Margalef. Poble vorejat per un meandre del riu. Molt bonic i tranquil (massa per al meu gust). Punt d'inici i arribada del nostre itinerari, circular i sense complicacions. Sortim de des de darrere lo cementiri, i enfilem un bonic senderó empedrat, molt còmode, en direcció a Mas de Serradors. En una bifurcació arribats quasi bé dalt la cinglera, canviem la nostra direcció per anar cap a Cabacés, sense arribar-hi pas, doncs quan arribem a l'alçada de la pista que ens porta cap a la Foia, ens tornarem a desviar. La Foia, com ja sabeu és una bonica ermita, una privilegiada zona on brolla abundant aigua fresca, amb una generosa esplanada on poder fer carn a la brasa, acampar i gaudir de l'ombra que els monumentals arbres ofereixen. Resumint: lloc de culte per a Menjamones, domingueros i pagafantes.

Naltros enfilarem un altra vegada amunt per la pista, direcció a la Cogulla, i pel pas del Portell de l'Infern recularem una mica per passar ara sí per el Mas de Serradors, impressionant per la seva situació, ben orientat cap a Sud i protegit per una balma. Disfrutem una estona de les vistes que sen's ofereixen i continuem cap a l'ermita de Sant Salvador, segon lloc de culte de la jornada, i lloc sagrat per als habitants de Margalef. Baixarem pel senderó, no pas per la pista, i veurem els escaladors en acció, per unes parets que crec no tenen res a envejar a les de Siurana.

Arriba un lloc on el senderó de baixada i la pista per vehicles s'ajunten per a fer camí conjunt. És pràcticament al començament de les terrorífiques i múltiples pujades que hi ha per accedir fins dalt de tot. Una parella de ciclistes amateurs, xicot i xicota, em pregunten entre esbufegada i esbufegada: -Falta molt per arribar a dalt?? ... -Buuaahhh, no us falta re ... fent anar les mans com si les espolsés d'excés d'aigua... encara no teniu ni temps d'estar cansats... no teniu fet ni la meitat de la meitat...

La mirada d'ell, mostrava voluntarietat i a la vegada, resignació. La d'ella, desig... Desig de fotre-li foc a les dues bicicletes i al novi, i si a mi m'hagués pogut arreplegar, d'afeitar-me la cabellera i les patilles. A sobre el Tuc, va començar a ensumar-la de dalt a baix i mostrava molt d'interès en aixecar la pota i pixar-s'hi a la roda, (només hagués faltat això), per lo que vaig decidir accelerar la marxa i no encendre més els ànims, i vaig tirar avall sense mirar gens enrere, mentre de fons escoltava la recula d'insults que ella a ell li dedicava.

Lo que prometia ser una bonica matinal amb una romàntica passejada amb bicicleta inclosa, va acabar segur de totes les maneres menys de la manera prevista, per acabar sent una enredada de por. Ja ho diu la llegenda de los amantes de Teruel: "Tonta ella i tonto el".