ELS ORÍGENS DE SIURANA

Els orígens de Siurana es remunten a èpoques prehistòriques. Tot i que no es coneixen petjades de construccions prehistòriques, a la zona de Siurana s'hi han trobat nombroses pedres de sílex polimentades, les primeres l'any 1909. segons el prestigiós doctor Vilaseca, Siurana va ésser un taller de fulles, entenent-se amb aquest nom el que els prehistoriadors coneixen com a làmines llargues i estretes, de secció triangular o poligonal, amb una cara inferior més o menys plana. Pel que fa a la cronologia del jaciment, sembla que es pot fixar cap al segon mileni a.J.C., potser amb orígens una mica anteriors, però el ple desenvolupament d'aquesta indústria arriba fins a l'època del bronze.

EL REGNE MUSULMÀ DE SIURANA

Els musulmans penetraren a la península Ibèrica cap a l'any 711. El 714 ja eren instal.lats al nostre país, seguint les antigues vies romanes com a itinerari de conquesta. L'ocupació efectiva del territori es devia fer més endavant, de manera progressiva, donat que és possible que la primera població musulmana fos nòmada, i la seva població no s'organitzés definitivament a l'assentament fins a mitjan segle IX.  El territori de Siurana sembla que no va començar a tenir importància fins el segle XI, quan es va convertir en una defensa de primera línia de l'Islam, principalment a partir de mitjans de segle, a causa dels primers intents del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, d'ocupar la ciutat de Tarragona, cosa que va provocar la retirada dels musulmans cap a fortificacions més segures a les muntanyes, retirada definitiva que no va tenir lloc fins que el comte Ramon Berenguer II va fer un primer intent seriós de restaurar la seu de Tarragona, a les darreries del segle XI. La situació estratègica de Siurana, militarment era molt important, i va retardar durant molt de temps l'avanç cristià, que va haver de fer un gran esforç per reconquerir Siurana.

Les muntanyes de Prades i bona part del Priorat conformaren una marca fronterera organitzada entorn del castell de Siurana. En aquella època, a cada castell li pertanyia un vast territori que portava el mateix nom del castell i que quasi sempre es tractava d'un topònim pre-musulmà (la pervivència d'aquests topònims pot ser deguda a que l'ocupació i organització d'aquests nuclis és anterior a l'arabització linguïstica del país, com és el cas de Siurana, que és un topònim pre-musulmà: del llatí Severiana va passar a Xibrana -àrab- i finalment, a Siurana).  Segons un document de 1154, els musulmans de Siurana van afirmar als cristians conqueridors del lloc que, fins el dia que el castell va ser ocupat, ells l'havíen tingut per espai de dos-cents vuitanta-quatre anys. Si aquesta notícia fos certa, la Siurana sarraïna es va formar l'any 869, data molt hipotètica però que té un punt de versemblança.

El castell de Siurana era el centre de la vida del seu territori, que comprenia una extensíssima zona baix el seu control: bona part de l'actual comarca del  Priorat, així com també del Baix i Alt Camp, Conca de barberà i Garrigues. El territori estava organitzat en alqueries, com La Morera (petites unitats rurals formades per algunes dotzenes de cases i probablement amb terrese col.lectives); i rafals (entesos com a dominis privats, tots baix l'esguard del castell) , com ho podrien haver estat, si fem cas a la toponímia, cabassers, Albarca, Margalef i potser Falset.
 

LA CONQUESTA DE SIURANA

El 17 de febrer de 1146 Berenguer Arnau va rebre el castell i la vila de Siurana. Aquesta donació permet suposar un primer intent de conquesta de les muntanyes, intent que devia fracassar, si és que es va arribar a intentar. Siurana restava en un indret pràcticament inexpugnable per a les armes i mitjans de l'època, i probablement el comte sobirà va preferir conquerir llocs amb més importància política i econòmica. Tarragona va ser restaurada l'any 1118, però fins el 1146 no es veu un veritable procés ocupacional del territori. tortosa va ser conquerida el 1148, i Lleida el 1149. El 1151 els cristians estaven en els mateixos límits del valiat de Siurana, havent conquerit tota la zona de les Garrigues. La Siurana musulmana restava, doncs, reclosa i rodejada pels quatre costats, i només era qüestió de temps.

