Un dels barris perifèrics cornudellencs, a banda del Poblado i dels xalets del camí de Sant Joan, és Prades. Des d'allí enfilarem lo camí que corona la Baltassana, que conquerirem, per a descendir en direcció Vilanova de Prades pel coll Arenós. Travessem la carretea i a l'alçada del Mas (Basteret???), baixem per la pista que ens porta als inicis del Naixement del riu Montsant.

Important exposició de castanyers per aquelles contrades, aconsellen una visita una mica més endinsada la tardor. Ara, era temps de móres: dolces, sucoses, sense gaires "pipites" i grans com a caps de crio. Una autèntica orgia d'aquestos fruits a lo llarg de tot el recorregut. Tres paraules sintetitzen la situació: fins el cul....
Sense arribar a Vilanova de Prades, ens endinsem als segalassos. Ara encara hi peta massa el sol, quan fa fred i gela i fa boira és un dels meus llocs preferits.

Per tornar al barri Pradenc, és necessari arribar per les antigues granges, a peu de carretera, una mica abans d'arribar al càmping, ara habilitades com acadèmia d'anglès. Des de la meva total ignorància, doncs desconec el grau de professionalitat i qualitat de l'ensenyament que allà s'imparteix, a primer cop d'ull exterior, allò més que una acadèmia d'idiomes sembla un temple sectari: Massa pulcritud, neteja, ordre, disciplina, .....no sé, no sé.... (per apendre anglès, tantes òsties???....). Repeteixo, és la meva impresió, no pretenc molestar a ningú ni dubtar de la professionalitat de l'empresa, però que allò es veu raro, raro, raro, doncs jo, sí que ho veig.

Triomfant arribada a destí cantant l'himne dels excursionistes: la merda de la muntanya no fa pudor, (chin- pon) encara que la remenis amb un bastó (bas-tó)........

Els preus per una puta llauna de Coca-cola, en aquell barri, són d'infart... El tio que me la volia vendre, em deuria veure cara de gilipolles. Encertada impresió, doncs vaig acabar per comprar-la...