El propassat dia 11 de juliol a Cornudella de Montsant es feia el ball de Sant Cristòfol. Els músics tocaven valsets, pasdobles i boleros mentre el meu organisme estava lluitant contra la migranya que m’estava mortificant. 

Potser a causa de la medicació vaig entrar en una somnolència que em va traslladar trenta anys enrere o més. Vaig començar a recordar, en un principi vagament,  quan el jovent de Cornudella s’encarregava d’organitzar aquesta festa.

Era la revetlla de Sant Cristòfol. El dia 9 de juliol, no importava quin dia de la setmana era. Era una festa oberta a tothom però encarada a la gent del poble. 

Qui costejava la festa era els conductors. Aleshores no hi havia tants vehicles com ara. Calia passar per les cases dels conductors a recollir la voluntat. Els transportistes eren el que sempre posaven més ja que necessitaven més protecció del Sant ja que estant més hores a la carretera. Els tractoristes feien el que podien, fins i tot, dir que no hi eren a casa quan passaves a recollir. 

Els músics quan veien que qui organitzava era el jovent del poble volien cobrar pel davant. Músic pagat fa mal so els hi dèiem. En realitat moltes vegades no havies recollit prou diners de la voluntat i necessitaves fer-ne més a la plaça. 

L’escenari. Allò si que era un bon invent. Era la caixa d’un camió. Molts anys els músics van tocar a dalt del camió. Però clar, a mesura que anaven passant els anys els músics portaven instruments més sofisticats i aparells electrònics moderns. Recordo un any que feia un nit un xic humida, havia plovisquejat i el temps no era prou segur. Els músics no volien tocar dalt d’una caixa metàl·lica per por a enrampar-se. Les descàrregues podien ser molt perilloses. Total que no volien tocar i ens quedàvem sense ball. Els vam convèncer que no plouria més aquella nit, gràcies a la sapiència de pagesos d’edat. Però van demanar que el camió es tragués de la plaça ja que estava mullat i ells no volien arriscar-se a tocar sobre mullat. Ja em tens els músics a pla de carrer. Apa nois, a tocar i no va ploure, com van dir els vells del lloc.

Per seure no es feia com ara, no. Es portaven els bancs de teatre de la Sala Parroquial i es posaven al voltant de la plaça. Aquells que els “gratapedres” saben on han anat a parar. Pot ser entre els balls i els escaladors algú els va fer desaparèixer, qui sap. Aquells bancs pesaven com ells mateixos. Rígids, de fusta massissa. Quin bon foc deien fer.

Al bell mig de la plaça, sobre un escut pintoresc de llaços i trompetes, es posava unes taules des d’on es repartia el vi blanc ben fresc. La coca que havien fet els forners del poble es repartien per la gent amb grosses paneres de vímet. En aquella època n’hi havia tres de forns. I tots feien el seu pa. 

La coca era tant abundant que l’endemà, dia de Sant Cristòfol, durant la benedicció que el mossèn feia al Pla de l’Església dels vehicles del poble, a motor o a pedals, se’n repartia per a tothom.

La benedicció era un ritual concorregut per tothom i es feia amb molta convicció. La protecció del Sant Cristòfol era inqüestionable. Hi havia un ordre establert. Primer aquelles bicicletes i tricicles plens de flors que la canalla duien a beneir, a continuació els tractors net i polits seguits pels cotxes ben engalanats i, per tancar, els camions fent sonar les seves botzines.

Després de la benedicció, semblava que haguessin donat el tret de sortida cap a la platja. D’alguna manera Sant Cristòfol marcava l’inici de la temporada de platja.

En realitat era una festa que començava a les onze de la nit del dia 9 i acabava a les 11 del matí del dia 10, diada de Sant Cristòfol. Quins records!!!