L’altre dia, fent tertúlia, em vaig adonar que hi ha coses que recordo de la meva infantesa que gent una mica més jove que jo no en té coneixement. Em van animar a explicar els meus records, encara que no sóc una persona que tingui molta memòria.

A la façana de l’Ajuntament de Cornudella de Montsant hi ha un gravat “en castellano” que posa de manifest que en aquell edifici hi havia l’escola. Quatre aules: dues per les nenes a la banda de la rectoria i, dues pels nens a la banda del pati (avui encara CAP).

Com podeu pensar, en aquella època les nenes i els nens anàvem a escola separats, no fos cas. Totes les aules, llavors classes, estaven adornades més o menys iguals: els pupitres de fusta amb el banc enganxat, taules i cadires de nova generació ben verds d’aglomerat, la taula nova del professorat, una pissarra negra encastada a la paret (després van arribar les noves, també verdes), aquella fusta lineal amb ganxos per penjar els abrics, el mapa d’España con sus provincias, el sancristo i la fotografia d’un senyor bastant calb amb un petit bigoti. 

En realitat eren uns espais freds amb uns finestrals immensos. Unes portes altíssimes de fusta pintades de marró. El terra de cairó gastat pel pas dels anys. Les aules que tenien accés des de la façana principal tenien un petitet pati que encara es veu avui, i entraves a un vestíbul força gran on hi havia les portes pels lavabos i el quarto dels mal endreços. Les altres dues entraven pels patis, cadascú el seu.

No recordo exactament si totes les aules en tenien, però a la dels nens grans hi havia una columna metàl·lica negra separada de qualsevol paret, completament sola. Aquesta era aprofitada pel mestre com a zona de càstig. Quan un nen es portava malament o no justificava prou bé el motiu pel que no havia fet les anomenades fitxes, era obligat a pujar fins a tocar el sostre ajudant-se només amb les mans i els peus. Si relliscaves i començaves a baixar sense haver arribat al cim, t’esperava el regle del mestre per encoratjar-te a pujar de nou.

Durant els meus primers anys d’escolarització, la calefacció d’aquestes aules fredes durant els mesos d’hivern es feia amb una estufa de llenya. D’on sortia la llenya per l’estufa? Doncs, cada nen o nena abans de sortir de casa per anar al col·legi agafava un buscall (tronc de llenya) juntament amb la cartera dels llibres. La grandària no importava, un dia era més gran una altre més petit. Fins que va arribar la modernitat, l’estufa de clofolla d’avellana. Quin descans va donar a la canalla, ja no calia arrossegar el buscall cada matí. 

A l’hora del recreo les nenes i els nens sortien fora de la classe. Les nenes petites tenien el petit pati davant la rectoria; sortien a un recinte més petit que l’aula. Les nenes grans sortien al carrer, davant de l’ajuntament on, al llindar de la carretera, hi havia unes llosses que cobrien un desguàs i l’aprofitaven per jugar al palet (joc amb vuit requadres que s’anaven saltant correlativament). Els nens, petit i grans, teníem el pati gran (avui enjardinament i accés al CAP); la tanca de la carretera eren uns bancs exteriors on l’espatllera era prou alta com per fer de barana, tres acàcies donaven ombra a una part durant el bon temps, però la part del carrer Fossar no hi havia res que aturés caure d’una hipotètica empenta.

Tota la canalla del col·legi portàvem la bata ratllada i ribetejada clàssica de l’època. Els nens de color blau i les nenes de color rosa, no podien ser més originals. Feien la funció de protegir la roba particular però, a la vegada, d’uniforme. Marcant clarament la diferència entre nens i nenes. 

Jo ja no vaig cantar el “Cara al sol”, però tinc un record llunyà d’una vegada (potser en van ser més) que els nens petits ens van fer anar a l’aula dels nens grans a recollir una ració de llet en pols que et donaven d’un bagul de fusta grandiós. Semblava més un sarcòfag que no una altra cosa. Eren, encara, reminiscències de la postguerra.

El col·legi de la meva infància el recordo així. Eren els anys seixanta. A passat molt de temps i, sortosament, les coses han canviat molt. Sempre demanem més, però quan fas un repàs del que has viscut valores molt més tot el que tens.