Dimarts 14 de maig de 2002. L'avió de Nacions Unides acaba d'aterrar a l'aeroport de Kabul. El comitè de benvinguda està format per desenes de vehicles que els bombardejos han convertit en ferralla. Excepte la pista que el nostre avió ha utilitzat per aterrar ­de fet, l'única pista en funcionament­, la resta de l'aeroport és plena d'aquests fantasmes de ferro ennegrit i retorçat que la guerra ha provocat. El passatge de l¹avió està format
majoritàriament per personal diplomàtic occidental, amb alguna excepció formada per personal vinculat a les poques organitzacions d¹ajut humanitari que encara treballem sobre el terreny. En el nostre cas, el viatge ha estat possible gràcies a les bones gestions realitzades per l'ambaixador espanyol a Islamabad. Ara fa vuit mesos, quan Acció Solidària-IGMAN va iniciar l'ajuda humanitària d'emergència als refugiats afganesos, difícilment podíem preveure una guerra tan llarga sobre territori afganès i un futur tan confús per als refugiats afganesos. Perquè malgrat la informació ­o, més ben dit, la falta d¹informació­ que ens arriba, a Afganistan la guerra continua i els camps de refugiats es mantenen a Iran, Pakistan, l'Uzbekistan i el Tadjikistan. Però les primeres imatges que hem rebut de la ciutat de Kabul han estat enganyoses. Al centre urbà, les empremtes de la guerra són escasses i contrasten amb la vitalitat i l¹alegria d¹una població que encara el futur amb optimisme. 

Una dada: més de 30.000 taxis busquen clients pel carrer. Una vitalitat i una alegria que s'acaben quan arribem a la perifèria, on les bombes han ensorrat barris sencers. Més enllà, només la incertesa. A poc més de 30 quilòmetres del centre neuràlgic de la ciutat ja es projecta l'ombra d'un territori insegur, controlat pels senyors de la guerra locals que viuen d'esquena a Kabul i al nou govern interí del president Kharzai. 

El centre de Kabul és un oasi d'allò que podria ser Afganistan. Passegem sense problemes per carrers que inspiren seguretat, envoltats de gent amb el somriure als llavis que té ganes de començar de nou. Una calma que, quan arriba el toc de queda cada vespre, es veu trencada per alguns trets aïllats. Com els que assassinen dues persones al barri diplomàtic de Kabul la segona nit de la nostra estada. Perquè Kabul han canviat moltes coses, però també n'hi ha moltes que no ho han fet. La majoria de dones continuen vestint la burka i a cada cantonada hi ha un guàrdia armat amb fusell d'assalt. Però quan parles amb la gent de Kabul, coneixes també el que passa arreu del país, i ens arriba l'altra cara de la moneda. Molt més fosca. T'expliquen, per exemple, que el general uzbek Dostum continua dominant amb mà de ferro el nord del país, on practica la neteja ètnica indiscriminada sobre tots aquells que no siguin uzbeks. Un territori que diu controlar de forma legítima per la seva lluita d'anys com a líder de l'Aliança del Nord contra el deposat govern talibà. 

Parlem amb diferents responsables militars desplegats a Kabul i coincideixen a dir-nos que la tranquil·litat de la ciutat és un miratge enmig del marc de guerra contínua que viu tot el territori afganès. Sense possibilitat d'actuar, la majoria de comandaments només esperen l'ordre que els permeti repatriar les seves tropes. La mica 
d'esperança que queda als afganesos d'arreu del país es diposita en la constitució de la Loia Girga que va començar el 10 de juny i que s¹allargarà durant dues setmanes. Però d'esperança n'hi ha poca. Avui dia, el 45 per cent de la població, que pertany a l'ètnia paixtú, no es pot fer propi un govern interí que compta amb només quatre paixtuns entre 41 representants d¹altres grups ètnics. L'arribada de l'exrei Zahir Shah donant suport al president Kharzai només ha maquillat una situació injusta per a la majoria de la població paixtú, a qui ara es responsabilitza del manteniment del govern talibà. La pretesa reconstrucció nacional sembla que es fa d'esquena a la realitat del país i de cara a la comunitat internacional. En pocs dies, el dibuix del país que ens havien fet els responsables de l'ACNUR (Alt Comissariat de Nacions Unides per als Refugiats) s'esvaeix, hem vist com un nombre considerable dels sis-cents mil pocs refugiats que s'han atrevit a travessar la frontera per anar a casa tornen, fugint de la inseguretat, a la fràgil estabilitat del camp de refugiats. Tornen, cal recordar-ho, enmig del silenci, l'oblit ­i, potser, la indiferència­ de la comunitat internacional. En Harir, un bon amic, guia i traductor, em preguntava no fa gaire sobre què pensaven a casa nostre del que passava a Afganistan. Li vaig contestar que a casa nostra, avui, estem sense notícies d'Afganistan.

Darrers dies a Chitral

Hem tornat a la vall de Chitral, a la part més nord-occidental de la frontera afganopakistanesa, on Acció Solidària-IGMAN, amb la inestimable col·laboració de la Jad Foundation ­una ONG local­, ha mantingut oberts dos camps de refugiats durant el llarg i fred hivern de l'Hindu Kush. Prop de quatre-cents refugiats afganesos s'han beneficiat de la solidaritat catalana. Aquests mateixos dies estem preparant la tornada dels habitants d'aquests dos camps cap a casa seva, cap a l¹Afganistan. Omplen el seus farcells amb els pocs béns que els hem facilitat durant l'hivern i, sobretot, amb molta esperança i amb la determinació de guanyar un futur millor.

Després de gairebé nou mesos a Chitral, sentim que els vincles que hem establert amb aquesta vall i la seva gent són més forts del que hauríem pogut preveure. A més de la gestió i organització dels dos camps de refugiats afganesos, hem engegat diferents projectes per a la prÚpia gent de Chitral.

Entenem que una de les poques garanties de futur per a la vall de Chitral passa per la formació dels seus joves i per la comunicació amb la resta del país i del món. Per això, hem iniciat un programa de beques per tal que els joves que viuen a les zones més remotes de la vall tinguin accés a la formació. També som patrons del primer centre de noves tecnologies que s'ha obert a la vall i que, a través d'internet, obre un nou món de possibilitats per als joves usuaris. Posar aquestes eines ­educació i noves tecnologies­ a l'abast de les joves generacions que creixen a Chitral pot trencar el somni que només dibuixa un futur millor lluny de la vall. 

Un somni habitual de tots ells que ara es pot posar en qüestió. Chitral és al món i el món també arriba a Chitral. Es pot viure i créixer a Chitral sense tenir la sensació que el món sencer roda sense adonar-se tan sols que aquesta vall existeix. Quan vam arribar, algú ens va explicar que la gent d'aquesta vall era especial i ara que arriba l'hora de marxar tenim la sensació que potser no acabarem de marxar mai, i que en els nostres projectes
personals i professionals, Chitral hi tindrà sempre cabuda.