Si hi ha una data especialment senyalada al calendari per al món de la il·lusió, aquesta és el dia de Reis, malgrat l'avanç imparable que darrerament està tenint el seu competidor, el Pare Noel. I si en algun lloc és especialment entranyable aquesta festa, és al meu poble, a Cornudella de Montsant. En ser un poble petit, el contacte dels Reis i els seus patges amb els xiquets i xiquetes és molt més proper, i no n'hi ha cap que es quedi sense rebre el seu paquet, entregat en mà al balcó de casa seva, o de casa dels padrins (o de tots dos). 
Tinc dibuixades a la retina les imatges d'aquells dies, quan jo era un xiquet del carrer Sant Isidre, i els Reis giraven la cantonada, precedits pel soroll dels tractors carregats de regals, i el so de l'escala en repenjar-se a la barana del balcó, i les severes advertències dels patges, sempre de veu molt greu, sempre en castellà llavors, perquè venien de molt lluny.

Després, de més gran, vaig tenir una felicitat encara més gran: la d'ajudar alguna vegada a ses majestats a repartir els regals, a donar petons a les galtes gelades dels xiquets que em miraven amb ulls desproporcionadament oberts, a rebre les cartes farcides d'il·lusió, amb cal·ligrafia irregular.

I és que els Reis d'Orient són màgics, i no sabem d'on treuen els regals. No com altres, que sí sabem d'on els treuen: dels pressupostos de l'Estat.