Fa temps, en un poble relativament petit hi havia un nen d’onze anys que va decidir ser pallasso. En el seu entorn mai ningú s’havia dedicat a l’espectacle i, com acostuma a passar, poques vegades havia anat al circ o a un espectacle de pallassos.

El nen va prendre aquesta decisió després de valorar que volia dir ser pallasso; després de prendre consciència dels coneixements que havia d’adquirir, on calia estudiar per saber fer riure, que havia de fer per fer riure el dia que ell estigues trist.

Fer riure no és una cosa de broma, és molt serio. Estem parlant de felicitat, encara que temporal. Aquesta idea era la que esperonava al nen d’onze anys.

Un bon dia, el nen va plantejar a casa el que volia estudiar i el futur que ell volia per a la seva vida. Com si en aquella casa hagués caigut una bomba. El pare es va posar com una fera, no podia creure’s el que sentia. Tonteries, això de fer el pallasso, ja ho fas cada dia. Tu et penses que em gastaré els diners perquè tu facis de pallasso? Que dirà la gent del poble quan ho sàpiguen. Expressions com aquestes no van parar de sortir d’aquella boca.

El nen, tot submís, va callar, es va sentir avergonyit de l’elecció que havia fet, apartat del rol familiar. En aquella època els nens havien de ser el reflex dels pares. Els pares orientaven als seus fills a escollir que havien de ser en el futur, el que se'n deia encaminar la vida. L’opinió dels fills era relativa, sempre hi havia justificacions  per redreçar el camí escollit.

Quan el nen va deixar de ser nen, va cercar la felicitat pels camins que els seus pares li havien marcat. Mai es va sentir satisfet.

L’altre dia, un nen d’onze anys comentava  als seus amics mentre pilotejava pel parc que havia decidit ser pallasso. El nen tenia molt clar que després de l’ESO havia d’escollir el batxillerat artístic, per així per poder accedir a l’Escola d’Arts Escèniques. Volia ser un bon pallasso i no fer el pallasso.

Aquest nen havia anat al circ i a diversos espectacles infantils que acostumen a haver-hi pallassos en companyia d’altres nens de l’esplai on els seus pares l’havien inscrit per omplir l’horari extraescolar.

Aquest nen d’onze anys va decidir dir-ho als pares, per així començar la recerca d’Institut on fer la ESO  i batxillerat corresponent. El camí educatiu a recórrer per  ser pallasso.

Carregant-se de valor va dir “aquesta nit els ho diré”. Aquella nit el pare va trucar dient que vindria molt tard i que no l’esperessin per sopar, la feina s’havia complicat. “Doncs, demà quan el trobi junts els ho dic”. Així anaven passant els dies. El pare sempre tenia feina: “ara no, ja parlarem“. La mare, entre la feina fora de casa i la de casa, anava atabalada.  No aconseguia mai poder parlar amb els dos a la vegada. Fins que un dia va dir prou. Li va explicar a la  mare les seves intencions de futur, la mare es va posar a riure. La resposta va ser: ”ja en parlarem amb el teu pare”. 

El nen, davant d’aquella resposta tant lleugera, va veure com el que ell  volia per al seu futur anava molt lluny del que desitjaven els pares. Es va sentir incomprès, molt sol, dissonant en l’entorn familiar.

El nen quan va arribar a l’adolescència va adquirir un caràcter conflictiu dins els estereotips conductuals del moment. Ningú entenia perquè havia canviat tant.