Crònica surrealista de la nit de reis
Dijous 5 de gener de 2012, nit de reis. Estic al parc de bombers, de guàrdia a l'ambulància de Cornudella. Son al voltant de les 12 de la nit. Acabem d'arribar de l'hospital de Sant Joan de Reus, i després de netejar i reposar material a l'ambulància, em disposo a sortir a la porta del parc a fer un cigarret tranquil·lament. L'encenc, faig una calada i mentre la gaudeixo, escolto i veig que en aquell moment, pel tomb del Parc apareixen els tractors dels Reis Mags d'Orient. Música a tota màquina, amb més gent a bord que una patera. Ja deuen haver acabat el repartiment dels regals per a tots els nens i nenes del poble i van de retiro, penso. Arribats a la rotonda del camp de futbol, els vehicles agrícoles adaptats i engalanats per a l'ocasió s'aturen un instant. Un destacament multicolor salta dels remolcs atapeïts i seguidament els tractors continuen cap al camp de futbol, on hi ha la base d'operacions. Totalment aliè als esdeveniments, veig com el grup d'entre 10 i 15 persones, entre patges negres i acompanyants blancs, encapçalats ni més ni menys que per dos reis, travessen la carretera cridant i entonant càntics de difícil comprensió. Deuen ser càntics de la seva terra, penso. Sembla que venen cap a mi. Contemplant l'escena, per un moment em ve al cap Atila i els Huns a punt d'arrasar una aldea desprevinguda. Dono per suposat de deuen venir al parc a deixar alguna mena de material de la cavalcada. Quan arriben a la meva alçada, en lloc de sobrepassar-me i anar a la seva, veig que s'aturen tots davant meu. Cony! -penso-, que simpàtics, potser em venen a saludar. En un moment em veig rodejat. Encara tinc la cigarreta a la mà, per un instant estem tan apretats que quan em vull emportar el cigarret a la boca, s'entrebanca un parell de vegades en túniques diverses abans d'arribar al destí.
Sorprès, em comuniquen que porten un regal. Un regal? La darrera vegada que els reis mags em van portar un regal deu fer més de trenta anys. Em diuen que si vull el regal, he de cantar alguna cosa. Abans només em preguntaven si m'havia portat bé. Ara és imprescindible saber cantar. Els dic que no, que estic treballant, que estic de guàrdia, i no tinc ganes de cantar. Reconec que estic a anys llum de seva alegria. De fet, encara no estic segur si el paquet és per a mi, per a l'ambulància, per al parc de bombers... ni molt menys que hi conté. També em passa pel cap que potser algú em vol gastar alguna mena de broma. -Que canti, que canti! -Si vols el regal has de cantar! em diuen. Veig com el paquet va passant d'unes mans a altres, alhora que sento comentaris com -"Si no canta s'emportem el regal!" Alguns membres de la comitiva se'n van, potser no he complert les seves expectatives de cantar, ballar i fer quatre saltirons i tombarelles, o potser tenen alguna cosa millor a fer.
Potser en no veure'm massa convençut, un patge s'apropa i m'ensenya el paquet amb meu nom escrit a sobre, sense donar-me'l. Efectivament, això confirma dues coses: Que el paquet és per a mi i que el patge sap llegir. Encara no tinc el paquet, però em conviden a anar a buscar unes tisores per obrir-lo. Es veu que el regal s'ha d'obrir davant de tothom. No trobo tisores, però tant se val. Delicat com un elefant en un camp de margarites, el patge usa mans i dents per obrir-lo. Arribo a pensar que l'autor del regal és ell i li fa molta il.lusió donar-me'l obert i tot. O que, donada la seva aplicació en la tasca, el regal és per a ell, i que el meu nom en el paquet només és per dissimular. Finalment, entre els dos l'acabem obrint. Encara no tinc ni idea de qui pot ser el regal, però en obrir-lo hi ha un sobre que hi posa "LLEGIR". En veure el sobre, crec lligar caps. -És clar -penso- tota aquesta comèdia deu ser per alguna cosa. La persona que em fa el regal ha donat instruccions precises de que el regal s'ha d'obrir davant de tothom i llegir el contingut del sobre. La idea no m'agrada gens, però potser tot plegat tindrà algun sentit que ara no sé endevinar.
Ja fa estona que desitjo que em truquin per l'emissora per fer un servei ben lluny, o en el seu defecte, que la terra s'obri als meus peus i se'm empassi. Els segons em semblen minuts, ningú no truca per l'emissora i el terra de sota els meus peus continua sòlid i compacte. En vista de tanta bona salut i falta de cataclismes, començo a llegir. Des de la primera línia de text de seguida sé qui em fa el regal, però continuo llegint. El missatge és personal. Això vol dir només per a mi. Però posats a fer, i en vistes que no hi posa res que no es pugui dir, acabo de llegir-lo. Mentre ho faig, mig de reüll veig com algunes noies que anaven amb la comitiva em miren amb una barreja de compassió, pena, llàstima i vergonya aliena. Arribats a aquest punt, ja m'havia adonat que havia estat fent el gilipolles i havia actuat amb massa bona fe. Per rematar-ho, vaig acabar obrint tots els petits regalets que hi havien dins la capsa davant de tothom. Alguns d'ells molt personals. Ajudat, això si, per l'omnipresent patge que encara feia broma agafant regals i fent veure que no me'ls volia donar. Tot plegat va durar més de vint minuts, que a mi se'm van fer moooolt llargs.
|
