La Maria o millor dit la tia Maria o "l'abuela”, no només és l’avia dels seus set néts sinó que molta gent la coneix com “l’abuela” per la seva gràcia amb la canalla, ara pares de família i el seu famós “gallado” que quasi tots hem jugat amb ell.

Doncs la Maria és la mes petita dels cinc germans, tot i que ella momés en va coneixer quatre, la 
tia Ángeles, el tio Cayetano , la tia Josefa i un altre que ara no recordo el nom. La seva infantesa la va viure en una família humil de l'Andalusia interior. Als vint-i-tres anys (1925), s'en va anar a viure amb Alonso Pozo Pérez (1906-1966) també del mateix poble i van marxar a viure a Martorell, on van encomanar el primer fill; però la enyorança els va fer tornar a Cullar de Baza. El 30 de gener va neixer el seu primer fill el Manolo (1926-1976). La vida al poble era difícil: anar segar a la  “Mancha” a l'estiu i durant l'hivern a les olives  i el tipic de la regió  “el esparto” que segons s'arrencava amb les mans i en feien feixos ben grans, i com no tenien ni rucs ni someres se'ls carregaven a  l'esquena i “arre burro” cap a casa.

Al Cap de dos anys va arribar la primera de les tres nenes, la Ramona (1928-1945), la vida famíliar anava seguint i al cap d'un temps va venir la segona nena, la Juana (1930), el segon fill Teo (1933-1957), el Pepe (1935) i per últim la Dolores (1938). Com podem veure dels sis fills actualment, no més en viuen tres, a saber el munt de llàgrimes que haurà perdut aquesta mare!

L'any 36 comença la querra civil, i el marit que no havia fet la mili per ser fill de vidua va ésser cridat a files i després de la guerra fou empesonat (1939-43) i portat a Santiago de Compostela, on va romandre empresonat 4 anys, potser també va passar per Girona! Aquí em tens la Maria amb sis fills i la sogra tots vivint a la mateixa casa sense un duro ni res per menjar, i el pare a la presó demanant quelcom de menjar. Una anècdota que ens explica: Quan anava a bermar amb un crio de mesos al coll, el deixava davall d'un cep i hi posava un mocador al cap per saber a quin lloc era per poder donar-li mamar, mentre ella treballava als ceps. Doncs un dia, una forta ventada s’enportà el mocador i ja hem veus tothom buscant on era el brivall o brivalla en aquells plans tan grans, no hem pogut saber quin dels fills era el perdut. La Maria trevallava en una Venta que eren rics perquè feient una mica de tot, la mestressa assabentada dels problemes familiars en un parell de camins els hi va fer un “paquete” amb menjar per enviar a Galicia, pel marit.

Acabada la post-gerra i tots reunits i sense feina hem de buscar una sortida, on anem? Un nebot de la Maria, el Cecilio i el Castro, un fill, els van assabentar que a Catalunya es feia un canal, el canal Siurana-Riudecanyes, on ells ja hi treballaven i havia molta feina, i al cap d'un temps varen cridar a l'oncle.

Ja em veus a l'Alonso i al Manolo amb disset anys agafar unes maletes i quatre enredos, que on van anar a parar? A Cornudella, que llavors no és deia de Montsant, (finals de 1943). Ja arribats els esperaven els nebots, i la primera nit la van passar a l'Abadia del poble. Tot seguit trobaren feina i era cosa de fer venir la família, molt semblant al que passa ara amb els magrebins. La Maria, estant sola amb la resta de la família, va haver d'enterrar la Ramona, que es va morí del cor als disset anys; el pare i el germà gran no foren a l ‘ enterrament, donat que el vaitge era molt llarg. 

Es l'hora de reunir tota la família a Cornudella, i la Maria agafa el tren hi que no pari fins a Tarragona, de fet parava a tot arreu, amb el Teo.  La resta encara estaven amb la sogra, “de viaje a lo desconocido”
perquè ella no sap ni llegir ni escriure però té bona veu i perguntant per aquí i per allà van fer cap a Cornudella, on els esperaven tant el seu marit com el Manolo que mai més va tornar al seu poble. La primera persona que varen trovar en arribar a Cornudella va ésser la Maria “Santiaga” que amb molt de gust els portà a l'Abadia on vivien pare i fill. El fill gran deia a son pare: “la mare no vindrà tota sola, és molt lluny”. Varen quedar parats de la valentia de la Maria, els mitjants de transport dels anys 40 deixaven molt que dessitjar. Després de l'alegria de reunir-se part de la família, aquesta encara no era complerta, faltava la resta i era hora d´anar-los a buscar. Aquesta vegada varen marxar el matrimoni
perquè la sogra es va posar molt malalta, tot i que als quatre dies revisculà; la Maria es quedà i el marit tornà a Cornudella amb la Juana . Al cap d'un temps la sogra es morí de vella, i es quan la Maria portà la resta dels fills, el Pepe i la Dolores la petita.

Una vegada ja tots junts van anar a viure a una casa al carrer del Balç, avui derruida i una mica més els agafa dins a tota la família, perquè va caure de vella, avui hi ha arbres on era la casa, van haver de treure els trastes i amb prou feina i traslladar-los a una casa petita del carrer Major on tots és varen fer grans menys el Teo que amb els seus vint-i-tres anys se l’ emportà Deu, el més divertit de tots els germans, el més popular. Va ésser molt sentida la seva mort pel poble, inclús la núvia portà dol durant molt de temps, avui en dia casada i amb fills. La resta dels fills, es casaren amb gent de la vila formant quatre famílies quasi totes ara amb nets. 

Un secret de família que ara ja es pot revelar els hi explicaré: ”quan es va voler casar el fill gran per la esglèsia el rector no els deixava casar si els pares no es casaven abans; solució: dos o tres dies abans de casar-se els joves, mossén Franquet casà per la Esglèsia a la Maria i al Alonso (1955) -pel civil ja estaven casats-. Però en les famílies sempre passen coses, i el marit de la Maria és va morir als 60 anys d'una embòlia i deu anys més tard ho feia el fill gran, el Manolo amb 50 anys, deixant esposa i un fill de 19 anys que és l’ autor de l’ escrit i és el net major de la Maria. Els néts es van casant i arriba el primer besnét,  l'Alexis i altres tres més, el Marc, el Roger i per últim de moment la Berta, la més petita de la família. 

Aquesta es una breu biografia de la Maria, una  vida llarga plena de dolors, alegries, penes i satisfaccions de veure una llarga saga al seu darrera, plenament integrada a les costums i tradicions del nostre poble Cornudella de Montsant i de Catalunya. Un exemple a seguir per altres famílies immigrants que van arribant a la Vila. “Abuela” felicitats en nom de tots, cent anys són cent anys!

Josep Manuel Pozo i Català, juny 2002