Com diria aquell, vaig triar un dia nuvolot, grisot, pesadot, per anar d'excursió. Boira, plugim fi, vaja, una data poc adequada per anar a tombar. Resulta però que lo pantano és ple, i feia moltes jornades que no feia el tomb complert. La jornada era idònia per a gaudir-ne. Començo la ruta pel nord, pel camí que va a Siurana. Jo recomanaria començar per aquest sentit, doncs et trobes els tobogans i desnivells del terreny al començar, per així si esteu cansats a la meitat de recorregut la resta és pla i cara avall, ideal.

EL camí encara es conserva prou bé, tot i que molts travessers de fusta instal·lats en alguns trams a modo de tanca protectora són a terra. El parell de taules per a fer "picnics" instal·lades s'aguanten prou bé. Els obstacles per impedir el trànsit rodat de vehicles a motor, i la senyal indicadora de prohibició, els infractors se la passen pel cul. Tot correcte, com podeu comprovar.

L'alt nivell de l'aigua del pantà, obliga a creuar el riu a la zona del Toll de la banyera amb l'aigua a l'açada dels genolls. Amb aigua clara i el terra amb grans, arrodonits i generosos còdols, travessar-ho no em representà cap dificultat a un jove com jo, ensinistrat per a suportar les condicions més temibles, aprenent aquesta maniobra o tècnica militarT durant el seu servei a la pàtria, tot i que les tècniques que més recordo eren les d'aconseguir menjar-se un flam, iogurt o natilla sense cullera i sense embrutar-se les mans ni l'uniforme, i l'altra saber escaquejar-se lo màxim possible. Quina escola aquella, llàstima que avui en dia ja no existeixi!!

Un grup de caiaquistes estrangers van contemplar la mava "assanya",i com una atracció local més em van fer més fotos que al floquet de neu, igual com si vos un mono de fira... Quan marxeu, passeu per l'ombra, perquè si no la merda al sol s'eixuga!!... Els vaig comentar a aquells vàndals rossos amb panxa cervesera, mentre aixecava el dit pulgar (senyal ok) al mateix temps... Oh! Oh!, Oh! yeah, yeah, OK, OK, OK, em tornaven el signe corporal sense saber que collons els deia jo i amb un somriure als llavis... Seran rucs...