El proppassat dia 17 de setembre el nostre company “Des de les Aubagues” ens feia un retrat melancòlic sobre el pas de l’estiu a l’hivern sense una pinzellada de tardor.

La tardor no ens la podem saltar així com així. Encara que aquesta no respecti la temperatura que pertoca per a l’època de l’any, la tardor és bellíssima. Pintorescament parlant la diversitat de colors que la vegetació ens obra davant dels nostres ulls és espectacular. Els ceps i els roures amb les fulles de color groguenc fins a vermellós, ametllers i avellaners despullant-se sense contemplacions, olivera i alzina aguantant fermament la seva vestidura verd rígid. Senzillament, els encants de la natura.

Encants que, potser per una persona acostumada a viure’ls dia a dia, any rere any en l’entorn que l’envolta, no valora meticulosament l’importància que té ni la que li pot donar una persona que ha de fer un esforç per gaudir-ne. Tant de bo els que fan aquest esforç no confonguessin que el fet de fer-lo els hi permet utilitzar-lo sense maneres ni mesura.

Lectors, m’agradaria que féssiu un acte d’observança. Ara, a les acaballes del mes de setembre i durant el mes d’octubre mireu, des de qualsevol indret de Cornudella, en direcció a Siurana. I si podeu al matí, migdia i al tard, per allò de la llum. Veureu que les vestidures del cingle van canviant, agafant diferents tonalitats de color. Qui ha dit que la tardor és equivalent al preludi de la paralització de la vida vegetal.  Penso que podríem dir que la natura és viva perquè és canviant, té activitat encara que retroactiva, no és morta. El comportament de la natura ens indica que hi ha un cert recolliment, no té una expansió cap a l’exterior per manca d’escalfament solar.

Anem al recolliment que d’això us volia parlar. El mal temps i el fred ens reclouen a les nostres llars molt més temps que no pas l’estiu. Però, si ens fixem en els nostres avantpassats, ells l’aprofitaven i molt bé. Els nostres avantpassats potser no tenien els estudis acadèmics que podem tenir nosaltres, però tenien una font de sapiència anomenada observança. Eren  capaços d’observar el procés de qualsevol cosa i qualsevulla circumstància. Analitzaven i comprovaven que amb les mateixes circumstàncies allò tenia el mateix comportament, per tant el procés evolutiu era el que resultés.

De què servien les nits d’hivern en aquell temps? Doncs, la gent feien tertúlies vora la llar de foc d’alguna casa. Avui a casa meva, demà a casa teva. Allí, els més ancians, explicaven totes les observances que havien fet o sentit durant la seva vida. Les fonts es netegen en lluna vella sinó es perd l’aigua. La llenya d’alzina es talla en lluna nova sinó no crema bé i no dona escalfor. Quan el sol dona a les dues parts de la roca són les dotze (de sol, es clar). Era una manera de transmetre els coneixements d’antic a les noves generacions. 

Aquestes tertúlies comportaven, a la vegada, una relació familiar i veïnal molt estreta. No com ara, a la majoria de les famílies l’hora de contacte familiar és en el moment de menjar, això sí, amb el televisor en marxa. La relació veïnal és més freda que abans, tots ens coneixem però no ens impliquem en res que afecti al nostre veïnat.

Avui en dia, estem immersos en una societat que no respecta els valors morals de la família ni el seu entorn. És societat consumista que ens provoca un estrès martiritzador. Tenim massa influències inductives al consum. Per consumir necessitem poder adquisitiu. Per tenir poder adquisitiu necessitem temps. Però, resulta que el dia només té vint-i-quatre hores. Quin problema?

Si us plau, acceptem-nos tal com som, gaudim del que disposem, relacionem-nos amb les persones més properes familiars o no i contemplem la natura que amb els seus canvis harmoniosos ens omplirà de satisfacció.