Aquest ha estat un dels llibres de més èxit de l'any passat, i no és estrany, ja que té alguns dels ingredients bàsics per a arribar a un públic majoritari i tocar-li la fibra sensible.

Una tanca de filferros separa dos xiquets, el Bruno i el Shmuel, diferents en aparença, però només en aparença, perquè els xiquets i xiquetes del món són tots de la mateixa pàtria i no entenen de races, ni de colors, ni de cognoms. I si els talles els cabells i es canvien de roba, poden arribar a confondre's.

Aquesta història (més un conte que una novel·la, almenys en la meva opinió), narrada amb un estil molt planer, s'ambienta en un dels moments més esgarrifosos i deplorables de l'Europa del segle XX: els camps de concentració nazis.

En un marc així, els que es troben en una part de la tanca pateixen fins a límits inabastables, però els de l'altre costat no en surten gaire ben parats.

Si tot el que va passar allí ens resulta incomprensible, més ho és encara per a un nen de nou anys (no recordo exactament l'edat d'un dels protagonistes, el Bruno, fill del comandant del camp de concentració), que amb la seva innocència no s'adona de res. Aquesta innocència és utilitzada per l'autor de forma exagerada, intencionadament, per fer més palesa la magnitud de la tragèdia, tot i que a voltes, aquesta innocència resulta excessivament exagerada.

Us deixo alguns fragments:

"Va obrir la boca per dir alguna cosa, però en adonar-se que no trobava cap paraula per expressar la sorpresa que experimentava, va fer l'única cosa assenyada que se li va ocórrer i la va tornar a tancar".

"Shmuel mirava fixament a terra amb aparença d'intentar convèncer la seva ànima que deixés de viure dins aquest cos diminut, que s'esmunyís enfora i volés cap a la porta i s'enfilés cap al cel, planejant a través dels núvols fins que fos molt, molt lluny d'allà."