Després de molt de temps ha tornat el meu pacient.  Les vacances son curtes i la feina es llarga. Pren menys Viagra, cuida més la seva titola i ja no gasta res en dones de carretera o de bars perduts on casualment sempre et trobes a tothom.  Diu que es la crisi, el moment on hem vist l’autèntic capitalisme, el que es caga als gallumbos quan les coses van malament i et miren per sobre l’esquena quan van bé. Es un negoci privat, pots fer el que vols, però quan ho has perdut tot vas a demanar a l’Estat, perquè t’ajudi, on eren els vostres ajuts quan els pisos estaven pels núvols? On era la vostra solidaritat quan no hi havia pasta per les escoles? On vàreu amagar el vostre cor quan no hi havia un “duro" per fer hospitals?  No, el que van fer va ser comprar hipoteques d’alt risc amb la pasta dels pobres clients, i ho van perdre tot.  Perquè collons creus que es deien hipoteques d’alt risc?  Doncs perquè eren negocis arriscats, i quan hi ha un risc hi pot haver una pèrdua important.  A cagar, ara tots tenim que pagar la crisis dels milionaris, quan arribi la meva crisi també trucaré a la casa de la Mamà Estat per un ajut. Que cabrons, com diu l’imitador del President Maragall, potser el millor president que ha tingut aquest país.

Parlem de Catalunya, el meu pacient s’aixeca de la cadira, mou la seva mà a la butxaca de la camisa, com si volgués fumar, però no troba el cigarret o recorda que està en una consulta mèdica.  Torna a seure i deixa anar un renec. Quin cony de nació que ens ha tocat, els nostres polítics es passen tot el dia demanant tres mil milions d’euros, diuen que amb aquesta pasta es faran carreteres, hospitals, ambulatoris, canals per la sequera i no se quantes coses més.  Si vas a un poble del Pirineus et diran que la pasta serà per asfaltar el seu camí de bens, a Barcelona et diran que es per fer pàrkings públics o a Reus et diran que les monedes son per desenterrar a Gaudí i demostrar que era d’aquesta vila, i no de Riudoms. Quins collons que tenen. Després veus que el germà del Carod va a París d’ambaixador sense ambaixada, quaranta cotxes de luxe a la Plaça de Sant Jaume –tots pagats per nosaltres-, estudis inútils –pagats a preu d’or- d’activitats estúpides (parlo dels tres folis que parlaven del parchís, pels quals la Generalitat no se quants mils d’euros va pagar), i no fan res.  No us adoneu que sol volen la pasta per repartir-la entre ells?

Li dic que segui, li prenc la tensió, la te alta.  A mi també m’ha pujat, tanta gent prenent-nos el pel i nosaltres aquí currant, per pagar els impostos que els donen de menjar i a mi hem fa passar gana.