Després d'aquestes pluges, on a la zona de Constantí ha acumulat quasi 300 Lts, i que ha obligat un servidor a treballar més que un ruc, i fotre més d'un pagès a la ruïna per haver d'anar a buscar les vellanes a mar, he pogut tornar a ficar-me en ruta.

Engrescat, hipermotivat i ple de força, començo l'ascensió a la serra Major. Retrona a les meves orelles temes de la Madonna i l'acompanyo amb els coros... tais gous bais, sous louli, tans gous bais, sous louli... ai donna guat tu du!! A mitja pujada em creuo dues senyores, quaranta i llargs cincuanta i curts, que tiren avall i em miren amb cara de: tira, tira, que aquest està perturbat i necessita ajuda. Un curt i cortés bon dia fou l'únic vincle de contacte. Soposo em deurien sentir cantar a pulmó i es van espantar. Bueno. Arribaré a la cova santa, tinc un frontal nou, que fa llum de collons. No s'assembla ni de lluny a aquelles llinternes de quan erem petits, que gastaven molta pila e iluminaven una merda.

A dins la cova és imprescindible entrar amb llum, i anar amb compte amb el terra, que és una mica relliscós. Tot i el petit forat d'entrada, que costa una mica de trobar seguint les senyalitzacins existents, a dins trobareu unes quatre grans sales abans plenes d'estalactites i ara totalment expoliades. Entreu sense por. L'únic dolent que us pot passar és que l'entrada es derrumbi, deixan-vos a dins tancats per sempre, a les fosques, sense menjar ni aigua, i us podriu de viu en viu sense que ningú us pugui ajudar, no us sentiran... ja podeu cridar! (sempre i quan esteu de sort i no us matin les grans roques i us escarxin les pedres a l'instant). Per lo demés, no patiu, tot està controlat.