Siurana. La llegenda de la reconquesta
Text:
"La reconquesta de Siurana segons la llegenda", dins "Història de
Cornudella de Montsant", d'Ezequiel Gort Juanpere, Fundació Roger
de Belfort, Reus 1994.
Diu la
llegenda, que en temps del comte Ramon Berenguer IV tota Catalunya va passar
a ser un domini cristià. Amb una sola excepció, que era el
regne de Siurana, on residia el darrer rei moro, dit Almemoniz, i una reina
de singular bellesa anomenada Abdelàzia.
Poc
a poc els cristians van anar conquerint el regne fins que va arribar un
dia que només restava indòmita la fortalesa més encimbellada,
gairebé a mig camí del cel: Siurana. Fins allí havien
d'arribar els cristians si volien treure per a sempre més els moros
de les terres catalanes.
Fins
assolir aquest moment, la conquesta del territori va ser penosa i difícil.
Més ho hauria de ser ara, quan s'enfrontaven amb l'os més
dur. L'empresa, però, s'ho valia. I a més, els guerrers estaven
delerosos de trobar aquella reina que les contalles feien extremadament
bella. Res no els pararia, tot i que l'empresa era quasi impossible. Durant
molt de temps els cristians van assetjar el castell, i es diu també
que hi van haver grans i cruents combats on els cristians sempre es van
estavellar als murs impenetrables de Siurana, que se'ls seguia mostrant
infranquejable i la reina lluny dels seus ulls.
I es
diu que mai no haguéssin pogut vèncer l'obstinada resistència
mora si a Siurana no hi hagués hagut un traïdor. Un acabalat
jueu de la vila va pretendre salvar els seus béns a canvi de lliurar
el lloc a l'enemic. Els cristians, esclar, es van avenir a tot el que ell
volia si els ensenyava el camí que anava al castell. Una altra cosa
seria el compliment. El jueu els va fer prometre que els cristians a més
dels seus béns també respectarien les vides i els béns
dels altres jueus siuranencs; però els cristians, encapçalats
per Ramon de Gaganot, una vegada es van fer amb les claus de la vila hi
entraren a mata-degolla, i en trobar-se de cara amb els moros, sense que
els separés cap obstacle, van provocar una horrorosa carnisseria
de la que ben pocs es salvaren. Tot va ser destruït.
El
jueu traïdor contemplava l'esgarrifós espectacle des d'un lloc
segur, a la Siuranella, a l'altra banda del fondal de la Gritella. Ell
s'havia salvat, certament, però va haver de veure com el foc devorava
els seus béns i desfeia la vila. Aleshores va maleïr als cristians
conqueridors i va maleir la vila, de tal sort que els cristians no es podrien
beneficiar d'aquesta inícua conquesta perquè Siurana ja no
tornaria a ser mai més allò que va ser durant la senyoria
dels moros.
Mentrestant,
Abdelàzia estava tan segura de la impermeabilitat del seu castell,
que quan els cristians entraren a la fortalesa, celebrava una festa en
una de les sumptuoses sales del palau, on hi assistien els més nobles
Siuranencs. Ben bé els arribava la remor del combat, però
no els preocupava. Els cristians mai no podrien entrar! La reina no comptava
amb la traïció del jueu. El somni se'n va anar en orris quan
una sageta va penetrar per una finestra i es va clavar sobre la taula,
davant la mirada incrèdula dels comensals. Ja era massa tard i tot
era perdut. La reina, que tant havia defensat Siurana, ara, tot i que semblava
inevitable, no 
s'havia
de permetre de caure en mans de l'enemic, i per això, sobre el seu
cavall blanc, va passar uns moments per davant la vista dels cristians
que la volien prendre, i, tapant els ulls al cavall, es va llançar
pel cingle. però en el darrer moment abans del salt, el cavall s'adonà
del que passava i va intentar frenar, clavant les potes a terra fins enfonsar-les
a la roca, però tot i així no va poder evitar la fatalitat.
El senyal inesborrable d'aquesta acció desesperada ens recorda encara
avui dia la gesta.
I es
diu que uns dies després de la conquesta, el cos de la dissortada
reina va ser portat novament a Siurana i va ser sebollit amb honor. Però
la reina no era cristiana i el seu cos no podia ser introduït a l'interior
de l'antiga mesquita perquè ara havia estat consagrada església
i dedicada a Santa Maria, ni podia ser enterrada en un cementiri cristià,
així que se li va fer una sepultura especial, a la paret del temple,
com corresponia a una persona de tan alta nissaga, però a la banda
de fora, i no pas a l'interior. Aquesta sepultura encara avui dia existeix.
La
reina va restar a Siurana i pot ser que el seu esperit no hagi abandonat
mai la muntanya, perquè també es diu que durant les nits
tenebroses hom encara pot sentir a la llunyania els gemecs de la dissortada
Abdelàzia.
Un
personatge que no apareix en tot aquest relat és el rei moro, Almemoniz.
No surt perquè aquest rei no era a Siurana, ja que es diu que va
morir poc temps abans durant una gran batalla amb els cristians.
I
del jueu, que se'n va fer? Diu la llegenda que l'impacte que li causà
veure la ruïna de la seva vila, el deixà petrificat, i que
allí mateix es pot contemplar un garn roc que guarda les faccions
del rostre del traïdor, per a memòria de totes les generacions
futures.
Fins
aquí tot és llegenda. Les llegendes, però, sovint
tenen un rerafons verídic, per bé que la pròpia dinàmica
de la contalla -la tradició oral durant segles- dilueix allò
que és cert en un mar de fantasia. Altrament s'ha dit, i potser
és veritat, que la història es complau a desfer el mite,
a retornar els fets dins dels límits trets de la realitat viscuda,
tot i que això, si bé acondueix a un coneixement més
exacte del passat, ens fa perdre l'encís de les velles narracions
gestades en les llargues nits d'hivern, entorn a la llar.
Tanmateix
la
història no sempre ens ho pot resoldre tot, perquè si bé
podem constatar la realitat del setge de Siurana, mai no podrem arribar
a saber si el salt de la reina és només un producte de la
fantasia o si amaga algun fet verídic, perquè en aquest darrer
supòsit ¿qui va ser el que va saltar el cingle? i ¿perquè?
El mateix senyal de la petjada del cavall ¿quan va ser fet? Altres
aspectes, com el del jueu traïdor, s'enmarca més dins l'àmbit
de la contalla tradicional, elaborada probablement a partir de la fantasiosa
imatge d'una roca i de la necessitat de trobar un "dolent" per a tota aquesta
rondalla que, en no poder ser un moro, calia que fos un jueu. Les festes,
les luxoses sales d'un palau imaginari, són afegits a la narració
primigènia, potser quasi tan antiga -qui ho sap- com la mateixa
conquesta de la muntanya i que la recorda i la va mitificar, prova, si
més no, de la profunda marca que aquests fets devien deixar a l'ànim
de les generacions que ens han precedit.
HOME
SIURANA