La ocupació dels territoris de Siurana va començar. Per la banda de la Conca de Barberà, els Cervera vana arribar fins Albarca per Capafonts i La Febró; Albert de castellvel va envaïr el Priorat des del Coll de la Teixeta; Ramon de Gaganot ho va fer pel Coll d'Alforja. L'any 1153 els cristians eren a l'entorn de Siurana, i era assetjada en una operació dirigida per Bertran de Castellet. La data exacta de la conquesta del castell no és segura: alguns la fixen el 29 d'abril, dia en que el Comte de Barcelona va atorgar una carta de població a Bertran de Castellet; d'altres l'han situat el 23 de novembre del mateix any; i d'altres el 12 de juliol de 1154. En tot cas, és segur que en el mes de setembre de 1154 Siurana ja portava un cert temps en mans de Bertran de Castellet, per la qual cosa la data final cal situar-la entre 1153 i 1154. El setge del Castell va donar lloc a llegendes inspirades en els grans esforços (esforços ben reals) que els millors guerrers catalans van haver d'afrontar per conquerir Siurana, fortificada i situada en un indret del tot inexpugnable per als guerrers i mitjans de l'època. La llegenda de la Reina Mora justifica plenament el caire èpic de la conquesta de l'últim reducte musulmà de Catalunya. 
 

Siurana. La llegenda de la reconquesta
Text: "La reconquesta de Siurana segons la llegenda", dins "Història de Cornudella de Montsant", d'Ezequiel Gort Juanpere, Fundació Roger de Belfort, Reus 1994.

Diu la llegenda, que en temps del comte Ramon Berenguer IV tota Catalunya va passar a ser un domini cristià. Amb una sola excepció, que era el regne de Siurana, on residia el darrer rei moro, dit Almemoniz, i una reina de singular bellesa anomenada Abdelàzia.

Poc a poc els cristians van anar conquerint el regne fins que va arribar un dia que només restava indòmita la fortalesa més encimbellada, gairebé a mig camí del cel: Siurana. Fins allí havien d'arribar els cristians si volien treure per a sempre més els moros de les terres catalanes.
Fins assolir aquest moment, la conquesta del territori va ser penosa i difícil. Més ho hauria de ser ara, quan s'enfrontaven amb l'os més dur. L'empresa, però, s'ho valia. I a més, els guerrers estaven delerosos de trobar aquella reina que les contalles feien extremadament bella. Res no els pararia, tot i que l'empresa era quasi impossible. Durant molt de temps els cristians van assetjar el castell, i es diu també que hi van haver grans i cruents combats on els cristians sempre es van estavellar als murs impenetrables de Siurana, que se'ls seguia mostrant infranquejable i la reina lluny dels seus ulls.

I es diu que mai no haguéssin pogut vèncer l'obstinada resistència mora si a Siurana no hi hagués hagut un traïdor. Un acabalat jueu de la vila va pretendre salvar els seus béns a canvi de lliurar el lloc a l'enemic. Els cristians, esclar, es van avenir a tot el que ell volia si els ensenyava el camí que anava al castell. Una altra cosa seria el compliment. El jueu els va fer prometre que els cristians a més dels seus béns també respectarien les vides i els béns dels altres jueus siuranencs; però els cristians, encapçalats per Ramon de Gaganot, una vegada es van fer amb les claus de la vila hi entraren a mata-degolla, i en trobar-se de cara amb els moros, sense que els separés cap obstacle, van provocar una horrorosa carnisseria de la que ben pocs es salvaren. Tot va ser destruït.

El jueu traïdor contemplava l'esgarrifós espectacle des d'un lloc segur, a la Siuranella, a l'altra banda del fondal de la Gritella. Ell s'havia salvat, certament, però va haver de veure com el foc devorava els seus béns i desfeia la vila. Aleshores va maleïr als cristians conqueridors i va maleir la vila, de tal sort que els cristians no es podrien beneficiar d'aquesta inícua conquesta perquè Siurana ja no tornaria a ser mai més allò que va ser durant la senyoria dels moros.

