Una d'aquestes tardes, d'aquelles que lo temps diu que plourà, però no se sap on ni com, d'aquelles que toca ben bé els collons perquè no saps a què fer, et fot los plans enlaire, estàs endropit i malhumorat... agafeu lo cotxe i us la foteu cap a l'ermita de Sant Salvador de Margalef. Cal dir que allò està al cap de déu, tot i anant en cotxe, per carreteres tercermundistes i plenes de revolts, però a mi m'encanta: Menys gent, tots cap a Port Aventura a gastar, que el país està en crisis. El que arriba fins aquestos confins ja sap a lo que va i tot això ho sap valorar. No cal que li expliquin que allò és o serà un parc natural.

Allà i fotia un sol que batia les pedres, però la magnífica ombra dels xiprers i de l'arbrat en general és molt generosa. Una excepcional vista, cap a altres flancs que no tinc explorats, em conviden a vindre més sovint. La ermita i una construcció integrada estan perfectament colocades sota un balma. Jo, com ells, també em vaig colocar, però no sota d'una balma precisament...

Les cigarres canten alegrement. Diu el conte que quan acabi l'estiu, moriran perquè s'han passat aquest període de juerga i no tindran reserves per menjar. En canvi les formigues no paren... aglutinen menjar perquè no els falti de res en època de vaques flaques... lo que el conte no explica és que les formigues, no gaire a la llarga, també es moriran: de treballar com a gilipolles sense parar. Moraleja: Que te quiten lo bailao.