De petit, quan passava prop de la Sala Parroquial -més coneguda com La Sala, a seques- sempre escoltava el xivarri que provocaven els nois i noies de la generació anterior a la nostra: Una barreja de converses en veu alta, crits, riures, gent jugant a ping-pong i música. No sé perquè, però recordo especialment l'Elèctric Light Orchestra, tot i que aleshores encara no sabia qui eren. -"Coses de grans", em devia dir a mi mateix mentres continuava el meu camí cap a afers més seriosos i diversos com fer cabanyes, fabricar petards amb pólvora casolana, xafardejar per la immensitat de la Fonda Montsant, jugar a futbol o mirar "un globo, dos globos, tres globos" a la tele amb els amics.

Amb el pas dels anys, La Sala va deixar de ser el lloc de trobada del jovent, potser hi va tenir alguna cosa a veure que van obrir el "Pub", i això de mica en mica devia fer variar una mica els costums dels més grans. No ho sé, però fos com fos, La Sala va caure en desús, i només s'utilitzava per a activitats puntuals, posem per cas fer cursos de catequesi. El pub, que funcionava des de 1981, per motius que ara no venen al cas, va estar tancat durant més d'un any, i la seva clausura va abarcar els estius de 1985 i 1986. Durant l'hivern de 1984-1985, veient que l'estiu que estava per arribar no tindríem pub, sen's va ocórrer demanar-li permís a la màxima autoritat de La Sala (el mossèn Josep Mª), perquè ens la deixés tornar a obrir. Dit i fet, un dia d'aquell hivern, el Cèsar Pallarès àlies "Murú" i jo se'n vam anar a casa del mossèn -aleshores els mossens vivien a l'abadia, i sempre sel's podia trobar- i després d'una reunió per parlar del tema, ens va donar el permís pertinent. 

Al vespre, en acabar la jornada laboral, cada dia fèiem cap a La Sala. Entre setmana, gairebé sempre estàvem sols el Murú i jo, perquè la majoria dels amics de la colla encara estudiaven fora vila. Però els caps de setmana o quan es podia, tothom hi feia cap: Arcadi Juncosa, Néstor "escuer", Raül "palla", Patri Lorenz, Pere "claudi", Mòniques varies, Francesc "farreret", Montse "de cal Vicent", Francesc "dracula", Ignasi Castillo, Montse "porreta", M. Carmen "auroreta", Marta Cascales, Cèlia Josa, Javi "viga", Joan "anju", Jordi "roca", Elena "muruna", Josep Carré, Josep "primo", Oriol Moré, Isabel Sales, Txell, Joan "torà"... Entre tots, uns més que d'altres, uns entre setmana i uns altres els caps de setmana, vàrem arreglar amb molta il.lusió el local. Vàrem fer un pot comú, vam pintar les finestres i les parets, vàrem encarregar al fuster Josep Piñol unes taules semblants a les del pub. Fins i tot vam comprar pilotes de ping-pong i un tocadiscs de segona mà, en el qual encara vàrem poder escoltar una relíquia dels anteriors usuaris de La Sala, el LP "Discovery" de l'Elèctric Light Orchestra, que rondava per allí...

Lògicament, aquell es va convertir en el punt de reunió i xerinola oficial, lloc de sopars, vestuari de disfresses de carnaval, festes de cap d'any i festa major, tardes d'estiu amb finestres obertes i música a tot volum. L'Elèctric Light Orchestra que escoltàvem als més grans anys enrera va donar pas a Dire Straits, Ultravox, Duran Duran, Alan Parsons Project, Pet Shop Boys, Alphaville, China Crisis, Depeche Mode, Golpes Bajos, etc etc, a més d'una àmplia gamma de "Max Mix". Fins i tot vàrem organitzar un parell de "discos" fent pagar entrada. Va passar a la nostra història musical personal una d'aquestes "discos", quan els dos individus que feien de disc joqueis van quedar K.O i el farreret va ocupar el seu lloc, punxant una vegada darrera l'altra, indefinidament, "Dancing on the street" de Shakatak.

Després d'un parell d'anys d'ús molt intensiu, poc a poc, de manera natural, vam deixar d'anar-hi. L'estiu de 1987 el pub ja estava obert, alguns fèiem la mili i molts de nosaltres teníem carnet de conduir, i totes aquestes circumstàncies alhora canviaven molt les perspectives. La darrera vegada que vam organitzar una festa, no ens vàrem preocupar de netejar l'estropici, i setmanes després, el mossèn ens va comunicar que les nostres aventures a La Sala s'havien acabat. Certament va ser un final no gaire èpic, però la realitat no acostuma a ser idíl·lica. La Sala  no va ser usada mai més per a finalitats similars, almenys de manera regular, i va deixar de ser punt de trobada i gresca. El Pub i l'Àtic van acabar de canviar definitivament els costums del jovent, i tots, els més grans, els mes joves i els que van venir després, ens hi vàrem adaptar sense més.

Enguany fa 25 anys d'aquella petita història, i m'ha agradat recordar-la i compartir-la amb tots aquells que hi vàrem formar part, i també amb aquells que no en sabien res, que segurament són molts.