He tingut la sort de gaudir d'uns dies de festa on he pogut disfrutar de la tranquil·litat del poble, del fred intens i de les poques ganes de fer res. Tot i això, aquesta afició meva un pèl malaltissa, m'ha recompensat amb expedicions curtes pels voltants del poble, a trenc d'alba, amb termòmetres que indicaven els set graus negatius, amb el terra gelat, glaç acumulat i mig a les fosques, però jo i el Tuc allà, com a uns campions... potser si això ho hagués de fer cobrant, potser no ho faria pas... quins collons té la cosa... 

Lo bonic d'aquestes anàrquiques passejades, és el ritual que comporten. Ara carrer de les Peixateries amunt, quan arribo dalt tiro avall, ara cap a la plaça, ara busco mandonguilles, ara cap al pla de l'església, faig posat de xulo mentres observo passar els cotxes cap a Prades, em rasco el cap, torno cap a la plaça i amunt cap a les piscines, tiro cap a la carretera la Morera, tararejo la gallina turuleca, em torno a rascar, baixo fins al parc, badallo, vaig a posar menjar a la bèsties a la granja... i anar fent, matant les hores com el Johan Cruyff.

Una nivell de rebeldia impropi pel Tuc, ha aflorat aquestes jornades. Mireu que és creient, mai dóna el més mínim problema, obeeix sempre les meves ordres cegament i remena sempre la cua de content (pobret, el meu tontet)... aquestos dies no hi havia manera de fer-lo seure al carrer. Rotundament es negava a complir aquesta missiva. A pesar del to autoritari de la meva veu, i de les amenaces persuasives, no hi havia res a fer. Voluntariosament iniciava l'acció, a pocs centímetres de culminar-la es tirava enrera.. I perquè et rebotes, gos... El motiu?... Després ho vaig comprendre tot... és que el perill de deixar-se la pell dels trons enganxats a l'asfalt o terra congelat, era una poderosa raó. Proveu-ho, si sou valents.