La conca de Barberà, i en concret Montblanc, és una de les meves zones preferides, si hagués d'escollir un lloc per a viure-hi tot l'any, el triaria sense cap mena de dubtes. I això que ho digui un ganxet de socarrel i orgullós de ser-ho com jo, costa de sentir.

La seva situació, ens permet agafar múltiples direccions per efectuar itinearis de passeig: Cap a Rojals, cap a l'Espluga, cap a Miramar.... tots són prou bonics i el seu nivel de dificultat no és molt exigent. Naltros se la vam fotre cap al Mas Roigé?? (ara no m'en recordo cony) on els nostres avantpassats ja graffitaven les parets amb animals i escenes rutinàries de la seva vida, agafarem diecció cap a Rojals i baixarem per lo Gr, sense pèrdua possible, cap a Montblanc un altre cop. Passarem també per davant d'un altre mas, on una creu a peu de camí d'entrada, assenyala el lloc exacte on van "ajusticiar" covardment l'any 36, un capellà, soposo per el sol fet de ser-ho (després els nostres avis diuen que el món no funciona... pues mira que a la seva època....)

Dissabte, a més del Tuc, portava companyia: Dos sujetos més, per ser exactes. En acabar la jornada, un d'ells en va fer parar a buscar calés a un caixer automàtic. Acabats de teclejar el números secrets, picava las vidres fent insistents gestos de que ens acostessim i entréssim amb ell dins el recinte blindat: A què collons vol ara, aquest paio?? La seva insistènica era tal, que no ens ho podíen perdre de cap de les maneres, per lo que no vam tenir altre remei que accedir a les seves imploracions..... 

Només us diré, que al entrar dins,i observar-li la seva expresió de cara, entre maliciosa-traidora i truculenta,ja no havíem d'haver entrat. Una baferada espessa, densa, calenta, com a dolça i vomitiva, ens rodejà com la boira i s'enganxà a la roba impregnant-ho tot. Els ulls plorosos, el paladar sec, i l'estòmec remogut, foren també els primers sínptomes que es van presentar després de l'atac químico-bacteriològic sofert..... Efectivament: aquell porc fastigós, va alliberar les seves pressions allà mateix, i volgué compartir aquell moment gloriós amb les seves amistats.... per a que no digueu mai més que no sóc generós i comparteixo les coses, va determinar el molt cabró...

Realment, va ser dels pets-llufes (no ho sé que era perquè de sentir-ho no el vam sentir, només el vam catar) més agressius que m´he menjat així en cru. Però dels clatallots amb que el vam obsequiar a posteriori, no s'en va salvar, no....