Avui el meu pacient ha decidit deixar de pagar les multes, siguin quines siguin, ja està fart de complir com ciutadà exemplar, quan veu com funcionen les coses al nostre país –o nació, o conjunt de cultures diverses, o identitat pròpia lingüística, o conjunt de persones amb un sentiment comú, o quatre pringats que es creuen el centre del món, jo que sé, es difícil viure en un lloc sense saber el que som, però potser ho sabem i no ho volem veure, qui sap-.  Un senyor, que es veu que era molt conegut i molt considerat, la Creu de Sant Jordi havia guanyat, agafava una mica de cuarterons de la caixa del Palau de la Música, per les seves coses, ja es sap, un agafa un parell d’euros i diu que ja els tornarà demà, però s’oblida i amb els interessos els dos euros arriben a uns vint milions.

Llavors tenim als senyors de Santa Coloma, socialistes i convergents, que no poden governar junts però agafar uns bitllets si que ho poden fer.  “Amb tu no hem fico al llit però les nostres factures que les paguin els altres –en aquest cas nosaltres”.  Es veu que la corrupció no entén de colors.  El que m’ha sorprès més d’aquesta noticia es la reacció de certs personatges –polítics, periodistes, president de club de futbol...-, que es queixen de que hagin posat les imatges dels “presumptes” lladres emmanillats, que no potser, que son uns dels nostres, que defensen Catalunya –a la seva manera-, que han estat molt de temps en el govern, que no es pot tractar així a aquesta gent.  Es cert, sol han robat uns quaranta milions d’euros dels nostres impostos, una nimietat, si no toquem ni a sis monedes per cap. “Per sis maleïts euros la que s’ha muntat”, totalment injust.  Com son dels nostres no els poden tractar així.  Però no patiu, els polítics trauran una llei contra la corrupció política, ja dormo tranquil.

Per cert, a la pel·lícula “Un dels nostres”, en Robert de Niro te una forma molt particular i efectiva de solucionar els problemes dels que ja no volen ser dels nostres.  Sanguinària, sí, obra mestra, també.