Un nou front d'investigació s'obre amb aquesta simpàtica ruta excursionista pels confins de les nostres terres. Partint des de la serra de Llena, passat Ulldemolins direcció Bellaguarda, en concret des dels "Hostalets",  escenari de cruentes batalles de la guerra civil i on avui es troben encara restes de metralla pels voltants.
Un agradable passeig, tot carejant envoltat de romaní híper-florit, amb un paisatge imponent dels ventadors, Aiguabarreig, cogolles, Vidobar, i vall del riu Montsant en general, queda als nostres peus. Un ràpiT descens per les pelades crestes ens farà travessar el riu a l'alçada del Mas de Soleràs, pràcticament davant de la seva porta.

Amplis coneixements i el dur entrenament que servidor va adquirir durant el servei militarT a les forces espanyoles d'èlit, més que suficient per a superar amb èxit les condicions més terribles, hostils i horribles possibles, situacions en que es fa del dolor el nostre amic, (perquè ens indica que encara som vius), havien de ser suficients per sobrepassar l'obstacle. No vaig poder contenir-me, havia d'entonar l'himne corresponent: "soy un hombre a quien la suerte irió con zarpa de fiera" "soy el novio de la muerte, que va a unirse en lazo fuerte con tan leal compañera" i bla, bla, bla... francament penós...

Un abundant i generós caudal d'aigua baixava per la llera del riu. Era imprescindible transpasar-lo amb calçotets si no volies mullar-te la roba. La solució era ben senzilla: Pantalons al cap a modo de turbant, sabates i mitjons a les mans. La llefiscosa i patinant llera del riu, a més plena de rocs traïdors i invisibles, aconsellaren tenir les mans lliures per respondre a temps d'un moviment inoportú de cadera i que et fa anar directament a l'aigua sinó aconsegueixes recolzar-te abans en qualsevol lloc...

Precisos càlculs matemàtics em van permetre traçar una paràbola perfecta amb l'element de les sabates entrelligades pels cordons, amb los mitjons dins, i superar la barrera hídrica sense dificultats d'una banda a l'altra de riu. En ple vol dels esmentats, em vaig donar compte de que el factor "lleugera inclinació del terreny amb un àngul de uns 30 graus amb pendent descendent cap a la llera del riu" no el vaig tenir present, per lo que, si el meus càlculs i llançament no eren lo suficientment precisos, les sabates amb mitjons farien cap a l'aigua, irremeiablement rodolant cara avall.

Efectivament, davant la meva atenta mirada, amb calçotets, descalç, amb los pantalons al cap, amb l'aigua fresqueta a l'alçada dels genolls i que m'arribava a repicar alegrement a la soca dels collons, finalment les sabates i els mitjons quedaren completament submergits i empapats... i a l'altre costat del riu... quina il·lusió, eh? Huh i sort que la corrent no se les va emportar riu avall!!!

Caòtic desembarcament a destí, reclamant la presència de mitja dotzena de sants a base de renecs, i que al final no van baixar per por a les meves represàlies.

Ràpida tornada per l'ermita i barranc del Fraguerau fins al punt de sortida, amb la planta i dits del peu totalment estovats i deixant aquell rasclim fastigós al cotxe.