Mentrestant, Abdelàzia estava tan segura de la impermeabilitat del seu castell, que quan els cristians entraren a la fortalesa, celebrava una festa en una de les sumptuoses sales del palau, on hi assistien els més nobles Siuranencs. Ben bé els arribava la remor del combat, però no els preocupava. Els cristians mai no podrien entrar! La reina no comptava amb la traïció del jueu. El somni se'n va anar en orris quan una sageta va penetrar per una finestra i es va clavar sobre la taula, davant la mirada incrèdula dels comensals. Ja era massa tard i tot era perdut. La reina, que tant havia defensat Siurana, ara, tot i que semblava inevitable, no s'havia de permetre de caure en mans de l'enemic, i per això, sobre el seu cavall blanc, va passar uns moments per davant la vista dels cristians que la volien prendre, i, tapant els ulls al cavall, es va llançar pel cingle. però en el darrer moment abans del salt, el cavall s'adonà del que passava i va intentar frenar, clavant les potes a terra fins enfonsar-les a la roca, però tot i així no va poder evitar la fatalitat. El senyal inesborrable d'aquesta acció desesperada ens recorda encara avui dia la gesta.

I es diu que uns dies després de la conquesta, el cos de la dissortada reina va ser portat novament a Siurana i va ser sebollit amb honor. Però la reina no era cristiana i el seu cos no podia ser introduït a l'interior de l'antiga mesquita perquè ara havia estat consagrada església i dedicada a Santa Maria, ni podia ser enterrada en un cementiri cristià, així que se li va fer una sepultura especial, a la paret del temple, com corresponia a una persona de tan alta nissaga, però a la banda de fora, i no pas a l'interior. Aquesta sepultura encara avui dia existeix.

La reina va restar a Siurana i pot ser que el seu esperit no hagi abandonat mai la muntanya, perquè també es diu que durant les nits tenebroses hom encara pot sentir a la llunyania els gemecs de la dissortada Abdelàzia.

Un personatge que no apareix en tot aquest relat és el rei moro, Almemoniz. No surt perquè aquest rei no era a Siurana, ja que es diu que va morir poc temps abans durant una gran batalla amb els cristians.
I del jueu, que se'n va fer? Diu la llegenda que l'impacte que li causà veure la ruïna de la seva vila, el deixà petrificat, i que allí mateix es pot contemplar un garn roc que guarda les faccions del rostre del traïdor, per a memòria de totes les generacions futures. 
 

Fins aquí tot és llegenda. Les llegendes, però, sovint tenen un rerafons verídic, per bé que la pròpia dinàmica de la contalla -la tradició oral durant segles- dilueix allò que és cert en un mar de fantasia. Altrament s'ha dit, i potser és veritat, que la història es complau a desfer el mite, a retornar els fets dins dels límits trets de la realitat viscuda, tot i que això, si bé acondueix a un coneixement més exacte del passat, ens fa perdre l'encís de les velles narracions gestades en les llargues nits d'hivern, entorn a la llar.

Tanmateix la història no sempre ens ho pot resoldre tot, perquè si bé podem constatar la realitat del setge de Siurana, mai no podrem arribar a saber si el salt de la reina és només un producte de la fantasia o si amaga algun fet verídic, perquè en aquest darrer supòsit ¿qui va ser el que va saltar el cingle? i ¿perquè? El mateix senyal de la petjada del cavall ¿quan va ser fet? Altres aspectes, com el del jueu traïdor, s'enmarca més dins l'àmbit de la contalla tradicional, elaborada probablement a partir de la fantasiosa imatge d'una roca i de la necessitat de trobar un "dolent" per a tota aquesta rondalla que, en no poder ser un moro, calia que fos un jueu. Les festes, les luxoses sales d'un palau imaginari, són afegits a la narració primigènia, potser quasi tan antiga -qui ho sap- com la mateixa conquesta de la muntanya i que la recorda i la va mitificar, prova, si més no, de la profunda marca que aquests fets devien deixar a l'ànim de les generacions que ens han precedit.