Dissabte. Lo primer des de fa molt de temps que lo termòmetre marca menys de cinc graus pel matí, a primera hora. Los que disfruteu d'horari juvenil, i us aixequeu quan us rota dels ous, no sabeu ni de que us parlo. O potser sí, perquè és llavors quan aneu a dormir... Bé, tan se val: Benaventurats que sou. Qui pugués retrocedir a aquells temps...

Decideixo anar a tombar per la zona del bosc den Lluch i vessants de la Gritella. He sentit a dir als aficionats i els experts en la matèria, una de les millors zones per anar a buscar rovellons. I així és. Los més "vius" que conec, sempre ronden per la zona, expectants. Sempre em diuen que no n'hi han pas, que està tot furonat i escarbat, però ells d'allí no es belluguen. A mi, simplement me la bufa. No m'agraden pas els rovellons. Enlloc de tornar pel mateix lloc, giro cap a l'esquerra direcció Albarca, i per la Llisera torno cap a casa fent saltironets i cantant com la Heidi, estava content a pesar de que... Hores abans, em van fer l'avió. Tot per culpa del típic individuo que sempre et va al darrera per anar d'excursió i que s'enfada perquè mai no l'avises, perquè ell també vol venir, i sap perfectament que jo no acostumo a fallar los dissabtes, just el dia que ha triat la data per fer l'excursió resulta que... Efectivament. Un missatge. Curt i concís però amb molt de contingut. Lo vaig rebre uns deu minuts abans de l'hora prevista per l'inici de la jornada 07.00 a.m. "Houston, Houston... we've a problem...". Confirmat.

Sapigueu que amb ell, jo m'he fet gran. Amb ell hem disfrutat totes les èpoques de la nostra joventut: Amb ell descobreixes que amb vint anys ets un burro innocent, amb trenta et tornes idiota, i ara amb quaranta, a la dinàmica ascendent suma-hi que estas revellit... I per alguns exemplars que conec amb cinquanta, observo que la cosa continua estable, dins la gravetat.

Sapigueu que, estic molt orgullós del meu amic, i de la seva decisió de post-posar la nostra trobada. En la societat malalta que ens ha tocat viure, caracteritzada per l'individualisme, per la manca d'inquietuds i per la falta de valors ètics i morals, em reconforta comprovar com les meves amistats saben escollir i dictaminar prioritats, establint un ordre coherent tot renunciant a fer segons quines activitats per dedicar-se plenament a tasques ineludibles i que, sens dubte, honorar i dignificaran com a persona. I quina tasca era aquesta, potser us preguntareu?... Us traslladaré el missatge que vaig rebre, punt per punt, lletra per lletra, tot intentant reflectir l'eufòria i alegria del moment:

-"Neeennn!!! Tetes i culs!!!!. Sambaaa!!"

A veure com li va anar, estic impacient per saber com li va anar la batuda d'aquella nit... per lo que sembla va aconseguir triomfar... olé mi campeón....