els acabà d’escriure se n’adonà que estava fent l’imbècil
enmig de l’acera.
La Lucia que, després
de buscar-lo una bona estona per tot l’hotel sortí a fora al carrer,
el veié quan arrugava el paper i el llençava.
- ¡Que
guapico estàs! - li digué plantant-se al seu davant
i observant com li quedava la roba que li havia deixat preparada.
Somrigué
esperant una resposta enginyosa, però el Jota Efa ni s’immutà.
Llavors comprengué que alguna cosa passava.
- Johnson, ¿que
haces? – preguntà
En veure que s’amorrava
a l’ampolla i no contestava, s’apropà més.
- ¿Estás
tontico?
El Jota Efa s’eixugà
els llavis amb la màniga de l’americana i acotà el cap sense
contestar.
- Johnson ¿estás
llorando?
La Lucia anava a consolar-lo
quan veié al terra la bola de paper que el Jota Efa havia llençat.
La recollí i la desembolicà. Amb dificultat llegí
la cal•ligrafia enrevessada del Jota Efa:
“Demà,
quan despertis, ja no hi seré. Meditaré
dalt d’un tren com
acomiadar-me del teu somrís,
sabent que mai podré
dir-te com he estat de feliç
gaudint de la teva
pell. I quan m’adormi, al seient,
tu obriràs
el ulls, d’improvís, i veuràs vora teu
les restes d’un
home que no va saber marxar a temps”
- ¡Oh, Johnson!
– cridà amb desesperació - ¿pensabas que te estaba
engañando?
L’abraçà
i refregà el seu rostre amb el d’ell per a eixugar-li les llàgrimes.
Després li besà les parpelles.
- ¿Como has
podido pensar...? – començà a preguntar, però no deixà
que digués res - . Es solo un amigo – explicà.
- ¡Vaya amigos
más íntimos que tienes! – exclamà ell distanciant-se
- No es íntimo.
Estudió conmigo y hacía años que no lo veía.
- Ha sido un reencuento
muy romántico.
- No seas así,
Johnson. Simplemente me ha ayudado a localizar quien era el negro de la
foto.
- ¿Y por
eso estabas tan seductora con él?
- Yo no estaba seductora.
Eres tu que me ves más guapica de lo que soy.
- Bueno, tal vez
he intepretado mal la escena. ¿Y quien es el negro, pues?
- Es un delincuente
de poca monta. Nada del otro mundo, cuatro tonterias, pero ¿sabes
como se llama?
- ¿Aaron?
– preguntà el Jota Efa
- ¿Cómo
lo sabes?
- Es el unico nombre
que puede sorprenderme. Aaron Cohen
- No. Cohen, no.
Aaron Lopez.
- ¿Cómo
que López?
- No es su ex-marido.
Ya te he dicho que es un delincuente de poca monta. Inofensivo.
- Entonces, ¿lo
de Cohen era para liar a Johnson?
- Mas bien un mensaje
subliminal. La cuestión es que ya he llamado a Margarita para que
emita una orden de detención. Pero ahora esto no es lo importante...
La Lucia s’apropà
a l’orella del Jota Efa i amb veu melosa proposà:
- Vamos al hotel,
a acabarnos esta botella. Nos metemos en el jacuzzi y nos quedamos en la
habitación hasta mañana. ¿Te parece?
El Jota Efa
veié com la rodona de llum que tenia damunt seu es feia cada vegada
més i més grossa. Sentí com ascendia pel pou a una
velocitat incalculable i, quan era gairebé dalt, la Lucia li allargà
la mà i premé la seva amb força; amb amor.
|
